Vull matar ma mare

Si li obrís el crani amb el trencanous, no hi trobaria un cervell normal

Foto: NordWood Themes



Vull matar ma mare. I no ho dic en sentit hiperbòlic ni figurat. La vull morta, cadàver, difunta. M’explico.

Mon pare era un home seriós que menjava nous. De tant en tant, els meus germans i jo ens atrevíem a fer-li una broma. Esberlàvem una nou amb compte, li trèiem el fruit i la tornàvem a segellar amb cola. De vegades, hi deixàvem una nota a dins. Després de sopar, tot era expectativa i rialles reprimides mentre esperàvem que agafés la nou fraudulenta.

Ma mare, avui, és una d’aquestes nous. Per fora té l’aparença d’una persona, però per dins és buida. Si li obrís el crani amb el trencanous, no hi trobaria un cervell normal, sinó un dens formigó de proteïnes tau i beta-amiloides. És pertorbador com s’arriben a assemblar un TAC cerebral i una nou esberlada.

Escric això des de casa seva, on aquest cap de setmana estic de guàrdia. Durant les nou hores que fa que soc aquí, ma mare ha dormit, ha mirat moltíssima estona un anuari de l’any 1974 amb fotos i textos que no entén (em demana que l’hi expliqui, cosa impossible, perquè els significats de les paraules se li han enterbolit) i s’ha dedicat sobretot a la seva activitat preferida: a remenar, a obrir calaixos i armaris i escampar-ne el contingut; documents, retalls de diari, retrats, llibres, àlbums, objectes del segle passat pertot arreu, com una memòria vomitada.

De tant jugar a treure-ho tot de lloc, a casa ja res no és on toca. Avui he obert una capseta d’una ampolla de sake i m’hi he trobat el nen Jesús de ceràmica que posàvem al rebedor per Nadal. El panorama que queda després de tenir-la dues o tres hores obeint el seu lliure albir sense sentit és l’escena d’un robatori: del robatori de la persona que era. També podria ser el paisatge després d’una batalla, d’una derrota, diria, perquè és desolador: coses per terra, taules cobertes de paperassa, els graons de les escales invisibles sota munts de trastos, fotos velles i bibelots empolsinats. És una imatge que no deixa de ser un reflex fidel i esfereïdor del seu funcionament mental: un caos incoherent, el passat ple de pols regurgitat sense ordre, records antics en doina, sovint tergiversats, rondant-la com les mosques a un cadàver.

És per això que la vull matar, ja només és una closca buida esperant la mort. Una closca que executa d’esma i malament les rutines dels darrers vuitanta anys de la seva vida.

Ella, a més, també es vol morir. Quan de tant en tant encara té un instant de lucidesa, em demana si jo no la podria ajudar “a marxar”, i em trobo pronunciant la frase inversemblant: “Mama, si pogués et mataria”. Després reproduïm una conversa que ens fa riure macabrament a totes dues. De fet, com que l’hem mantinguda de manera idèntica tan sovint, he anat afinant les rèpliques i ara ja només dic les que sé que li fan més gràcia; les converses mil vegades repetides amb un malalt d’Alzheimer són una oportunitat única de perfeccionar fins a l’infinit l’art del diàleg, un dia de la marmota fet realitat.

Després de dir-li que no la puc matar, li proposo que es tiri pel balcó (viu en un dotzè: l’èxit el té assegurat), a la qual cosa ella sempre replica que això faria massa mal, jo tot seguit li explico que no li’n faria gens perquè abans de tocar a terra moriria d’un atac de cor (aquí sempre desconfia) i aleshores ella objecta que no ho pot fer, no aniria al Cel: tants anys treballant per a la salvació eterna no els pot pas esguerrar per no tenir prou paciència fins que li arribi la mort, en especial, perquè mon pare fa una dècada que l’està esperant a l’altre barri.

Així que continua viva. La closca buida: una broma que no fa punyetera gràcia, encara menys els dies (pocs) que s’adona de la situació i plora amb desesperació; ha esberlat la nou de la vida i hi ha trobat un paperet: “Et fots”.

Hi ha qui em titlla de cruel. Jo, en canvi,  crec que desitjar-li la mort a ma mare és la cosa més pietosa i compassiva que puc fer. Voler allargar-li l’agonia amb arguments cristians i pretesament caritatius sí que és cruel.

A més, a mi, no m’agraden les nous.
 

