Les veus de dins

Qui es crea personatges i situacions a mida acaba sent víctima de les pròpies ombres

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: dmmalva


De petita vivies en un món hiperpoblat. Tenies deu filles caniques. Les feies dormir i menjar en un internat. Les gestionaves d’acord amb la normativa dels llibres de les bessones O’Sullivan d’Enid Blyton; la teva germana petita es deia Anna i l’aconsellaves sempre que calia; la teva bessona era la Roser, i donava la cara per tu en moments complicats. Al bessó l’anomenaves Eduard. De germans grans no te’n vas inventar, perquè ja en tenies. La piscina era un mar i tu, el capità Bird, imbatible davant dels taurons i les tempestes. Donaves voltes pel jardí –amb la teva bici, reconvertida en vespa– convençuda que viatjaves per Suïssa. Si et preguntaven com et deies, responies molt seriosament: Meri Popins. 

 
Enriquir l’interior amb nous personatges et semblava una activitat del tot natural. Una part de les teves creacions et feia companyia: amics, països, jocs, fills i germans. Conformaven un món paral·lel, feliç i lluminós. Una altra part t’atemoria. La imaginació diürna que t’alegrava el dia tenia un preu: els éssers nocturns terrorífics, les boles de les baranes del llit amb vida pròpia o els esquelets que t’esperaven darrere d’alguna porta. Qui és capaç de sentir una alegria desfermada també cau en tristeses insondables; i qui es crea personatges i situacions a mida acaba sent víctima de les pròpies ombres.
 
Un dia, no sabries dir quan, d’aquest món fictici ja no en va quedar res. No vas parlar més amb l’Anna. Si donaves voltes en bici pel jardí donaves voltes en bici pel jardí. No vas tornar a Suïssa. Les bales eren bales. L’internat va quedar en ruïnes. Vas deixar poc espai pel somieig. No vas recórrer a l’Eduard ni a la Roser cap altre diumenge de tardor. El capità Bird va desaparèixer en una de les tempestes i no se’t va acudir anar-lo a buscar. Els teus diàlegs només t’incloïen a tu. Eres adolescent, estaves sola i prou feina tenies a afrontar una realitat que et semblava prosaica i esquerpa. 
 
Un altre dia, ja força més gran, vas tornar a connectar amb altres veus interiors. Ja no eren imaginacions. Ara recorries als que no hi eren i a qui havies estimat. Els imaginaves com a fotos carnet enganxades al teu cor. Una mida estranya perquè et fa pensar en burocràcies grises i en documents nacionals d’identitat. Però no et fa res que ocupin poc, perquè tocant-los amb un record es despleguen en pel·lícula sencera. Hi vas sempre que ho necessites. I, encara que et guardes prou que t’obsedeixin, has optat per deixar-los la porta oberta.
 
Tens un interior poblat, ara de records i de les persones que els habiten. Un món que enriqueix el real i que fa que t’agradi estar tu amb tu. I estar tu amb els teus. Amb els teus de dins. Tant, que ocasionalment potser et costa estar amb els de fora. I deu ser això ser introvertit: haver-te passat mitja vida dialogant interiorment i, en el fons, no haver-hi sabut renunciar mai del tot.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...