El temps ho cura tot

El dol és dolor i el dolor és amor, un amor estrany que camina sense rumb

Arxivat a: Dol, Cambres pròpies

Foto: Amanda Tipton


La gent –que sap que es morirà però fa com si no– vol sentir que ja estàs millor, que vas tornant a la vida, que ànims i endavant, que el temps ho cura tot i vinga, back in the saddle again.
 
Però tu ets tan lluny encara que parles dels vius en tercera persona. El món és aquell lloc que compartíeu i que no reconeixes. Amb prou feines saps si podràs escriure, qui et diu que les paraules no han deixat de ser-te amigues.
 
Ara fas coses rares com pastissos de iogurt i de pastanaga, perquè així en controles els ingredients (ous ecològics, farina integral, sucre morè) i perquè els objectius més grossos et semblen absurds.
 
La gent –que sap que es morirà però no ben bé, no pas avui– pensa que el dol és un refredat, com a molt una grip. Que un matí et llevaràs i ja no et farà mal res. Però el dol és un mal crònic que no se’n va amb repòs i aspirines i uns dies de llit. El dol se’t fica a dins, se t’infiltra als ossos i et defineix, com abans et definia aquell nosaltres que ja no és.
 
El dol és dolor i el dolor és amor, un amor estrany que camina sense rumb com un nen perdut. Potser hauràs d’aprendre a estimar aquest t’estimo encallat a la gola. Potser et caldrà més que mai el dolor contra l’oblit.
 
El temps ho cura tot, però a la seva manera: el temps ens mata a tots.
 

Comentaris

    Anònim Juliol 28, 2017 9:39 am
    Hola Eva, no he patit un dol profund com el que deus està patint tu, però dedueixo que a partir d'aquell moment el dol deu ser una cosa que t'acompanyarà sempre i que anirà canviant com d'estat. Segueixo un blog que es diu Cup of Jo i l'altre dia parlaven de què dir a una persona que esta de dol, i parlaven d'un terapeuta, Patrick O'Malley, hi ha un article seu del New York Times que trobo que està molt bé: https://opinionator.blogs.nytimes.com/2015/01/10/getting-grief-right/ i parla precisament del que deies que el dol no és com una grip que ja et passarà. Amb la gent del voltant suposo que el que passa és que volen que estiguis bé el més ràpid possible perquè pateixen. Però s'ha d'acceptar que ara no s'està bé, i fer-te costat en aquest no està bé.
    Antonia Petit Juliol 28, 2017 9:52 am
    El dol no passa mai... però aprenem a conviure-hi! I també hi ha dol per pèrdues sense mort! El dolor de la separació no es "supera", molt a poc a poc es va païnt... i s'integra en nosaltres!
    Anònim Juliol 28, 2017 9:54 am
    Des de la meva experiència, amb el temps aprens a conviure amb l'absència de la persona estimada. Res més.
    MARTA ROCA Juliol 28, 2017 10:17 am
    El dol és amor. Quina frase més bonica. Un amor punyent més intens que l'enamorament. Eva, fas màgia amb les paraules. Transmets els sentiments com si fossin palpables. La vida us ha fet una putada enorme. Hi penso molt. En com deus estar i en com et podria ajudar. Ni que només fos...
    Marta Escalé Juliol 28, 2017 10:44 am
    sento dir q el temps no cura gaire res quan de dol parlem.... sols ajuda en certa mesura a sobreportar-ho. Una gran abraçada Eva!
    Rosa Bonamusa Juliol 28, 2017 10:51 am
    Es cert el dol es amor, i s instal.la a la panxa fent un buit doloros. El meu marit no es mort, esta invalid i amb demencia degut a un accident de trafic. No viu amb mi i els meus fills, no podria atendre les seves necessitats. Esta ingressat en una residencia. Quan vaig a donar un tomb obro la ma, tanco els ulls i crec notar com m agafa la ma. No se si et temps ajuda, no se res Eva, nomes ser que ell no viura cap mes moment amb nosaltres. Es un altre tipus de dol , pero es un perdua com la teva i es taaaaan doloros. A mes com tu dius, fas coses que no havies fet mai, jo crec que es per que una part de tu mateixa tambe ha mort i, has de reconstruir la vida de manera diferent. Davant tot aixo, nomes hi ha dos vies aprendre a viure sense ell o morir de tristesa. Jo vull aprendre a viure com un tribut al meu marit, que era un lluitador. Eva ho hem de fer per ells.