Comentaris

    Anònimmarta cairol Agost 3, 2020 2:03 pm
    Te entenc perfectament Quant es vegades et demanen em bui mori Yo tambe o e pasat am familiars I tb mo Han dit Res espera Una abracada
    Anònim Agost 3, 2020 3:03 pm
    és molt duur patir aquesta malaltia....t'entenc perquè ho he viscut amb ma mare i la sogre. Jo també mataria
    AnònimAnna Agost 3, 2020 4:04 pm
    En esta generació, molts, tenim encara pares vius que no volen ja viure. Uns no se n’ha donen sempre que volen morir. Altres ho desitgen cada día. Quan ens ho demanen, no sabem que dir. L’altre día el meu pare em deia que ja se’n vol ANAR. Jo li dic: a este mon no venim i se n’anem quan volem. Pero a ell això no el conhorta. Patim de veurel’s així. Ell te una lesió medular, no es pot moure. A penes veu i sent poc. Jo tampoc voldria viure així. A mi tampoc m’agraden les nous.
    Anònim Agost 3, 2020 4:06 pm
    Brutal l'escrit! Conviure amb una persona malalta d’Alzheimer és molt molt dur i trist, veure com s'apaga el que fins ara havia estat i tu no hi pots fer res, només intentar sostenir el poc que queda... Molt dur...
    Anònim Agost 3, 2020 4:40 pm
    Gràcies. Durant anys em vaig sentir molt malament per haver proposat, una vegada, i si matem la iaia? Ella ho volia, igual que ta mare, i hagués estat bonic poder acabar amb la seva desesperació , tots junts, al seu voltant, en lloc de teobar-la morta un dia. Gràcies perquè has posat paraules a un sentiment que jo també tenia i que va fer esgarrifar la meva família.
    Sweet Agost 3, 2020 5:09 pm
    Hola, acabo de llegir el teu escrit i no m'ha deixat pas indiferent. Paraules punyents, no m'imagino l'infern que deus viure, quan parles de voler-la matar, realment el que fas és voler-la alliberar. Aquesta dura enfermetat hauria d'anar acompanyada d'una possible eutanàsia, sense records ni coneixement no hi ha cap tipus de vida. Molts ànims, la teva mare també els necessita.
    Anònim Agost 3, 2020 8:46 pm
    Una ,realitad, que ki no li pase no en te ni idea. T'enteng!!!
    Anònim Agost 3, 2020 9:12 pm
    La meva mare té una demència vascular. Fa 7 anys que és sols presència i algun somriure ( si ens reconeix). Ja no parla ni camina, quan encara ho feia, era desesperant pels moments que dius de lucidesa. Ara, només patim els que l’estimem i recordem qui va ser. Ella mai hauria volgut arribar aquí i jo tampoc que hi sigui. ?
    Anònim Agost 3, 2020 10:01 pm
    Llàstima de viure aquesta situació amb una mirada tan curta. El que som no està dins la closca..hii ha quelcom més enllà de la capacitar cognitiva, una manera diferent de connectar-nos i comunicar-nos. Ho dic des de l'experiència de més de 20 anys de relació amb malalts d' Alzheimer. Es interessant llegir sobre l'Estimulació Basal .
    Anònim Agost 3, 2020 10:07 pm
    Ella potser no se'n recorda de qui és ni de qui ets tu , però tu si sas qui és ella ... És el moment de demostrar-li l'Amor, la paciència i la bondat del teu cor...✨?
    Anònim Agost 3, 2020 10:08 pm
    Ho comprenc. Jo també faig guàrdia els caps de setmana. Fina fa poc era cada dia. Per tant ara estic a la glòria. Ànims i paciència.
    Anònim Agost 3, 2020 10:14 pm
    La meva mare també pateix la mateixa malaltia però amb ella ja no hi podem parlar, ha perdut del tot el vocabulari i és molt difícil comuncar-se amb ella. Amb tot això del COVID patia per no portar el virus a casa però un dia, veient la seva mirada vuida vaig pensar, seria el millor que li podria passar, que el maleït virus se l'emportés. Fa anys que patim aquesta malatia però encara està en un moment en que manté certa rutina, cert control dels esfinters i certs moments d'alegria. Ella ja no demana que vol marxar però si que sempre deia que preferia perdre les cames abans que el cap i a l'incici de la malatia si que manifestava que volia marxar abans d'arribar on malauradament ja ha arribat. Així que jo també desitjo que arribi la seva hora per què l'estimo molt i com dius ara és una closca buida res aveure del que va ser.
    Belén Pascual Agost 3, 2020 11:29 pm
    Qui ho hagi viscut, entén el que estàs dient. Ets valenta.Una
    Viviana Agost 3, 2020 11:36 pm
