El símptoma de qui sap què

Hi ha èpoques, incisos, parèntesis, en què podem parlar del dolor sense que el dolor ens mati

We go together like a wink and a smile
Harry Connick Jr



Un amic m’explica que té un carrer de Barcelona associat a un dia fosquíssim: l’acabava de deixar la dona i ell hi va passar plorant. Durant molts anys, més de vint, el dolor l’atacava amb força cada cop que trepitjava aquell carrer. I ara?, li pregunto. Ara ja no fa mal –respon–, ara és una nostàlgia amable.

Hi ha un moment que la migranya desapareix, que l’analgèsic fa efecte i distreu l’artrosi, que els mals passen a ser un record del mal que van fer. O una amenaça del mal que tornarà. Hi ha èpoques, incisos, parèntesis, en què podem parlar del dolor sense que el dolor ens mati.

Abans-d’ahir vaig recordar que m’agrada caminar escoltant música, i vaig fer quilòmetres al ritme de la meva banda sonora preferida. Em va semblar un anunci revolucionari, el símptoma de qui sap què, el preludi del que potser acabarà sent una nostàlgia amable.

Una amiga em diu que m’aferri al que vaig notar abans-d’ahir, que no ho oblidi, per anar-hi tornant. Prou que sé que l’un dos tres salvada era un joc, però li faig cas: aquest dissabte plujós m’aferro de nou cada minut a l’alegria insòlita que em va picar l’ullet dijous.
 

Eva Piquer

Comentaris

    Ichigo-Ichie Agost 2, 2019 7:48 am
    M'agrada molt com descrius la transició del dol profund, a les petites senyals que et connecten de nou amb la vida. Res tornarà a ser com abans, perquè et falta el ser estimat, però, comences a reviure i gaudir ( ancara que també et dol fer-ho) el que tenies quasi oblidat. Que bé descrius els sentiments i les sensacions Eva Piquer!!!!
    Anònim Agost 2, 2019 8:07 am
    Fantastic!!!!!!!!! 2019
    Lluna de gingebre Agost 6, 2019 6:29 pm
    És així, Eva. Passa el temps, amb aquelles dues agulles que -diuen- ho cura tot, i de sobte tornam a gaudir d'aquelles petites coses que havíem deixat de banda: el crec crec de les fulles seques, l'olor de les figueres i els tarongers... "Un pasito 'pa lante', un pasito 'pa trás'." Un-un, dos-un, tres-un... Passa el temps i arriba el dia en què les peces del trencaclosques semblen encaixar de nou, encara que no sigui com abans de... perquè ens falta una peça, irrecuperable.
    maria pilà Agost 7, 2019 8:16 am
    com de cert arriva a ser........
    Anònim Agost 7, 2019 12:30 pm
    Com sempre un magnific article. Potser seria important fer un recull de tots els articles, crec des de la més profunda ignorància, que podria ser de molta utilitat a tots aquells que han perdut un esser estimat. Cada vegada que llegeixo un article sobre el tema li faig arribar a un bon amic que va perdre la parella ara fa dos anys i sempre m'ho agraeix. Només els que passen per aquest trangol dolorós tenen suficient autoritat moral per dir paraules sensates, caldria fer-ne un recull perquè són un bàlsam en mig de tant dolor. Els altres només podem donar la ma i ser-hi, però quan veus algu que estimes que està patint també t'agradaria tenir paraules per aliviar el dolor i, estic segura que les de l'Eva, ho són.
    Anònim Agost 7, 2019 4:16 pm
    Els moments són de tots els colors. Combinau i et sortirà preciós.
    Anònim Agost 7, 2019 6:01 pm
    Eva, Tu no l'endevines, l'encertes. Els què hem patit iu patim, compartim tantes coses...
    Lluna de gingebre Agost 7, 2019 6:19 pm
    Una nostàlgia amable és quan recordes moments passats amb un petit somriure, malgrat sentir encara punxades d'enyorança al cor?
    glòria olivella Agost 11, 2019 10:57 am
    Tots caminem sobre una corda fluixa armisensa, però mira't: vas de colorins i portes una flor als cabells i tens les galtes vermelles. I somrius. Quan baixis, recorda recuperar les sandàlies. Estic contenta.

Respon a maria pilà Cancel·la les respostes