Foto: Andrea Jofre
Hi ha una mena d’estat d’ànim que detesto, una nostàlgia que es plega endins. És el forat d’una aigüera que engoleix líquid fet remolins cap a un no-lloc, una canonada, un túnel vertical passiu que es deixa péixer per la gravetat. Una caiguda.
Hauria de ser un humor provocat per moments crucials, per grans decisions i dicotomies de provada importància en la vida de les persones. Però, i encara avaluo aquesta adversativa, no és així. No m’ho sembla. Em miro des d’on he caigut i no sol ser mai res digne d’un llibre d’història, res que apareixeria ressenyat en un obituari.
Ha sigut una cançó. Tres minuts i vint segons elàstics que he omplert d’una aigua que ara roda en espiral i em fa nedar contra un líquid teixit de coses que no hi eren. Tot just per no caure en una trampa que dins el cap m’he parat jo.
