Tinc por

Tinc por del dia que el món descobreixi que soc idiota

Foto: Caleb Woods


Tinc por que aquest text m’hagi quedat massa llarg.

Tinc por de no ser una bona mare, la qual cosa inclou moltes (massa) pors.

Tinc por que totes les coses terribles que ell pensa de mi siguin certes.

Tinc por que tu no siguis qui em penso que ets.

Tinc por de no ser important per a ella.

Tinc por de demanar massa o massa poc a la vida.

Tinc por que tot se’m desmunti (un altre cop) com un castell de cartes amb un esternut involuntari, perquè no sé si tindré pols per tornar a muntar-lo.

Tinc por de fer el ridícul: estimant, escrivint, opinant, treballant, vivint. També amb aquest article, esclar.

Tinc por d’anar en un tren bala i veure que al final de la via hi ha una paret de formigó.

Tinc por que la meva primera novel·la sigui un fiasco.

Tinc por de no escriure mai res de bo.

Tinc por de ser una mala traductora.

Tinc por que l’Alzheimer ja sigui dins meu devorant-me els records i les idees sense jo saber-ho.

Tinc por de ser una mala filla.

Tinc por de tenir julivert entre les dents i que ningú m’ho digui (en sentit literal, però sobretot metafòric).

Tinc por de quedar-me sense feina ni diners, de no poder pagar el lloguer, d’haver de viure en un cau fosc i humit, i no poder donar una bona educació als meus fills.

Tinc (molta) por d’arribar els vuitanta i en mirar enrere penedir-me de tot.

Tinc por de pronunciar el que ell va pronunciar plorant, derrotat, quan en tenia setanta: soc un fracàs com a marit, com a pare, com a treballador.

Tinc por de ser qui soc.

Tinc por de no ser qui soc.

Tinc por de no saber qui soc. O de saber-me algú que no soc.

Tinc por que ningú no sàpiga mai qui soc. Tot i que sé que serà així, perquè no pot ser d’altra manera.

Tinc por d’enganyar-me i que m’enganyin.

Tinc por dels teus silencis.

Tinc por que no em diguis les coses.

Tinc por que me les diguis.

Tinc por de decebre; als altres, però sobretot a mi mateixa.

Tinc por de no ser prou.

Tinc por de ser boja i no saber-ho. O de tornar-m’hi.

Tinc por (estúpidament) de les paneroles i una mica del mar.

Tinc por que el cable de l’ascensor es trenqui —sí, el de seguretat també— i caure al buit a tota velocitat. Txof.

Tinc por de sotmetre’m i de dominar (massa).

Tinc por que es riguin de mi a la meva esquena.

Tinc por de la hipocresia.

Tinc por de la ignorància.

Tinc por de l’orgull dels ignorants.

Tinc por de la incoherència i del que no entenc.

Tinc por que el món empitjori.

Tinc por de la dreta espanyola.

Tinc por que m’entrin a robar a casa de nit quan soc amb els nens.

Tinc por de la majoria de cadenes privades de televisió.

Tinc por de tornar-me addicta: a l’alcohol, al menjar, al sexe, a tu.

Tinc por de no ser feliç.

Tinc por de ser feliç.

Tinc por d’acabar medicada amb ansiolítics i antidepressius i convertir-me en un robot com ella.

Tinc por de ser com ella.

Tinc por del que signifiquen els meus somnis. Calleu.

Tinc por que la meva llengua agonitzi, desaparegui.

Tinc por del Virgili.

Tinc por que un dia ja no m’agradi la teva olor.

Tinc por de mi mateixa.

Tinc por que em facin mal.

Tinc por de ser (excessivament) insuportable.

Tinc por de parlar i que no em senti ningú.

Tinc por d’equivocar-me.

Tinc por de trair-me.

Tinc por de la meva voracitat.

Tinc por de ser mala persona.

Tinc por de la tendresa que no ensenyo.

Tinc por de la meva cuirassa.