    110
    6
    Respon
    Ignasi López Juliol 28, 2017 11:11 am
    Jo no he patit un dol amb mort però si que he patit un dol per amor. Amb el temps, impossible sapiguer quant, aprens a conduir el dol i tens dies bons, acceptables i dolents!! Una abraçada
    Àngelina Juliol 28, 2017 11:30 am
    Amor es record càlid també que t.embolica i omple de presencia i tot barrejat amb el que descrius,tan corprenedor.Tot ha cambiat,quedarán nostalgies,vindran més moments que ell es perdrà.......pero segur que la teva mirada es dirigirà cap el present i futur,cap els fills i els fills dels fills i el dolor s.atenuarà.Molta força !
    Anònim Juliol 28, 2017 11:31 am
    Em vaig tornar trista, esquerpa, rància. Havia oblidat fins i tot somriure. Prou que n'era conscient!, però un dia, em vaig adonar que acabava de somriure. Ves tu amb lo senzill que és i el temps que em va costar fer-ho. El temps no ho cura, t'hi acostumes... Gràcies Eva
    mariàngels Juliol 28, 2017 12:15 pm
    El temps no cura res però com que la vida és moviment acabem integrant els canvis... Al cap d'uns mesos o d'uns anys, un bon dia t'adones que tornes a respirar amb normalitat i que, tot i que poques coses s'assemblen amb abans, el viure segueix fluint i pot tornar a ser alegre... Una abraçada, Eva. Tots estimàvem el Carles.
    Betenasagasti Juliol 28, 2017 12:17 pm
    La vida o la mort, jugàvem... Deia la meva sogra que el que vol viure ha de jugar-se la vida. I el que es juga la vida de vegades perd. La vida i la mort s'acompanyen mútuament, no s'entenen l'un sense l'altre. Qui porta la vida dins, porta la mort. Com més vida portem, més mort acompanyem. Mai hi ha marxa enrere. De vegades es somia amb la fugida, això sí! Però, el que no és possible no és possible i, a més, és impossible.
    Isabel Busquets Prat Juliol 28, 2017 12:19 pm
    Gràcies, Eva per la teva generositat de compartir els teus sentiments i fer-ho de manera pedagògica, per ajudar-nos a no caure en tòpics. Gestiona el face d'un centre mèdic i l'acabao de penjar perquè val la pena tenir en compte que de vegades més valdria que restessim en silenci.Gràcies, també, als testimonis dels comentaris. Tot ajuda i és d'agrair.
    Anònim Juliol 28, 2017 12:31 pm
    Eva, estem vivint moments paralels. El meu home també va morir com el teu en unes dies de diferència. També per la maleïda malaltia. Vull creure el que diuen sobre el temps. Encara no hi ha dia que passe que el meu cor plore d'ahir i dolor. Se que he de tirar endavant, que la vida continua, que he de reinventar-me, i que ell està en mi. Tu també ho saps.
    Anna V. Juliol 28, 2017 12:43 pm
    Tú Eva només portes uns pocs mesos amb aquest dolor, bé de fet no fa ni dos que se'n va anar el teu company, però des de la meva experiència et dic que no hi ha plaç. El dolor dura i dura i passen anys i el dolor queda cada vegada més reduït a certs espais i deixa de ser, per sort, omnipresent en cada moment i activitat del dia. Al principi tot et recorda a la persona perduda, la veus en tots els espais que compartieu, fíisics i no físics, i per això intentes fer alguna cosa nova i diferent que et permeti allunyar-te una mica d'aquella absència. Passen els anys i només s'arriba a portar de manera tolerable quan no et sents abandonat per la persona perduda i saps que està amb tú, acompanyant-te des de dins del cor perquè saps que el vostre amor no mor mai, és massa fort, molt més que la mort. Jo sé que és així, m'ho crec però encara no he arribat. Tant de bo sigui aviat i tú hi arribis abans.
