Un ull de dinou anys

Foto: Daria Shevtsova

Quan tenia divuit anys, ho he explicat moltes vegades, em vaig partir dues dents en un accident molt burro, una incisiva central i una de lateral. Uns trenta anys abans mon pare també arribava a casa amb una incisiva central partida i ma iaia sentenciava: “Més hauria valgut que t’haguesses partit lo braç”. Perquè el braç s’hauria curat, però les dents, o millor dit, la seva absència, almenys a mi, anys després encara em fa la punyeta.

Des que vaig trencar-me les dents m’he repetit moltes vegades per què no em vaig quedar al pis aquell dijous universitari, per què no vaig mirar davant mentre anava pel passadís i així hauria vist la porta de vidre que em va aturar la cara en sec, per què no caminava més a espaiet. I aquests dies no he pogut evitar preguntar-me si això mateix es demana la noia que va perdre un ull la setmana passada en una manifestació en protesta per l’ingrés a presó de Pablo Hasél [pressumptament] per un projectil de foam dels Mossos. Si hagués sabut que aquell dia li rebentarien un ull, si hauria sortit de casa per més justa que fos la causa.

Perquè hi ha pèrdues que es reparen i d’altres que no. I no parlo en sentit gaire metafòric, aquesta vegada, no. Em pregunto què hauria preferit el mateix Pablo Hasél si li haguessin donat a escollir, per defensar la llibertat d’expressió, si anar dos anys a la presó o perdre un ull, al viu, d’un cop, res de cirurgia. I si en fossin sis, d’anys a la presó? Em pregunto què hauria preferit la noia, si complir la condemna de Hasél o perdre un ull.

Aquest dilema no deixa de ser un pensament màgic, perquè res d’això es pot evitar a hores d’ara ni la pena és intercanviable per res. Ella mai més tindrà ull, ell no recuperarà el temps passat a la presó. I la llibertat d’expressió no hauria de ser a canvi de res, ni costar anys de presó ni ulls de la cara.

Penso això mentre llegeixo que el partit que governa el Japó deixarà entrar dones a les reunions del partit només si no parlen, i tot seguit per Twitter em trobo un tuit d’una senyora el perfil de la qual resa “periodista, escriptora i feminista” i per tant, m’aventuro a pensar que també es deu considerar progre, preguntant-se: “¿Qué hicieron las sufragistas pues? ¿Mataron? ¿Rompieron?”, en una clara mostra de solidaritat amb els contenidors que ens han deixat els darrers dies. Al mateix temps que pel telenotícies comarques anuncien que a Gaza les dones a partir d’ara només podran viatjar amb el marit o amb un home que en sigui el tutor legal, com si fossin menors d’edat o profundament retardades.

Hi ha drets que encara s’han de guanyar, d’altres que es perden (o millor dit: que ens arrabassen) i que s’han de defensar perquè es poden recuperar. Aquí i arreu. Que les dones puguin parlar a les reunions del govern japonès, que les de Gaza puguin viatjar soles, que a Espanya es pugui qüestionar la monarquia i la sacrosanta unitat de la pàtria. I llavors hi ha pèrdues, com un ull de dinou anys, que per més que es protestin ja no es recuperen.

Sovint hi penso, quan em veig el somriure lleig a les fotos amb les meves fundes exuberants, que sort que les dents me les vaig partir jo sola, perquè com ho hagués decidit algú altre i n’hagués sortit impune, vint anys després encara no l’hauria perdonat.