Vinagre ou limão?

Ara sí que ho veig insòlit, però no prou per avergonyir-me’n en retrospectiva

Foto: Gareth Williams


Frini –em truca l’Anto, la meva millor amiga, que té molts noms per a mi menys el meu–: que està boníssima i medita en calces.
 
L’Anto i la seva residència, obertes i plenes de llum, sempre s’oferien a rodamons vitals que treia de no sé on i eren guiris ja amb els primers borrallons, aquella mica de brot quasiimperceptible del que seria anys després el hipster de Barcelona. Joves hàbils a existir i viatjats que ara venien de Grècia ara d’Escòcia, alemanys però holandesos només per part de mare adoptiva, experts faedors de porros que tenien molts amics i amigues i que per no res ja es descalçaven.
 
No me’ls solia ensenyar, ja no dic presentar, l’Anto sap de la meva propensió eremita, i els guiris passaven d’esquitllada per les converses que teníem cada dia a l’hora d’esmorzar i que repassaven amb sorna la vida, vides. Esmorzàvem a La Casola, amb una essa.
 
Era l’any 2001 i em trucava al fix. Frini, és brasilera, està boníssima, medita i va tot lo dia en calces per casa. Vine i mos la mirem.
 
Altra feina no devia tenir, jo, era ple estiu i totes dues érem autònomes i solteres, sense fills ni culpa per res i ens organitzàvem la vida en funció de qualsevol desig de l’una o de l’altra, desitjos que eren comunicats via telefònica i sovint aprovats i executats al moment.
 
Vam esperar al pis de dalt fins que la brasi va arribar. La construcció era moderna i permetia, a través de l’escala metàl·lica, veure a baix, al menjador i la cuina. Va entrar amb una bossa de roba –de roba, ja el 2001– plena de verdura i un monyo mal fet perfecte. Vam veure que deixava la bossa al marbre de la cuina i es treia el vestit i per descomptat les sandàlies i cantava mentre rentava tomàquets i cogombres amb calces i sostens blancs, de cotó. Miràvem de no fer gens de soroll perquè el termòmetre de Heisenberg no fes de les seves i alterés aquella rutina embriagadora.
 
Era preciosa. Daurada i alta, prima, de carn forta i els cabells, que ja he parlat del monyo però no he dit com els tenia, els tenia molt arrissats i del color del bronze. I a la cara duia un estat de pau no sé si de beneitona o d’haver superat amb èxit una mala infantesa, mai em va arribar a interessar esbrinar-ho.
 
I no, no ens feia gens de vergonya tenir gairebé trenta anys i arrossegar-nos per terra per espiar aquella fada amazònica, ni tan sols ens vam plantejar la possibilitat que fos res estrany; ara sí que ho veig insòlit, però no prou per avergonyir-me’n en retrospectiva.
 
Va agafar una plata de vidre i hi va tallar cogombre i tomàquet a daus, després hi va escampar una quantitat ingent de julivert picat i mentre es treia un tros de calça d’entre les galtes i es girava per mirar enlaire va cridar: vinagre ou limão?

Nou comentari