Tinc por de no acabar les coses.

Tinc por d’anar despullada per un camp sense cap arbre en un radi de mil quilòmetres en un dia de tempesta elèctrica i no saber-ho.

Tinc por perquè de vegades em vull morir sense voler.

Tinc por de morir ennuegada menjant-me un caramelet mentre condueixo. Sobretot si porto els meus fills al cotxe.

Tinc por que els meus fills tinguin una malaltia greu, es morin, m’odiïn, em compadeixin, se suïcidin.

Tinc por de no entendre els meus fills.

Tinc por de les muntanyes russes.

Tinc por de conèixer-la i que em detesti. O detestar-la jo.

Tinc por dels fantasmes, en els quals se suposa que no crec.

Tinc por de ser idiota.

Tinc por del dia que el món descobreixi que soc idiota. 

Tinc por de volar i de tocar de peus a terra.

Tinc por que els que diuen que no es pot tenir tot tinguin raó. O que no en tinguin i no aconseguir-ho.

Tinc por d’acabar sent una heroïna de Txékhov com m’adverteix aquell.

Tinc por de ser un frau.

Tinc por de no saber escoltar.

Tinc por del dolor.

Tinc por de perdre el control.

Tinc por de la meva ràbia.

Tinc por de les mentides. I de vegades, de les veritats, tot i que les prefereixo.

Tinc por de no riure, de no saber riure, de perdre les persones que em saben fer riure.

Tinc por de plorar massa.

Tinc por que arribi un dia que ja no sàpiga plorar.

Tinc por que em deixis d’estimar.

Tinc por de deixar-te d’estimar.

Tinc por de no saber estimar.

Tinc por de no estimar.

Tinc por de tenir por.

Tinc por de no tenir por.

Tinc por que la por em paralitzi.

Tinc por. Tu no?

 