    Encalu Juliol 28, 2017 1:07 pm
    Hola Eva!!! Les teves paraules sempre tan vibrants... i de quina manera ens fas arribar el teu dolor. Llegir-te m'encongeix el cor... no puc imaginar com està el teu. Tot el meu respecte i admiracio cap a tu!!! I desitjar-te que qui t'acompanya en el teu camí, pugui respectar aquest dolor, encara tan calent i no sempre fàcil de suportar. Una abraçada molt sentida!!! Encarna
    Anònim Juliol 28, 2017 2:46 pm
    Sempre sentiràs la seva absència perquè ell en te dret i en aquest dol per ell et fa companyia. Devagades tens ganes que el dolor no marxi mai perquè seria una mica com olvidar lo en ell una mica
    Anònim Juliol 28, 2017 2:56 pm
    Un text fantàstic. Una abraçada
    Montse el dom Juliol 28, 2017 3:00 pm
    El temps no cura res, només ho empitjora o t'enganyis i creus que estàs millor.... Fins que algun olor, paisatge, só ens dóna una bufa ben forta dins nostre, i tornem a ser conscients del dolor que sentim per tot el cos i l'ànima.
    Anònim Juliol 28, 2017 3:40 pm
    El temps no cura res, només aprenem a viure amb el dol. És clar que és va esvaint, si sempre fos com al principi, ens tornaríem bojos. La vida ja mai més torna a ésser igual.
    Anònim Juliol 28, 2017 3:47 pm
    Si que fa coses el temps. Mai m'agradat aquesta frase "el temps ho cura tot", mes aviat la detesto. Perquè es mentida. Sempre te la diuen en el moment menys oportú, això si, amb la millor de les intencions. El temps fa unes altres coses, però curar, no. Ajuda a aprendre a conviure amb la pèrdua, potser a que el dolor no faci tan mal (de vegades) mentre vas seguint la teva vida "cotidiana".
    YOLO Juliol 28, 2017 3:53 pm
    Fa anys, un estiu,vaig fer un curset sobre com tractar el dol a l'escola. Va ser brutal, vaig aprendre més q no fer, q potser que fer, pero va estar genial. Va surtir la frase de El temps ho cura tot. És molt falsa, no depen del temps, i tots tenim frrides obertes. Depen de less accions q fas en aquest temps, de les relacions, dels sentiments, del proces... És una frase q fa casi tanta ràbia com la de ets molt jove, refaras a teva vida. No cal dir aquestes coses, no cal. De fet qui t'ho diu potser no és molt proper. Com quan en un enterrament el menys ptoper et diu" t'acompanyo en El sentiment" I el més proper, ostia quina putada o res. Un petó Eva
    Anònim Juliol 28, 2017 5:03 pm
    Jo vaig està 10 anys cuidant el meu marit, un ictus, mig cos paralitzat. Completament depanent, sabia qu no hi havia res a fer. Fa tres anys que és mort i no ho he superat. Te entenc molt bé.201
    Anònim Juliol 28, 2017 5:23 pm
    Que absurd que és aquest interès en que ho superis ràpidament. La tristesa és incòmoda i no la volem de cara. Doncs mira, acostumem-nos: quan algú està de dol no hem de forçar que el passi ràpid, ni tan sols que el passi. Acostumem-nos a acompanyar, no a fer pressió i comentaris absurds, acostumem-nos a aprendre que pots estar trista molt temps, no intentem que no ho estiguis perquè és absurd i segur que a tu et fa sentir encara pitjor. Hi penso molt, en vosaltres. Molt.
    Imma Vila Montagut Juliol 28, 2017 5:46 pm
    El temps no cura el dolor que produeix una perdua. Ans el contrari...un es fa gran i la motxila pesa mes... l'esquena s'arrauleix poruga sense poder-hi fer res...les Llagrimes contingudes volen Tempesta pero la Fortalesa li nega el naufragi... Quan s'ha mort el fill, el seu record es fa sempre present, veien creixer els fills dels altres, i veient la Felicitat dels avis que tenen nets... Si, es clar...ens queda llegir, escriure i estimar...pero tu vols abraçar! Vols sentir aquella bella paraula quan et deia, "Mare t'estimo..."
    Anònim Juliol 28, 2017 6:05 pm
    He patit la pèrdua d'una filla fa 6 anys. Totes aquestes reflexions sobre el dol són certes, cadascú les viu de forma diferent, de la manera que bonament pot, i les persones del voltant , en la majoria d'ocasions, no saben com ajudar-nos. El temps no cura, si més no ajuda a cicatritzar, la pèrdua no es supera mai, vas aprenent a conviure amb ella, però costa molt i molt.