    No tinc pares ni avis ni ningú que pateixi Alzheimer però t’agraeixo de tot cor la sinceritat i la teva lucidesa a l’hora de descriure com és la vida a dins i al voltant de la malaltia. Tant de bó poguessis matar-la. Seria una nou perfecta. Molta força i paciència per a les dues. ??
    Anònim Agost 3, 2020 11:39 pm
    Entrenyable..amb sentit de humor i lucidesa. Jo la voldria matar també..perquè l estimes.
    Anònim Agost 4, 2020 12:33 am
    La pell de Gallina ??♥️?
    Anònim Agost 4, 2020 1:04 am
    Molt dur i trist
    AnònimFransisca Agost 4, 2020 6:56 am
    Es va casa i la vida li va portá de tot. No se si mai va ser feliç. Però va estimar molt
    Anònim Agost 4, 2020 5:45 pm
    Hem trobo molt identificada en aquest text En aquest cas la meva sogra, és molt morir, tirar-se daltabaix d'un pont, o la finestra, jo li dic que ja l'ajudaré, que ho hem de fer ben fet, i hi ha dies que em diu que et penses que estic boja o bé em diu que m'ho invento Res que és molt dur Jo sempre dic que no en ser de cuidar gent gran...i és veritat.
    Anònim Agost 4, 2020 10:25 pm
    Jo també sé de qué parles ho vaig passar amb la mare.
    Anònim Agost 5, 2020 9:20 am
    La meva mare fa, 15 anys Q pateix aquesta malaltia. Te 93 anys. Viu amb el meu pare que te 95, que la cuida am un carinyo inigualable, es el motor de la seva vida, I una cuidadora. L, anem a veure casi cada día. Es possa contenta, encara, que no Ho sap Dir. La porten a caminar encara que no s, aguanta. Te una mirada, de tranquilitat, que inspira una tendressa infinita. Encara aprenem d, ella. Va te nir 5 fills, ha perdut 2. Te 10 nets I 7 besnets. Tots la estimen. No la,, mataria, perque ella es felic, está tranquila, pero pensó que si jo arrives a dependre dels altres, em suicidaria
    Iabseg Agost 5, 2020 9:37 am
    El meu pare va morir ara fa quasi dos mesos. Vaig confinar-me amb els meus pares, ell amb Alzheimer. I alguna vegada vaig desitjar la seva mort per tot el q tu tan be has explicat. Una nit, acompanyant-lo en el seu insistent insomni, el tenia a ell devant meu i un coixi a les meves mans. La idea d'acabar-ho tot em va creuar pel cap, un desig contradictori que unia l'amor i la mort. Els dies següents vaig sentirme contrariat, culpable dels meus pensament, en quin fill t'has convertit?? Llegint-te avui, veig no només vaig ser jo.
    Anònim Agost 5, 2020 9:47 am
    Entenc perfectament. La meva àvia ens deia que ella volia marxar ràpidament (així va ser als seus 98 anys amb el cap seré i encara fent feinetes per casa) no volia passar 13 anys de la seva vida al llit com la seva mare (tot i q sempre va tenir el cap despert només podia parlar) Fa molt de temps que penso en aquestes malalties i que si fos diagnosticada d'alguna d'elles abans de q el meu cap estes buit faria el q fos per marxar. El meu cos present i el meu cap fugit..... Mi nego! Estar mort en vida... Qui ho vol? No sé si hi ha o no res a l'altre barri, si anem tots a trobar-nos o no, però seguir en aquest en condicions q no desitjo ni per mi ni per ningú estar clar q no. Tampoc vull ser una càrrega per les meves filles, tots neixem i tots morirem, voler la mort del cos abans q la mort de la ment no és pas una barbaritat. Ànims per seguir lluitant i que arribi el moment esperat el més aviat millor. ?
    Anònim Agost 5, 2020 10:19 am
    T'entenc perque ho hem viscut, es demolidor, i el que no ho viu no se'n pot fer càrrec, desitjo per al bé de les dues que aquest martiri acabi aviat, l'eutanàsia es un tema que hauria de posar-se sobre la taula, no hi ha valentía per a fer-ho, l'Església encara té massa poder en aquest país
    Amalur Agost 5, 2020 12:48 pm
    Falta ajuda per els cuidadors. La gent haurien de ser més solidaris amb els familiars. Oferir temps Anar los a passegar Perquè matar la Mare si pots abraçar la cada dia i petonejar la.
    Anònim Agost 5, 2020 2:28 pm
    Això només u pot entendre al qui u a viscut es repetir sempre el mateix i no es jens fasil fins que no perden la consciència de qui són es un patiment constan, després el malalt no sa dona de RES pro per la família i els cuidadors familiars, es terrible només consola que ells no pateixen, molta fortalesa ,,, i no as de tenir cap remordiment, pels teus pensaments
    Anònim Agost 5, 2020 3:29 pm