Comentaris

    Joanna m Abril 13, 2021 8:21 pm
    M'he vist totalment reflectida en molts "tinc por"
    Albert Miret Abril 13, 2021 4:46 pm
    Nombre de pors= nombre de complexos / cara dura que cadascú hi sàpiga posar
    Anònim Abril 13, 2021 4:15 pm
    m'agrada el comentari de ser valent. és veritat, ser valent és fer les coses tot i tenir por. Excel.lent verbalització de la por
    Anònim Abril 13, 2021 7:14 am
    I un dia, sense adonar-te, el sotrac i el castell de naips caigut quedarà lluny, i pot ser sentiràs que no saps ben bé com, però ho has superat, q fa uns dies que rius sense por. I pot ser aleshores la força del moment farà q no escoltis les pors que sents, que les tens, però a dies criden atenció i d'altres semblen invisibles. Llegir-te és un plaer, no tinguis por, que no deixes indiferent.
    Tinc por de deixar de ser (algun dia) una persona anònima -Núria. Abril 13, 2021 1:23 am
    No tens por de ser valenta. Perquè és de valentes escriure i publicar un article com aquest. És el primer (i potser últim) comentari que faig així, d'aquesta manera, en una revista digital, per a una persona que no conec personalment, però si literàriament (si és que se'n pot dir així). Aquesta frase que ha començat amb "aquesta frase" és l'última frase que escric del comentari i vinc aquí, a l'inici, per (anava a fer una frase excusant-me per algun possible malentès, fos el que fos, tot disculpant-me al món i a qualsevol persona que em llegís i se sentís ofesa per qualsevol cosa escrita per mi, però he canviat d'opinió i estic contenta. Això d'anar demanant perdó pel món per a possibles no mola.) dir que adéu molt bones, que ja n'hi ha prou de buscar qualsevol possible incongruència per a tot i tothom, tot traient espai per a l'equivocació. A part, tot això de la cancel·lació és una gran merda. Si, que les persones tenim diferents punts de vista i no per això hem de perdre'ns el respecte (sempre que la meva opinió no vagi en contra d'altres persones oprimides, dominades o discriminades), ensorrar-nos i qualsevol altra possible merda que faci mal. I sí, ho sé, no ha sigut una "última frase" però l'escrit, escrit està. No sé si es nota que ja estic cansada (que l'hora marca la una de la matinada i dos minuts i dubto de ser persona), ara mateix em faig riure, he estat no-sé-quanta-estona (i ni ho vull saber, sort que el meu cap ja dorm i no està per fer càlculs mentals de temps i hores. Perquè, ai el temps! Un altre tema que dóna per parlar-ne tota una vida. Veus? Ja no sé ni què escric, penso i escric.) escrivint, rellegint i corregint per ara, arribar al punt (curiosament, molt al principi del meu primer i ja no sé si últim (perquè, què carai, li estic agafant gust a això d'escriure) comentari no-gens-curt) de relliscar-me tan i més el que estic escrivint. Que fort! Ja passen set minuts. Vull anar a dormir. Text corregit, ara si, adéu i fins... Ai, que me n'oblidava, això d'escriure amb els accents a paraules com "sóc" i "dóna" no és sense voler ;) Bona nit! Per si et preocupa (que no crec, però em ve de gust fer-t'ho saber) puc dormir fins quan vulgui/ el meu cos em permeti. Apa, ara si: buona notte(!) Voldria dir-te moltes coses i ara no sé com escriure'n ni una. Som persones, tu i jo i la que vaig veure l'altre dia pixant en un arbre del carrer amb el cul a l'aire, com jo (i segurament com tu) quan era petita, però ara no sóc jo la petita que pixa al carrer amb el cul a l'aire i ara és ella la que, sense saber-ho, ho fa i, sense ser multada (vigilem el dia que això canviï, Déu no ho vulgui) ni insultada, malmirada o vés-a-saber-què-més per incivisme, pixa tranquil·la ajudada per la persona adulta que l'acompanya, la que vigila de controlar-li la postura no fos cas que es desequilibrés i el fil d'orina a tota pressió taqués les sabatetes o els pantalons mal abaixats. Pobreta, no sap que el tic-tac del rellotge la farà créixer en alçada primer, en amplada després i, sense previ avís, aquesta acció (de pixar a la via pública) tan natural i desvergonyida acabarà essent quelcom assenyalat i titllat de paraules-lletges-que-no-ens-agraden. (El següent potser hauria d'anar entre un parèntesi, però no em dóna la gana perquè és massa indignant per a ser quelcom afegit i, per tant, més secundari). Perquè, deixem clar, que estem parlant d'una personeta, normativament etiquetada i educada com a nena per la presència d'una vulva. Que això canvia dràsticament si parlem d'un altre tipus de personeta, aquelles altres que tenen entre les cames un altre tipus de genitals, aquell conegut i anomenat penis, personetes