Escriu Jeanette Winterson en el seu llibre Per què ser feliç quan podries ser normal (Edicions del Periscopi) sobre el concepte de llar segons el filòsof romanès Mircea Eliade. Per a ell, explica, la llar és una mena de mapa on es creuen dues línies, una de vertical i una d’horitzontal. “El pla vertical és el cel, o el món superior, en un extrem, i el món dels morts a l’altre extrem. El pla horitzontal és el trànsit d’aquest món, que va cap aquí i cap allà: el nostre trànsit i el de molts d’altres.”
De fet, diu Winterson que marxar de casa no és només un desplaçament geogràfic sinó emocional, i que a qui no té casa li manca “aquesta coordenada crucial en la col·locació del jo”, “la brúixola”, “el nord veritable”. Per tant, casa és un punt de partida, el lloc segur, la zona zero de la nostra vida.
Potser és un pensament absurd (o màgic) però a vegades m’agradaria veure en un mapa quina posició ocupo en un mapa de la vida. De la meva. Vostè és aquí. I aquí el seu company, aquí el seu passat, aquí les seves expectatives, aquí la seva feina, aquí, aquí i per aquí, familiars i amics i aquí, casa seva. No ho sé, un cert ordre.
Però aquest cert ordre no existeix del tot perquè mai hi ha res que es pugui donar per segur, per absolut. Penso en tota la gent que ha perdut casa seva a l’illa de La Palma aquests dies per culpa del volcà, si és que un volcà pot tenir culpa de res.
Em pregunto a quina casa em durà a viure el mapa d’espaitemps pel qual em moc en el trànsit d’aquest món. Però ahir que plovia i pel carrer sota un balcó decidíem què faríem avui per dinar, m’ho va semblar, que allò era casa. Que hi ha persones que són casa ja s’ha dit, i que hi ha cases fetes de gent, potser també. Vostè és el meu vostè és aquí.
