La major part del meu recorregut com a periodista i escriptora s’ha centrat a esbudellar la realitat sociocultural que encara perviu a molts pobles. Gràcies a la distància agafada des d’una ciutat com Barcelona, i gràcies també a l’extensa documentació que ha passat al llarg dels anys per les meues mans, he pogut permetre’m el luxe d’alçar la veu i assenyalar els diferents aspectes de la quotidianitat rural que, tot i resultar bastant qüestionables, segueixen plenament normalitzats.
A poc a poc, he pogut afilar la ploma i m’he decidit a disparar el meu propi relat. “¿Sabeu això que feu per a divertir-vos i que consisteix a pegar-li foc al cap d’un bou? Doncs, en realitat, és una reputíssima merda pròpia de bàrbars”. “¿Sabeu aquest senyor que es disfressa de mesa camilla cada diumenge i vos diu com heu de viure la vostra vida? Doncs que calle d’una vegada, que prou mal ha fet aquesta gent a les dones i als xiquets”. “¿Podeu deixar de dir-nos putes a totes les dones que fem el que ens dona la gana? Gràcies”. I un llarg etcètera.
Quant a la ruralitat, hi ha una certesa que és tan incòmoda com indiscutible: els tòpics, per molt injustos que ens puguen parèixer, solen alimentar-se de la realitat. Si dic que a les zones rurals com la meua hi ha sobrepoblació de pallussos és perquè quan hi vaig m’he d’empassar com un fum d’homes s’entretenen torturant un animal. Si dic que l’Església segueix tallant l’abadejo a molts municipis xicotets és perquè la manca d’altres institucions socials i culturals ha afavorit que els beats i les beates gaudisquen d’un desproporcionat protagonisme.
Si dic que, en qüestions de gènere, els pobles estem a anys llum d’una bona part de les societats urbanes és perquè encara presenciem fenòmens que a moltes ciutats s’han superat fa dècades. La vida de les dones rurals transcorre sovint en el marc d’una cultura opressiva que les fiscalitza i les qüestiona durant les diferents etapes de la seua vida. Les meues amigues de la ciutat s’emporten les mans al cap quan els explique que al poble em van penjar l’etiqueta de puta quan vaig començar a embolicar-me amb xics i que a dia de hui no només l’he conservada, sinó que me n’han sumat d’altres. Malfollada, per exemple.
De les dones fadrines es diu una frase que jo he sentit un milió de vegades: “Alguna cosa tindrà eixa per a que no la vulga ningú”. La misogínia xafardera està tan interioritzada en aquests entorns que la majoria de la gent pensa que: a) tothom té dret a opinar sobre les decisions d’una dona lliure, i b) la fadrina no pot ser el subjecte que rebutja, ha de ser necessàriament el subjecte rebutjat. ¡Clar! ¿On s’és vist, que una dona tinga l’opció de rebutjar un d’aquests meravellosos exemplars masculins que ronden pel poble?
Fins fa relativament poc, les dones que s’atrevien a divorciar-se eren assenyalades com les dolentes de la història i la rumorologia popular les acusava d’haver comès una mena de negligència domèstica. Durant un club de lectura a Traiguera (Baix Maestrat), una senyora em va explicar que ella havia sigut la primera divorciada del poble, l’any 1992, i que ho va passar molt malament perquè la gent la va criticar amb ferotgia. A Llucena, les valentes que es van atrevir a divorciar-se als anys 90 i la primera dècada dels 2000 van acabar marxant a viure a un altre lloc.
Per sort, ara com ara, això de divorciar-se ja està més assimilat. Ens ha costat quaranta-cinc anys des de l’aprovació de la llei estatal al Congreso, quasi mig segle, però finalment hem arribat amb èxit a les idees de 1981. Com bé diuen els romàntics de la ruralitat, als pobles tot és més tranquil.
Sempre m’ha sorprès la naturalitat amb què la ciutat admet i promou el pensament crític d’autoreferència mentre que els pobles, en canvi, prefereixen ser un objecte d’estudi vedat. Com si foren l’anatomia humana en plena Edat Mitjana: la narrativa rural pot parlar de la superfície, del riu bonic i de la muntanya verda, però no és permès agafar el bisturí per a investigar l’interior. Les persones que ens atrevim a saltar-nos aquesta prohibició som penalitzades, aïllades i ens quedem soles. “Jo pense igual que tu”, et diu algun outsider en veu baixa i amb una discreció digna de narcotraficant. Però la conversa no va a més perquè parlar ix massa car.
A mi, personalment, una realitat que penalitza amb tanta duresa la crítica documentada i reflexiva em fa saltar totes les alarmes. Aquest hermetisme per no voler ampliar la mirada sobre els propis problemes és, fins i tot, d’un absurd i d’un infantilisme que sobten en una societat alfabetitzada. I, per molt que els comandos Berlanga es neguen a vore-ho, hi ha massa aspectes del medi rural que necessiten una bona glopada d’aire fresc des de fa dècades. ¿Què vos sembla, si obrim les finestres de bat a bat i deixem que una forta llevantada s’emporte els estigmes, els mandats socials i l’avorriment que s’ofega entre alcoholisme i processons?
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
