Foto: Janine
Si li escrivissis potser començaries com es comencen les cartes que s'escriuen a mà. Ei, hola. Com estàs? Quant de temps, oi? Mira, és que avui així de cop i volta he pensat en tu. I li parlaries com si fóssiu amics i no haguessin existit mai els llençols, els llavis humits, el clatell, els cinc dits. Et sentiries obligada a justificar aquell impuls dient el temps que fa que no us veieu. L'exageraries, per dissimular que saps exactament que són tants anys i tants mesos i tants dies.
Serien com a molt tres línies. Però estaries una hora posant i traient paraules. Mentre anessis teclejant, ni tu mateixa entendries per què ho fas. Et sentiries estranya enyorant quan no saps ben bé què és el que trobes a faltar. Preguntant quan en el fons tampoc vols saber-ne la resposta. Només escriuries, com ho podries dir, per treure aquest neguit que no saps d'on ve ni on vol anar.
Abans de clicar enviar te n'estaries de preguntar si ell també sap com n'és, de difícil, escriure una majúscula després d'un punt final. I si la vida li ha ensenyat a girar pàgina amb més traça que a tu. I si els records tornen sense cap més pretensió que dir-vos, fluix –no fos cas que algú altre ho sentís–, tot allò que un dia vau ser.
