Si el món s’acaba

Foto: Hugo Bernard

Fa gairebé més anys dels que tinc, em va quedar gravada una resposta de Jaume Perich a un qüestionari de la revista Sal y Pimienta. Li preguntaven què faria si sabés que només li queden vint-i-quatre hores de vida. El dibuixant va dir: “Me les passaria plorant com un desesperat”. I a mi em va semblar, llavors, que no es podia respondre cap altra cosa. Jo també ploraria, i tant.

Més endavant vaig llegir per primer cop aquella frase de Martin Luther King que diu que, si sabés que el món s’acaba demà, ell avui encara plantaria un arbre. Vaig pensar que això era el que distingia els herois de la gent normal i corrent: els herois moren dempeus, la resta plorem agenollats.

Una amiga, l’Ester, m’explica el cas d’una amiga seva que tenia un càncer de mal pronòstic. L’amiga de la meva amiga es va acostumar a calcular el temps en funció del calendari mèdic. La vida era allò que hi havia entre visita i visita. Que era diumenge i no li tocava una nova sessió de químio fins dimecres? Doncs li quedaven literalment tres dies de vida, i ja calia que els aprofités. Que s’acabava de fer una prova i el resultat trigaria una setmana a arribar? Tenia una setmana de vida. Una setmana per viure amb la màxima plenitud possible. Així l’amiga de l’Ester va aconseguir anar empenyent els dies. A sobre, va tenir sort i se li va capgirar el pronòstic.

Fer aquest clic mental no és fàcil, però juraria que no està reservat als herois. Hauria de ser un objectiu permanent teu, meu i dels néts de Luther King: treure el màxim partit de cada petita estona, perquè avui mateix ens pot atropellar una bicicleta i adéu. La llargada de la nostra vida no depèn de nosaltres; l’amplada, sí. Hem d’abocar-nos a fer coses que ens omplin, que ens eixamplin l’ànima. Val la pena intentar que cada minut valgui la pena, per si de cas ens morim al minut següent.

Jaume Perich va morir als 53 anys d’una hemorràgia intestinal que li va provocar una parada cardiorespiratòria. Tots el vam plorar. Però ell, si hagués sabut que li quedaven vint-i-quatre hores de vida, hauria fet bé –crec– de passar-les rient.