    Anònim Juliol 28, 2017 6:25 pm
    Jo sempre havia vist el dol en altres, fins que vaig trobar al meu pare penjat al pati de casa.. Ha passat un any i mig.. ell descansa en pau però nosaltres vivim dins un mal son des de llavors..
    Anònmarisol Juliol 28, 2017 6:41 pm
    Ni de bon troç es meu dol té res a veure amb es teu..és un dol amb mi mateixa amb una malaltia i ho estic fent fatal. No em se ensortir i vull ser forta ( o aparentar-ho) i ho faig molt malament. Y encara que et sembli egoista per part meua , el llegir-te em dona forces. Gràcies!!!
    Anònim Juliol 28, 2017 7:16 pm
    Eva, el dol és un període en que sembles flotar, la vida passa però tu no hi ets del tot en aquest món. No tinguis pressa, no deixis que t'atabali la família ni els amics ni els metges, tens dret a sentir-te una desgraciada. Cada persona té el seu ritme i t'asseguro que un bon dia sentiràs que ja no t'ofegues quan parles d'ell i que tornaràs a ser feliç. Fes el que necessitis per a que tu i els teus tingueu un bon dol. Parla, calla, plora, escriu...et prometo que tornaràs a riure. Un petó gran.
    Núria Alturo Juliol 28, 2017 7:34 pm
    Imma Monsó ens mostra molt bé el procés del dol en una novel·la deliciosa: "Un home de paraula". Tanquem el dol, diu, quan aconseguim conciliar memòria i oblit.
    Anònim Juliol 28, 2017 8:16 pm
    El dol és per sempre. Hi ha qui no el supera. Altres hi conviuen. El temps ens mata a tots, ben cert.
    Anònim Juliol 28, 2017 9:06 pm
    El temps no "cura" res. T'ensenya a sobreviure, tolerar, suportar-ho tot malgrat l'absència.
    Anònima Juliol 28, 2017 9:29 pm
    Hi ha dols que no només no els cura el temps sinó que les seves conseqüències van sortint i afectant-nos més amb el pas del temps.
    Anònim Juliol 28, 2017 9:41 pm
    El dol s'instal·la a la teva vida i aprens a viure amb ell, passa a ser part de tu, com també ho és la vida, l'estimat, el riure... i els dies passen i uns són d'una llum increiblement bella i d'altres foscos com la gola d'un llop i tu continues amb aquest okupa dins teu, amb aquest dol que no despareixerà però et vas adaptant i rius i plores i vius i l'acceptes...
    Dolors Figueras Juliol 28, 2017 9:54 pm
    Certament no sabem com ni quan, que ens adonem que aquell dolor fort sembla que s'alleugereix una mica. És així que anem retornant a la vida, que mai, mai serà com abans, però sempre viurà amb nosaltres el seu record, la nostra estima. No ho dubtis. l'esperança és una gran virtut que ens dona la força que necessitem en cada moment. Endavant Eva. Ets una gran dona!
    Cesca Mas Juliol 28, 2017 10:40 pm
    Hola Eva Coincideixo amb les teves paraules que tan bé expressen sentiments. La meva filla va morir amb 7 anys de leucemia, una gran putada. El temps va situant les coses al seu lloc, sempre i quan hi posis voluntat. Costa, però es pot renèixer i viure amb aquest fet que no t.abadona mai. Que integres a la teva amb la transfirmació d.aquest dolor. I que tu segur podràs fer. Ara has de tenir i tenir.te molta paciència, cuidar.te i estimar.te. Una abraçada forta
    Jordi Te Juliol 28, 2017 11:25 pm
    Honorar els que han marxat estimant els que encara són aquí
    Silvia FB Juliol 29, 2017 1:07 am
    Hola Eva, Tant el teu text com alguns comentaris evidencien el dolor present, però jo avui no vull parlar ni de mort ni de dolor. Et vull parlar de sort: De la gran sort de tenir tantes paraules amigues que saben ajudar-te a treure el que portes dintre. Moltes persones ho voldríem... De la gran sort d'haver compartit part del camí amb un company tant excepcional com el Carles. Moltes dones ho voldríem... D'haver donat als teus fills un pare amb totes les lletres. Moltes mares ho voldríem... Sí, Eva, ets una dona amb molta sort!!! I nosaltres tenim la gran sort de tenir - te una miqueta cada dia! ? ? ?
