Trenta segons

I no és enyor, és adonar-te de quantes vides hi ha dins d'una mateixa vida

Foto: Thomas Heyman


Has cridat el meu nom entre la gent. No sabria dir, ben bé, quants anys feia que no et veia. De fet, només penso en tu quan algú m’explica que ha anat de vacances a aquell racó (abans nostre) de l’Empordà.

Ens he vist dins dels teus ulls –eren tan blaus?–. Quan ens vam llançar al mar a mitjanit i tenia els llavis i la lluna i la pell tan a prop. Quan m’explicaves qui eres i quan vam gosar pensar que tu i jo érem. Quan ens trobàvem mig d’amagat, perquè fins i tot ens esforçàvem per ser un secret. Però va créixer la por: més que d’anar massa lluny, de saber si hi volia anar. I vam ser això: un joc resumit en 8 cançons que vam gravar en un disc, al teu pis, i que ves a saber si encara guardes.

T’he dit a qui esperava sense que m’ho preguntessis. T’he fet una broma i tu has rigut perquè tocava. I ens hem quedat quiets, sense guió. Ja ho veus, és una mica incòmode trobar-te amb el passat sense tenir cita prèvia. I no és enyor, és adonar-te de quantes vides hi ha dins d’una mateixa vida. Com girem pàgina. I gairebé, sense fer soroll, ens convertim en un tros de vorera compartida trenta segons.

Comentaris

    Anònim Setembre 13, 2017 12:52 am
    Que mai ens falti algú amb qui trobar-nos mig d'amagades, algú d'ulls blaus, algú amb qui questionar-nos qui som.
    Anònim Setembre 24, 2017 9:21 am
    I quan aixo ens passa, aquells trenta segons et deixen paralitzat...reflexionem de tot plegat fins al punt de sertir-nos extranys amb nosaltres mateixos.Després per sort o per desgràcia la voràgine et fa continuar. Gracies pel text Lsp

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...