Diumenge, 8 de gener
Fa dies que reviso mentalment les sinopsis de les possibles novel·les. N’hi ha una que prefereixo i he començat a barallar-m’hi. Intueixo que em divertiria escrivint-la, malgrat el tema (del qual no parlaré per una superstició absurda). És ridícul: tant d’escepticisme, tanta enginyeria, per acabar sent víctima de les supersticions, però és així.
Intueixo que em divertiria escrivint-la, deia, i seria un gran què, perquè fins ara no m’he divertit gens. Atribueixen a Dorothy Parker la frase lapidària “Odio escriure, però m’encanta haver escrit”. L’entenc molt bé. No només perquè escriure em suposi esgarrapar hores del dia, començant a quarts de sis per assegurar-ne un mínim, sinó perquè escriure significa trencar-s’hi les banyes, barallar-se, fracassar, molt més que una altra cosa. L’única alegria (i entelada, sovint, pel dubte d’estar-me equivocant per falta de criteri) és la que sento davant la pàgina acabada, la que conté les hores que no tornaran.
A casa encara hi tenim l’arbre. El 7 solc treure els ornaments nadalencs, però són aquí. En podria culpar l’estrès del dia a dia. En tot, l’enemic és la mandra.
(La Candelera, etcètera: sí, ja ho sé.)
Dilluns, 9 de gener
He tornat a la feina un dia abans; necessitava guardar-me’l per més endavant i ho vaig decidir la setmana passada. Des de llavors, la nova data ha estat present, per molt que es tractés d’un únic dia. Que idíl·liques, les vacances, quan pots dedicar-les a llegir, a escriure, a abaixar revolucions. Arriben a semblar infinites, com aquells primers estius (¿També ens ho semblaven, llavors? ¿O és només ara?)
Dimarts, 10 de gener
He anat amb l’Erola a la conversa amb la companyia d’Antígona, a la Biblioteca de Catalunya. Ja fa 16 anys d’aquella funció de La Perla 29 que vaig veure dos cops. En recordo l’emoció a peu d’escenari; la Clara Segura a tres pams, plorant, i jo també.
Després de repassar curiositats i algunes anècdotes (m’ha interessat la reflexió sobre el teatre com a litúrgia i els rituals que l’envolten), alguns actors han reprès fragments de text, en un Decíamos ayer. L’emoció continuava allà, intacta: Per què, pobra de mi, encara busco els Déus amb la mirada. La catarsi ha arribat amb la polifonia final.
16 anys. He pensat en les nenes. Devien ser amb els avis mentre érem al teatre. Calia triar bé, però no em perdia res. No han fallat mai.
Sortint, he coincidit amb l’Enric Serra; s’ha fet gran. He volgut felicitar-lo per aquelles funcions de 2006. Se n’ha sorprès; diu que em veia molt jove. Des que tinc presbícia que a mi em passa el mateix: la vista cansada és com un filtre de telèfon, d’aquells que difuminen per fer-ho tot bonic.
A casa, l’Oscar ja havia sopat (no fa servir l’accent; que no saltin les alarmes). Ha preparat una crema de pèsols que serveix amb ametlla torrada i parmesà. Hi dibuixa una espiral amb un raig d’oli de tòfona. Esprem un suc de taronja. Què més puc demanar.
Dimecres, 11 de gener
Avui ha arribat la prestatgeria nova. S’acumulaven al passadís, al rebedor, massa llibres en piles. Em faltaran vides per llegir-los tots, però no en puc prescindir. Muntar mobles és gratificant i permet desencallar els pensaments. Dutxar-se, anar a córrer i fregar plats comparteixen aquesta propietat alliberadora. Van bé pel desbloqueig en l’escriptura; afluixen la clau de pas i deixen sortir les idees a raig.
Dijous, 12 de gener
Torno del dentista amb la boca i la butxaca tortes. Als catalans (les filles en diuen ferros), anava llegint-hi els tuits del Kureishi: aquest Nadal, l’escriptor es va marejar, va caure a terra i es va despertar amb el coll en una posició impossible. Des de llavors no li responen els braços ni les cames; és en un llit d’hospital atrapat per l’horror. El pensament no li descansa –no pot fer una altra cosa– i ho explica en fils de twitter que dicta als vespres. Els llegeixo, en part –les supersticions, altre cop– per conjurar allò que pugui venir.
[Kureishi forma part de les confusions inexplicables que em ballen pel cap. Entre els termes que el meu cap no distingeix, per molt que sàpiga que són diferents, hi ha Carver i Cheever, Marais i Fauré, ascensor i autobús, David Foenkinos i Hanif Kureishi. Hi podríem afegir un parell d’actors, Edward Norton i John Cusack, però perquè sempre he cregut que són un mateix home.]
Aquests dies he pensat en la mort digna. M’obsessiona. Per Nadal vaig registrar el document amb últimes voluntats. Vaig explicar-ho a casa, recalcant que en desava l’original a la meva calaixera. Les paraules “testament vital” generen confusió; l’Abril va preguntar Què m’ha tocat. Els royalties de les novel·les, filla meva.
Últimament, que sovint em descobreixo dient-me que tinc, exactament, la vida que vull, és quan més penso en la mort.
Divendres, 13 de gener
Hem quedat amb en Joan Pere. Encara el conec poc; tenia curiositat per saber com enfoca el procés creatiu, quines són les prioritats en la seva vida d’artista, i hem estat parlant-ne un parell d’hores. N’he pres notes que encara no he transcrit. M’ha sorprès l’expressió que ha fet servir quan m’explicava que, després de visitar una exposició que el sacseja, està desitjant arribar a casa per comentar-se més, però que aquell dia no treballa en cap quadre per no emmascarar les emocions. Comentar-se més: li he preguntat si l’havia entès bé, si s’estava referint al diàleg interior que mantenia. Ha dit que era ben bé així. He recordat la necessitat inajornable que he sentit, de vegades, per arribar a casa, oblidar-me de tot i posar-me a escriure poesia, una altra forma de mantenir aquest diàleg. Amb la prosa és diferent: prenc notes, hi vaig donant voltes… Ja ho posaré en paper.
Hem parlat, també, de la vanitat, de l’ambició. Sovint em pregunto si, darrere les hores que dedico a escriure, hi batega la necessitat de reconeixement. Em fa patir. Sempre m’he esforçat per agradar; recordo la sensació, entre solitud i angoixa, de no sortir-me’n: a l’escola, de petita, amb els companys. Aquella etapa, entre els 7 i els 10, encara cou. Que sibil·lins que poden arribar a ser els nens que es veuen líders. Que cabrons, també, en les seves manipulacions. De vegades intueixo que el germen de l’escriptura és just aquí. Els nens tristos tenen coses a dir, com tots els nens, però no les diuen.
Hem parlat de l’orgull, també. D’això n’he tingut sempre.
“L’orgull s’ha de tenir”, ha dit. “És el que et fa moure i et porta a la meta.”
Dissabte, 14 de gener
Ja he traslladat els llibres a la prestatgeria nova. És sorprenent la manera en què l’ordre físic contribueix a l’ordre mental. I, malgrat tot, tants llibres no llegits, competint per l’atenció, continuen pesant.
No sempre és així (l’ordre domèstic és el que és, i està condicionat pel dia a dia), però sovint organitzo els llibres per editorial; no tinc paciència per a l’ordre alfabètic ni el reajust constant que implica. No és un sistema infal·lible, però funciona: si no el recordes, tampoc no costa gens de comprovar a quin segell pertany un llibre. L’agrupació de llibres d’un mateix catàleg, a més, fa goig, i permet descansar-hi la vista. És un petit engany, també: et fa passar per ordenada. Jo no en soc. Una cosa és l’ordre mental (aquí sí, soc germànica) i l’altra, el físic. Amb aquest últim, solc anar a batzegades.
[Per a la tranquil·litat mental de qui llegeix, i per la meva, els ornaments de Nadal ja dormen a l’armari.]