    Floren Saló Juliol 29, 2017 1:10 am
    Si, Eva, el dol arriba pe quedar-se. El seu record mai marxarà, el veuràs en els ulls dels teus fills, en els gestos, en la manera de fer,... En la manera en que tu veus la vida... Vau formar una familia, un nexe especial entre dues persones, però una forma de veure i viure la vida, que seguiràs fent.... El dolor, com bé dius, amor, restarà sempre amb tu. Hi hauran dies que podràs somriure i veure més enllà de l'endemà, d'altres, que no podràs ni veure ni gaudir del següent minut, i poc a poc, la cicatriu per la seva marxa, semblarà que es va tancant. Però sempre hi serà... Tornaràs a riure, tornaràs a somiar, això si, sempre que vulguis voler a tornar a sentir la vida. I no ho has de voler fer-ho per altres, sinò perqué tu ho vols. La vida, te moltes coses bones (que vas poder gaudir amb ell), com per no viure-la. El record no marxarà, el seu somriure i aquelles paraules que et deia a cau d'orella en els moments més tendres de la relació hi seràn sempre amb tu. Això ningú t'ho pot pendre. Ningú!! Ni el temps... Toca apendre a viure anhelant la seva abraçada, la seva caricia, la seva mirada, però has de voler fer-ho tu, per tu mateixa... Veuràs creixér els fills, els veuràs evolucionar, te'l recordaran, i el tornaràs a veure en ells,... Però el dolor no marxarà, s'adaptarà a tu, formarà part de tu, és tornarà com el dolor crònic que de tant en tant donarà petites senyals per recordar-te que està amb tu... I no sempre serà fàcil pels amics o familiars veure't sumergida en el dolor. Ells pateixen, senten, i el troben a faltar en diferent mesura que tu. Et veuent i el veuen a ell, i no saben que dir, fer o no fer, per poder-te ajudar... Però és que no hi ha res per dir o fer, simplement la seva companyia t'ajudarà a tirar endavant. La nostra societat no està preparada per saber gedtionar o entendre el dol per una persona estimada. No sabem... I no totes les pèrdues són iguals, tu has perdut la parella, un altre el fill, o germà, o amic, o company... Però tots, han de seguir mirant endavant, al seu ritme, amb el seu dolor, amb els seus records... El record se'l devem als morts, la vida als vius... Recoltzat en allò que et feia sentir viva quan ell hi era, amb aquells projectes o maneres de fer, i poc a poc, ell tornarà, d'un altre manera, a estar amb tu... Una forta abraçada...
    Albert Cartanyà Juliol 29, 2017 8:07 am
    ... el dol és com l'intent desesperat de retenir el viscut quan t'adones que se't va diluïnt i que no hi ha retorn.
    VK Juliol 29, 2017 8:28 am
    Eva... La vida i a mort... sempre juntes. La vida, efímera... la mort, per sempre. Un per sempre que fa feria. El temps no cura. La vida segueix. Como si res... I no sastres, que pensabem que podriem ambiente tot... no sabem qué fer amb tanta pena, amb aquesta realitat irreal. Eva... molt amor pero acaronar tanto dolor.... molt amor♡
    Anònim Juliol 29, 2017 8:48 am
    Quan vaig perdre a la meva filla vaig patir moltissim i vaig fer el dol guiada per una psicòloga (la millor decisió que vaig poder prendre) i em va explicar que la fase de dol, com a minim dura dos anys,em va semblar molt en aquell moment pero no sabia que això es porta tota la vida, que el temps no cura res, sino que aprens a conviure-hi mitjanament, les ferides es suavitzen i apareix la cicatriu, que en els canvis de temps, senyala i et fa memoria
    Ninet2 Juliol 29, 2017 9:48 am
    Dansar la tristesa, dansar el dolor, i en la dansa la lliçó sempre és l'Amor. El dolor és el meu mestre i la dansa la seva lliçó. Sembro en el forat de la meva ferida la llavor de l'Amor.
    Viperinus Juliol 29, 2017 12:17 pm
    El Dol és per sempre. No hi ha remei ni tampoc paraules de consol. L'única cosa que serveix és una forta abraçada d'un amic des del més profund sentimen. Sense paraules. Només amor.
