Una llarga estafa col·lectiva

La curiositat no té una cura, sinó una malura silenciosa

Foto: Andrea Jofre
Foto: Andrea Jofre

«La cura per a l’avorriment és la curiositat». És una de les citacions més cèlebres de Dorothy Parker i té raó, trobo, encara que tinc les meves reserves sobre situar l’avorriment com a alguna cosa que s’hagi de curar. L’avorriment, el poder avorrir-se és, en realitat, un dels més alts estats de la matèria, un autèntic privilegi. Parker, però, ho remata: «No hi ha cura per a la curiositat». I aquí, malgrat que com a frase samarretable és rodoníssima, m’atreveixo a dir que no té raó, o que, almenys, em prendré un permís que no pot donar-me per intentar negar-li l’eslògan.

Posada en aquest àmbit de cures i mals com si es tractés d’un joc de peces mòbils, diria que la curiositat no té una cura, sinó una malura silenciosa i degenerativa amb un nom tan poc espectacular com Això-ja-ho-sé. Si això ja ho saps, o t’ho penses, és més que possible que no gratis enlloc per saber si allò que penses que saps és cert i que, patint un Això-ja-ho-sé com una catedral, vagis pel món absolutament equivocat.

O equivocada, que és el meu cas, i mira que pateixo una curiositat fins i tot absurda que Santa Viquipèdia no ha fet més que agreujar amb els seus enllaços interns. Si, i espremo la frase de Dorothy Parker, la curiositat pot ser una malaltia, la tinc tota, congènita, xucladora de temps i de treball neuronal. Però, ah, l’Això-ja-ho-sé afecta fins i tot espècimens addictes a la dada quan el pretès coneixement s’ha adquirit sota la pluja fina (tempestot i catàstrofe gens natural) de l’heteropatriarcat.

Un dia de fa anys, una amiga que farem veure que es diu Laura, després de mesos sense gens d’activitat sexual va dir fent broma de tercera (quarta?) cervesa, que segur que amb aquell temps li havia tornat a créixer l’himen. Amb el mateix relaxament alcohòlic, les persones de la taula vam riure amb la boca oberta i vam col·locar per unanimitat la seva ocurrència al hall of fame memorabílic de la colla. I aquí, persona que em llegeixes, torno a la malaltia de què parlava, al pensar que se sap alguna cosa que no se sap.

Mai, en els 37 anys que fa que existeixo, se m’havia acudit buscar o voler saber-ne res més, de l’himen. Ha hagut de ser la casualitat el que m’hagi plantificat aquest fragment davant dels morros: «L’himen no és un tel finet que ens cobreix el forat sinó un replec gruixut que tenim a la paret de la vagina. Tota la vagina és flexible, però si no estem prou humides, és possible que s’esquinci, i que s’esquinci precisament per aquest replec. Com que l’himen cicatritza sense deixar marques, no hi ha diferència entre una vulva verge i una vulva que no ho és». Ho escriu Anna Punsoda al seu breu assaig sobre la luxúria, on entre altres coses parla sobre aquesta llarga estafa col·lectiva sobre l’himen. A la Laura no li podia pas tornar a créixer res, allà dins.

Com em va passar amb la veritable naturalesa de l’himen, vaig «descobrir» com eren els pits trobant-ne una il·lustració de pura casualitat, una en què, per sobre del teixit muscular pectoral de color d’aparador de carnisseria hi havia dibuixats, per fi, dos rosetons fets de conductes galactòfors, lòbuls, i greix. Els pits, les mames, les popes, una cosa que em penja visiblement de l’anatomia des de fa 25 anys, com a tantíssima altra gent. El meu Això-ja-ho-sé va quedar en xoc i la meva curiositat, que es va trobar amb un matí de Reis inesperat, en èxtasi. Perquè, fent uns números força generals, mitja humanitat té himen, mitja humanitat té pits i la pluja fina (tempestot i catàstrofe gens natural) que deia abans s’ha ocupat que no tinguéssim idea de què i com són en realitat. Pitjor encara, que penséssim que ja ho sabíem i se’ns morís la curiositat.

Nou comentari

Fondation Igor Stravinsky
Ígor Stravinski: la música es veu
14 reflexions i una obra del compositor, que deia que «seguir un sol camí és tornar enrere»
Més entrades...