    Tots vosaltres esteu parlant de gent gran, aixo pasa tambe amb gent mes jove, jo ting una amiga que el seu home tambe pateix alzheimer, be el pateix ell i ella perque es molt dur, estem parlant de 65-66 anys; si que potser no esta tan avançat,pero veure una persona relativament jove pasant per aixo, es molt dur
    Anònim Agost 5, 2020 3:49 pm
    Fa deu anys que ens va deixar, però en fèia un vuit que el seu cap es va anar desconectant. Es molt dur veure com la persona que estimes es va deteriorant, t'oblida. Encara l'enyoro.
    Victòria Agost 6, 2020 9:21 am
    Es colpidor el que expliques però es la realitat mes dura. A casa vàrem passar per aquesta etàpa amb la mare. Moltes gràcies.
    Krlesbcn Agost 6, 2020 3:29 pm
    Trencanous , Trencacors
    Cuinera Agost 6, 2020 4:34 pm
    ...i entenc a la teva mare. Perquè no tenim el dret a morir dignament?
    Anònim Agost 6, 2020 8:51 pm
    Ja vaig passar per aquesta etapa tenen momemets de felicitat però això sempre enpitxora jo el ultim més desitjava que es morís per ella i per mi és molt dur veure que qui té donat la vida no et coneix i només es un cos Molts ànims
    Anònim Agost 6, 2020 11:30 pm
    Vaig perdre la meva mare fa 6 mesos, ella tenia el cap sencer, completament lucid, pero no podia caminar ni aguantarse sola dreta i habia perdut la mà dreta. Tenia tant dolor que haviem d'administrar-li morfina a diari i ni així desapareixia el dolor. Tenia insuficiència respiratoria i repetides infeccions pulmonars. A més de patir tant fisicament, patia per veure's en aquella situació tan incapacitant. A la meva mare la vaig adorar (com al meu pare) i per això precisament desitjava amb ànsia que marxés. No suportava veure com patia. Jo no entenia com es pot desitjar la mort d'un esser estimat fins que jo vaig sagnar de pena i de impotència per veure com patia la meva mare. Es molt injust que una persona hagi d'acabar la vida així.
    Anònim Agost 7, 2020 11:59 am
    Tant real com la vida mateixa ,estic en aquest trist moment.
    Anònim Agost 8, 2020 6:49 pm
    Es colpidor quant un familiar en el meu cas el pare et diu un dia darrera dia que vol marxar.Les primeres vegades feia com si no l'entengués i li deia on vols anar. Que trist es acabar una vida de treball i donat a la familia i en pro feines coneixer els fills. Molt fort com hi ha gent que acaben.
    Carme Calleja Agost 10, 2020 2:45 pm
    Jo ho vaig viure amb tots dos i ho puc entendre ....a mi em consolava pensar que ells ens van aguantar molts anys ....erems 7 bastant seguits ....i no crec que s'esperessin aixó de nosaltres .....primer neixem petits ....i mes tard tornem a ser-ho.....mes o menys ...llei de vida......molt d'amor i mes amor ......
    Espectador Agost 13, 2020 12:24 am
    Es duríssim. Jo també hi he passat. Però saps una cosa? Es morirà, i l'únic que et quedarà d'ella es haver-la cuida't. Tant de bo tinguis tota l'ajuda que puguis, tanta o més que la que tingui ella de tu
    Anònim Novembre 24, 2020 1:05 pm
    No és tan fàcil. El meu marit és tetraplègic i conec molta gent amb discapacitats severes. En general la gent no vol morir. El que vol és tenir qualitat de vida, que és diferent. Morir és el final, hi arribarem, tard o d'hora. L'important és tenir qualitat de vida i poder decidir sobre nosaltres mateixos. Una persona jove amb un trauma piscològic molt gran pot voler morir i sempre intentarem convèncer-la que no ho faci. Una persona tetraplègica pot viure molts anys i ser feliç si té qualitat de vida (l'ajuda que li cal física, tècnica i mèdica), però tots entendrem que vulgui morir. Pel camí hi ha casos de tot. Tothom té un all o una ceba, això ho he anat veient amb els anys. El gran problema, el problema de veritat, és quan la persona no pot decidir per ella mateixa o no pot executar el que vol per ella mateixa. L'Alzheimer no el conec, però conec casos de gent que tothom aplaudiria que morissin i tanmateix viuen feliços. També conec gent infeliç, amb malalties o discapacitats i sense. No sóc religiosa. Les nous m'agraden però no en menjo gaire perquè les meves filles són al·lèrgiques. Em sap molt de greu que la gent pateixi. I crec que si cal lluitar per alguna cosa és per vida, la vida de qualitat, no per la mort. També que les coses no són blanques o negres. Tan de bo.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...