    VK Juliol 29, 2017 1:10 pm
    Eva. El corrector ha fet un desastre amb el mes escrit de mes amunt. Volia dirección més o menys: ***** Eva... La vida i a mort... sempre juntes. La vida, efímera... la mort, per sempre. Un per sempre que fa feria que mai acaba de cicatritzar. El temps no cura. Només passa... La vida segueix. Como si res... aliena a tot. Aliena al dolor i a l'amor. I nosaltres, que pensabem que podriem amb tot... no sabem qué fer amb tanta pena, amb aquesta realitat irreal. La vida... l'amor... la mort... el dolor Tots ballant en el mateix escenari. L'amor... la mort... un joc de lletres marcats per la vida i la mort... Pensant en la meva filla... en el mai mes... en noséqué... Eva... molt amor per acaronar tant dolor.... molt d'amor♡
    Anònim Juliol 29, 2017 5:11 pm
    Ja fa temps que et llegeixo i magradaria donar-te les gràcies perque saps posar paraules a emocions i pensaments difícils d'expressar. Jo estic en una situació molt semblant a la teva i quan penges un escrit m'agrada reconèixer-hi coses que penso i no escric Abraçada i t'animo a seguir escrivint!
    Anònim Juliol 29, 2017 5:14 pm
    Eva, no saps com t'entenc. Fa set anys vaig perdre un fill, inesperadament, en el moment de la plenitud de la seva vida. Ni tan sols un petò de comiat, de cop ell ja no hi va ser mai més. Realment el temps no cura res, pero si et vull dir que el temps et pot convertir en un malalt crònic amb bona calitat de vida...això sí, curar-te no. Molts ànims Eva que això millorarà. Petons.
    Júlia Viñeglas Juliol 29, 2017 7:28 pm
    Com a lectora també passo aquest dol. Trobo a faltar els articles de l'Ara i aquí com l'aire que respiro. Res a veure amb el teu dol. Tens la sort de poder expresar-te amb aquesta sinceritat que arriba al cor, no la perdis mai, Eva. Llegir-te ens ensenya a valorar la vida. Una abraçada ben forta.
    lita palomera Juliol 29, 2017 8:59 pm
    Jo també ho sento així. Una abraçada.
    Anònim Juliol 29, 2017 9:59 pm
    El pitjor dol que hi ha en aquesta vida,és veure morir un fill sense poguer fer res,però que js ho has fet tot.Al final aguantar com va marxant una mica cada dia i no poguer fer res. El dol dura i dura i durarà,no té solució.Algún metge et dona algún medicament per anar passant i si vas passant fins que et torna a tocar la pastilla.A 45 anys no poden els fills passar davant dels pares,sobretot en malalties.És insoportable!!!!!!
    Litetamona Juliol 29, 2017 10:33 pm
    I quina sort més gran tenir les PARAULES per refugiarte en elles i per expressar-te a través d'elles. No, res supera aquesta pena. Però escriure SÍ que t'ajuda, segur. Abraçada des de Menorca
    crisva Juliol 29, 2017 10:37 pm
    Crec que si tinguessim el Mateix dolor que al principi no podriem viure, crec k ho fa el mateix cos, que ens ajuda a intentar viure amb la pena. Tot i que passin els anys a vegades aquell dolor torna que no et deixa respirar i es llavors quan t'adones k estas millor...
    Neus de Saavedra Juliol 30, 2017 7:45 am
    Jo vaig perdre el meu pare als 18 anys. Va ser una mort sobrada i ens va tocar molt a la meva mare i a mi. Jo, amb pocs anys, vaig trigar poc a assumir-ho i refer-me, però la meva mare va trigar anys. Durant aquells anys em va fer la vida molt difícil perquè viviem juntes i semblava una ànima en pena, plorant pels racons. Jo sé que ella patia i m'ho demostrava a cada moment i fins i tot em retreia enfadada o amoÏnada que jo no patís tant com ella... que era el meu pare! deia... i em va fer la vida molt trista i molt difícil. Només em feia pensar en què jo havia estimat moltíssim al meu pare i que havia perdut molt amb la seva mort, però que volia desprendrem d'aquest sentiment de tristor absoluta que envoltava a la meva mare, que no volia ser com ella i que ella m'ofegava. Pensa Eva, tot i que tens tot el dret del mon al teu dol, també tens els teus fills al teu voltant. Tot i que no ens coneixem, pateixo per tu. Una forta abraçada.
