Foto: Amanda Tipton
“Fem bé de voler-nos fer estimar? No és un d’aquells intents que sempre acaben fatal?”
S’ho pregunta la narradora de la novel·la Babilònia de Yasmina Reza (Anagrama), una dona que ha entrat en la seixantena per sorpresa. “Com pot ser? Una noia fa les mil i una, es passeja per la vida amb el cap ben alt i empastifada de maquillatge i, tot d’una, li agafa per tenir seixanta anys”.
Fem bé de voler-nos fer estimar? M’aturo i m’encallo en aquest interrogant de l’admirada Reza. I n’afegeixo un de nou: té sentit fer cap altra cosa?
Una amiga va comprar-se un llibre sobre l’amor per dilucidar si el que sentia per un antic nòvio era amor autèntic o no. Han passat anys i nòvios i mudances i el llibre qui sap on para. L’únic consell que en recorda la meva amiga diu així: si vols que t’estimin, estima.
M’aboco a l’antologia poètica L’amor no ho és tot, d’Edna St. Vincent Millay (Quaderns Crema), la tercera dona a rebre el Pulitzer de poesia. Un recull excel·lent de poemes, traduïts amb cura per Marcel Riera, que neguen la negació del títol. El sonet que l’inclou acaba així: “Podria molt ben ser que en un mal moment,/ empesa pel dolor i gemegant per sortir del cau,/ o turmentada perquè em va faltar convenciment,/ em veiés empesa a canviar el teu amor per pau,/ o que bescanviés el record d’aquesta nit per menjar./ Podria molt ben ser. Però crec que no passarà.”
Tampoc cal que ens ho digui cap llibre, prou que ho tems tu i que ho temo jo, mentre fem veure que no ens fa por la por: com la vida mateixa, l’amor sovint es panseix o es mor. Però intentar que floreixi és un risc que val la pena assumir. Voler-nos fer estimar és un bon fi, demanar que ens estimin potser és un despropòsit.
Saps què, amor? El roser de casa ha fet flors i, així de cop, ha tornat Sant Jordi.