etiquetades i educades com a nens. Disculpes, jo t'escrivia per altres motius* i ja ni recordo d'on venia i perquè he arribat al punt aquest de la relació entre nena/nen, vulva/penis... Pixar al carrer de petita/petit i pixar al carrer de més crescuda/crescut. Que, per cert, l'altre dia pensava en veu alta que si les persones amb penis el tinguessin al cul, al llom, al darrere en comptes del pubis, al no-trobo-la-paraula-que-m'agradaria, al davant (i continués sent el que és i servint per al mateix) no pixarien tan tranquil·lament com fan ara, o això m'agrada imaginar, més que res perquè pixarien d'esquena però de cara, d'esquena a la paret i de cara al món, a les persones, al carrer, al moviment, a tot. Aix... que ara m'ha vingut al cap una reflexió que m'ha destrossat la meva teoria. Tot i que també se m'ha acudit un contra-argument per a justificar-nos. I és: bé nosaltres (persones amb vulva) podríem pixar també ensenyant el cul i l'esquena al món (oi?), podríem col·locar-nos en la típica posició, a la gatzoneta o quasi a la gatzoneta, per a pixar sense tacar-nos (tot i que jo difícilment no m'esquitxo els peus) tot mirant la paret o l'arbre o el-que-sigui que hi hagi per allà a prop una mica apartat per no incomodar o, en el meu cas, més aviat per a la pròpia relaxació per la tranquil·litat amb la discreció. I per què no veig persones amb vulva fent això, en comptes de posar-se entre dos cotxes, darrere d'arbustos o tapades i custodiades per a companyes de missió? I per què no veig a persones amb vulva fent això de dia, tal com fan tranquil·lament les altres persones sense vulva? I per què no actuo jo com a referent per encoratjar a altres persones com jo a fer el mateix?... Doncs la resposta que em dono jo mateixa, la justificació (el contra-argument que et deia) a tot plegat acaba essent una exculpació acusatòria al mateix sistema, a la manera de fer i de viure creada per i per a les persones cisgènere amb penis. Que m'expliqui? Vols dir que cal? Suposo que et ressonarà un xic això de "Tinc por de, que, perquè...". Podria parlar del sentir-se indefensa, desprotegida, ultratjada... amb la idea i possible-real-cas d'abús, assetjament, violació, sigui el nom que sigui, és el que és i potser és per això que comunament les persones amb vulva sempre que necessitem pixar i, després de buscar les mil i una opcions, sembla que l'única alternativa de lavabo és la via pública orinem amagades, a un raconet, a un si us plau que no em vegi ningú, a un la carrera de pujar ràpidament la calceta. Totes aquestes coses les tenim guardades al subconscient, jo, que no he viscut ni un quart de segle, he crescut i integrat totes aquestes petiteses tan grans. Doncs es veu que sí que sé escriure'n alguna, de cosa. Jo volia dir-te altres coses i en canvi m'ha sortit aquesta altra tirallonga. Em sap greu i no em sap greu. Ara he pensat que potser no llegeixes els comentaris que et fa la gent (com jo ara mateix) al munt d'articles que escrius i publiques. Haha, en aquest cas suposo que ara ja és igual. Espero que (siguis qui siguis) hagis gaudit de la lectura. Bona nit, que és tard moooooolt tard (per mi) i vull anar a dormir i dormir, dormir i dormir. Una abraçada anti por i anti-tot-el-dolent (així, com a conjunt), Z`)r·-
    Maripili Abril 12, 2021 10:30 pm
    I tant que tinc por!! Molta!!
    De Ponts Abril 12, 2021 7:01 pm
    Les comparteixo totes
    Anònim Abril 12, 2021 4:27 pm
    ...que deixis d'escriure.
    Agustí Quer Abril 12, 2021 3:14 pm
    Sempre he tingut por, però mai m'ha paralitzat. És bo tenir por. Excel'lent l'article.
    Marta Luna Abril 12, 2021 2:23 pm
    M'has arribat molt, molt, molt a dins. Pell de gallina.
    Anònim Abril 12, 2021 1:21 pm
    Tots tenim por i per això podem ser valents. Una frase que m'encanta repetir al meu fill i a mí mateixa és que ser valents no és no tenir por. Ser valents és fer les coses tot i que ens fan por. Gràcies per compartir les teves pors. En comparteixo bastantes ?
    Boira83 Abril 12, 2021 1:17 pm
    Tinc por de tantes caigudes seguides Tinc por de no tornar-me a aixecar Tinc por de que a partir d’ara vingui el pitjor ...
    AnònimRosa Abril 12, 2021 12:31 pm
    No. No tinc tantes pors. Ànims, que algunes son paralitzants i d'altres superables.
    Anònimmarta cairol Abril 12, 2021 12:04 pm
    Yo sempre tinc po I aco em psralica
    Pep Sanz Abril 12, 2021 11:12 am
    Moltes gràcies per saber posar en paraules el que molts sentim i no sabem explicar

Nou comentari

Sota una estrella
No té masses coses clares,/ si veu problemes, passa de llarg
Més entrades...