    Anònim Juliol 30, 2017 8:20 am
    Eva , ja fa temps que et segueixo, gràcies per posar en paraules setiments i emocions que sovint no sabem expressar en paraules, però en canvi ens hi reconeixem... Passo per una situació com la teva i agraeixo trobar, al llegir-te, coses que penso i no escric Segueix escrivint !! Una abraçada
    Júlia Viñeglas Juliol 30, 2017 8:28 am
    Hola Eva! Jo també estic passant aquest dol però només com a lectora. Trobo a faltar els articles de l' Ara i aquí, per mi tan necessaris com l'aire que respiro. Se que el meu dol és insignificant al costat del teu. Gràcies per les teves paraules que surten del cor i arriben directes al nostre. Paraules que ens ensenyen a viure i a valorar la vida. Una abraçada ben forta.
    Anònim Juliol 30, 2017 10:57 pm
    Gràcies per les paraules que podrien ser les meves. Em sento identificada amb les teves reflexions i llegir- te, ajuda.
    el meu nom es dolors Juliol 30, 2017 11:25 pm
    La vida està plena de dols, de perdues Veure patir als propers és horrorós. La mort, pot ser fins i tot, un ageugeriment. El patiment, no A vegades, seguim vius, a vegades, nomès vivim Estimar sempre acaba amb una manera de patir En aquest mon, semble que tot s'hagi de fer d'amagat
    Una mare Juliol 31, 2017 3:03 pm
    Hola. Jo tb em vull afegir a la gent q et dona les gràcies Eva Piquer. Els teus escrits d vegades m'ajuden, aquest molt en especial. El 21 d'Abril vaig pèrdre el meu fill gran, en David, q tenía 45 anys i gaudía d'una d les seves passions...enlairar-se cap al cel i volar amb el seu parapent, lliure i feliç. Un vol q tot just minuts després d enlairar-se va acabar trágicament. Ell ja no i és. A cambi tinc un buit d proporcions gegantines dins meu, un dolor...q no puc descriure amb paraules, una solitud desoladora e infinita. Ens va deixar un nen preciós d sis anys q ere la seva raó d viure... després d q li trenquéssin el cor, el seu projecte d vida; després d q el traíssin mesquinament...però s'en va refér, i va tornar a tindre il.lusions i va tornar a gaudir d la vida i d l'amor i la passió. Quan s'en va anar ere feliç, plé d projèctes i d vida...estimave i l'estimaven, tot li anava bé. Ara ja no hi és. I m'a deixat el dol, aixó q el temps ha d curar...baijanades!...El dol es i será quelcom amb el q auré d viure la resta d la meva vida, pq el meu estimat fill no tornará pas mai. La seva abséncia será per sempre, el dolor q sento tb. Suposo q el costum fará q el dolor, la tristesa, la pena i el desánim, redueixin la seva intensitat. El q no reduirá mai ni un sol bri es l'amor q sento per ell i el record permanent...el seu taranná, el seu gran sentit d l'humor, la gran simpatía q feia q una munió d gent el conegués i l'estimés, la seva gran generositat, i tantes altres coses... Com q sòc aranesa acabaré així: T'estimi hilh men e t'estimarè entà tostemp mès, molti punets.
    Dolors Tenas Juliol 31, 2017 5:46 pm
    Cada persona és única i la mateixa experiència dolorosa que suposa la mort d'un ésser estimat també és única. És bo que escriguis,- imagino lo molt que et deu costar- compartir el dolor no el fa marxar però el pes s'alleugereix. En aquests moments no crec que et consideris una dona amb sort, ans el contrari, no pots sentir, no et pots ubicar, tot és en blanc i negre... però...tens uns fills fruit d'un amor que ara ha esdevingut absent i fa mal l'absència. Viu el teu dol, Eva, com tu vulguis viure'l i pren el temps que et calgui perquë només tu saps el que sents. Els teus fills són el bàlsam i el teu pilar, tu ho ets també per ells, la família amb el temps anirà creixent, el legat del teu marit és molt gran. Escriu i llegeix si pots. Hi ha lectures que ajuden molt a trobar consol. Molt recomanable l'Elisabeth Kübler-Ross i Angie Carmelo. No treuen el dol, però ensenyen a veure la mort des d'una altra perspectiva menys dolorosa. Una forta abraçada des del cor.
