Foto: Rena Silverman (CC BY-SA 2.0)


“Res no està acabat fins que tu no ho veus”, diu un Robert Mapplethorpe de vint-i-un anys col·locadíssim d’LSD a una Patti Smith de la mateixa edat. Ella l’escolta mirant-lo amb els ulls ben oberts i és mil nou-cents seixanta-set. Els imagino estirats sobre el terra fred del seu pis minúscul i brut de Brooklyn mentre a fora cau la tarda. Ella té un cigarret a la mà i inspira, intentant retenir tot el fum gris dins una caixa toràcica llarga i prima; ell camina descalç entre restes d’esbossos, negatius de 35 mm i espelmes de colors llampants amb inscripcions místiques. Al fons, les cortines violàcies i grogues i verdes els fan d’escut contra el món. I són joves i s’estimen mentre les parets de les seves artèries es taquen de sang que sembla benzina. I són joves i s’estimen i no tenen res però ho tenen tot mentre a fora una Nova York convulsa i canviant s’inunda de gent demanant-los només que segueixin vius, que no deixin de ser ells.

Cinquanta-dos anys més tard, som dos mil dinou i encara no hi ha pandèmia. A l’habitació blanca hi ha un matalàs a terra, tres penjadors i una fusta vella amb dos cavallets que fan de taula. Ningú fuma però respirem fort mentre som plenament conscients d’estar eliminant l’excés de cervesa d’ahir a través de la nostra pell, cada cop més bruna. Et miro des de l’altre vèrtex de l’habitació pensant que quedaríem bé en totes i cada una de les fotografies de Woodstock del seixanta-nou que he vist penjades a llibreries, botigues de discs i exposicions. Somrius dient-me que deixi de mirar-te mentre agafes una guitarra i t’immortalitzo a contrallum; esquena ossuda, cara de nen i rínxols despentinats. A terra, llibretes cartoné grogues i blanques a mig escriure, un article pendent de traduir i mitja dotzena de fotografies per emmarcar. Som joves i ens estimem amb els ulls ben oberts. Saps i sé que res no està acabat fins que tu no ho veus.  

Mentre escric aquestes línies, una onada de calor sufocant aixafa Barcelona. L’ambientador de gardènia que vaig comprar ahir no aconsegueix desviar el focus d’atenció de l’escalfor suspesa entre les quatre parets de la meva habitació i una gota de suor llisca dos centímetres per sobre de la meva columna vertebral. D’aquí una estona hauré acabat d’escriure, seran les set de la tarda i em prepararé un cafè amb el gel que fa mal de dents. Ja no hi ha habitació blanca i les rajoles del menjador troben a faltar la teva esquena amb la convicció que a algun lloc del món entre Brooklyn i Barcelona hi ha un tu i un jo com hi havia en Robert i la Patti; plens de llibres, esbossos, fotografies, música i llibretes. Saps i sé que res no està acabat fins que tu no ho veus.

Més notícies

Uns marrecs

Comparteix
Jo era una criatura somniadora i somnàmbula
:  - Mobile

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Sonia a juliol 27, 2022 | 15:55
    Sonia juliol 27, 2022 | 15:55
    Preciosa i brutal

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa