No m’ho diguis: t’has apuntat al gimnàs i estàs de més bon veure ara que fa deu anys; has canviat la Coca-Cola zero per la kombutxa i fas receptes macrobiòtiques, prens suplements com magnesi o ashwagandha i cada vegada que surts amb les amigues, emprens la nit amb una ànsia que acabes protagonitzant les stories del bar de torn a Instagram. Llavors és oficial: tens la crisi dels quaranta.
No saps com t’has plantat aquí. Si fa quatre dies vivies la vida d’aquella noia que et recorda ara l’aplicació de fotos del mòbil: tal dia com avui de fa dotze anys, al pub del carrer del pis compartit amb les amigues, un ron cola cadascuna i aquell somriure de cap, absolutament cap preocupació.
No és que hi volguessis tornar, valga’m déu! No! Bé, potser durant unes hores sí, siguem sinceres. És només que mires al teu voltant i tot és molt més adult mentre tu segueixes igual, mentalment igual, capitanejant aquesta vida adulta, mirant-te aquelles imatges amb nostàlgia, mirant-te les amigues amb qui les has compartides amb nostàlgia de vosaltres. I veus en elles avui, igual que la teva, la seva motxilla rere la seva mirada.
Guardeu un secret molt llarg, quasi dues dècades de viure únicament per a vosaltres, burrades, errors i anècdotes delirants de joventut, i ara mireu-vos, arrossegant un carretó d’obligacions i servitud que vosaltres mateixes heu anat emplenant alegrement, voluntàriament. No el buidaríeu, no, esclar que no! Però de tant en tant les busques per retrobar-te, perquè elles són tu i el que has estat, en són la prova i testimoni.
I de cop t’adones que després d’uns anys per fi ja no parleu només de fills i de parella i comenceu a tornar a parlar de vosaltres: desitjos, projectes, etcètera. Enhorabona! Has sortit d’un túnel llarg i farragós. Segurament n’has entrat en un altre en aquesta quarantena, qui sap si d’un terreny més pantanós però en qualsevol cas, més divertit. I ara quedes amb elles per fer els deu mil passos diaris i deixeu de banda la nostàlgia del que vau ser per seguir sent qui sou ara, amb tota la història a sobre i tota la fam per endavant.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