    Ru Agost 1, 2017 11:26 am
    En el meu cas de dol, el temps m'ha ajudat a controlar el plor, a permetre-me'l quan a mi em va bé i no incomoda ningú; abans no podia. Ara fa quatre anys que vaig acomiadar-me del meu fill i el porto sempre amb mi arreu on vaig; comptar-hi em dóna una força serena però la seva absència em produeix un dolor crònic, com bé dieu. El temps també m'ha ajudat a sentir-me molt més a prop dels qui passeu dols. M'hi trobo bé, confortada... Però el dolor desgasta i, com més temps el portem, més pesa; perquè aquedt és un dolor que es pot compartir poc i costa d'alleugerir-lo.; ningú no vol que n'hi parlis gaire, fa nosa... I d'altra banda, el temps m'ha fet la mort més amiga, la trobo més propera i més amable... Com més temps més m'adono de com perdura la presència de l'absència...
    Anònim Abril 22, 2018 9:33 pm
    A mi se m'ha mort el meu fill Adrià Ciurana, amb 32 anys, era una persona meravellosa i un molt bon artista. Per internet surt entrevista i obra seva.Sempre havia pensat que és el pitjor que et pot passar. Ara encara el sento molt present, tinc por de sentir.lo lluny amb els anys i anys. La gent et diu moltes tonteries quan tenim un dol terrible, no suporto que em preguntin com estic o tonteries, val més una abracada. Tinc una altra filla i haig d'intentar estar passable per ella.
    Ester R Octubre 10, 2018 2:42 pm
    Hola. No ens coneixem de res. El meu marit estava a l'habitació del costat. Va morir pocs dies després. Allà... a la setena. D'edat similar. Es deia Jordi. El vaig acompanyar cada dia durant tres llargs mesos fins que ens va deixar. He pensat moltes vegades com serà ara la vida de les famílies que van quedar trencades per sempre que en aquells passadissos. Com ho faran per tirar endavant. Què diran als nens per ajudar-los en el seu dolor... Ves per on, avui, cercant llibres que parlin de pèrdues, de dol, de qualsevol aproximació al dolor que m'acompanya, he trobat les teves paraules, que he llegit una vegada i una altra. Només vull dir-te que en el meu cas, el dolor és volgut, desitjat cada dia, gairebé addictiu. El necessito per sentir-me a prop. Per sentir-lo. Un petó.
    Sònia Armengou Casanovas Febrer 22, 2020 9:06 am
    Intento estar bé i no tornar-me boja quan penso el dia que no hi seràs. Aleshores el torrent de mals pensaments i emocions és tan bèstia que em desfaig. Aturar-lo és com lluitar contra un vent que bufa per totes bandes, violèntament. Sempre queda un aire suau surant que amenaça la calma. Deixar que els vents passin i seguir dempeus mínimament serena i fins i tot feliç. Això vull. Per tu, per mi, per L’Adrià Pd. Estic en dol i hi seguiré. És tan fort el dol que sembla amor.
    Josep Alemany Juliol 20, 2020 6:37 pm
    Gràcies Eva per les teves paraules, gràcies per expressar amb aquesta sinceritat les emocions i els sentiments. Coneixíem al Carles, doncs la meva Margarida i jo estàvem asseguts molt a prop d'ell al Camp Nou, gaudint, o patint, amb el nostre Barça!. Ho vàrem sentir. Jo he perdut la Margarida ara farà dos mesos... ja veus Eva, una altra terrible desgràcia. La Margarida m'estima molt, i jo l'estimo molt, amb bogeria. He tingut la immensa sort d'estar 39 anys al costat d'una dona excepcional, i fruit del nostre amor hem tingut dos fills fantàstics, bones persones. Si el dolor és amor, i no ho dubto, jo també vaig ben servit, així que, ja espero el dia que pugui deixar de patir, i que, a partir de llavors, només em quedi el dolor. I per a tu Eva, només em queda desitjar-te el millor. Un petó.

Nou comentari

Ajudeu-me
A canviar per roses les espines
One
Més entrades...