Entre els anys 1921 i 1923, l’economia de la jove República de Weimar va patir un gran sotrac que passaria a la història amb el nom d’hiperinflació alemanya i que implicaria un increment desmesurat dels preus i dels tipus d’interès. Les causes cal buscar-les, principalment, en els errors de càlcul de la durada de la Primera Guerra Mundial —Alemanya va pensar que això seria un pim pam— i en la manca de finançament exterior durant el conflicte, fet que va forçar el govern del Segon Imperi a emetre deute interior i a imprimir moneda.
Entre els anys 2021 i 2023, l’economia catalana (sempre en el marc de l’economia espanyola) va registrar un pronunciat repunt de la taxa interanual d’inflació, amb valors del voltant del 10%, l’índex més alt en dècades. Els tipus d’interès hipotecaris també van augmentar fins a cinc punts percentuals durant aquest període, assolint el màxim del 7,79% l’octubre de 2023. Les causes cal buscar-les, entre d’altres, en els efectes globals i locals del confinament i de la guerra d’Ucraïna: increment del deute públic, paràlisi de sectors com el turisme i canvis en el circuit del subministrament energètic occidental.
Al llarg de la dècada de 1920, la població de la República de Weimar païa amb amargor la derrota i la humiliació contingudes en els acords del Tractat de Versalles. En termes nacionals, el poble alemany estava sent aixafat per part de les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial, que no van dubtar a sotmetre amb duresa el país perdedor. D’aquest malestar col·lectiu es nodreix una bona part del primer volum de Main Kampf, Retrospecció, on Adolf Hitler divaga durant pàgines i més pàgines sobre els greuges infringits envers la nació alemanya i sobre els traïdors del propi país que s’havien abaixat els pantalons davant de França, la Gran Bretanya i els Estats Units.
Al llarg de la dècada de 2020, la societat catalana ha hagut d’encaixar la derrota de la temptativa independentista i el conseqüent sotmetiment —una vegada més— als càstigs imposats per Espanya. La humiliació s’arrodoneix amb la percepció de traïdoria perpetrada per la classe política del país, la qual va mentir prometent l’alliberament i el ressorgiment nacionals i al final ha acabat plegada als designis de la potència guanyadora. En el cas de Catalunya, l’escenari d’escarni encara inclou un esglaó més si tenim en compte la voluntat d’extermini de la llengua pròpia que durant més de tres segles ha practicat Espanya.
La multitud i la complexitat de les incerteses que assolaven la política de Weimar a la dècada de 1920 van ser canalitzades mitjançant una resposta simple, senzilla i que permetia focalitzar totes les frustracions de la societat en un únic subjecte expiatori: els jueus. El conjunt dels mals que patia el poble alemany estaven causats per un grup social que ja no queia especialment bé a priori i sobre el qual s’havia fomentat la creença de la seua naturalesa usurera i enemiga de la pàtria. Cal recordar que els jueus van ser acusats d’haver-se enriquit amb la guerra que havia portat el país al desastre: alguns d’ells van prestar diners a l’estat en aquella emissió de deute intern i, en acabar el conflicte, van cobrar el retorn d’aquest préstec i els interessos. Tal com els pertocava, certament.
La multitud i la complexitat dels interrogants que assalten la política catalana actual també han trobat una resposta simple, senzilla i que permet focalitzar totes les frustracions de la societat en un únic subjecte expiatori: els immigrants. El conjunt dels mals que pateix el poble català estan causats per un grup social que ja no cau especialment bé a priori i sobre el qual s’ha fomentat la creença de la seua naturalesa conflictiva i aprofitada.
Com una gota malaia, els mitjans de comunicació, les xarxes socials i la política institucional s’han encarregat, al llarg dels últims anys, de difondre notícies esbiaixades o directament falses sobre la població migrant. D’alguna manera, han aplanat el camí d’una deriva que guarda massa similituds amb la que es va produir a la República de Weimar envers els jueus. Ara mateix, estem situats en el marc terminològic que precedeix qualsevol episodi de vulneració dels drets humans: moros, substitució demogràfica, delinqüència, fronteres, control, deportacions.
La realitat més alarmant d’aquest context és que moltes persones s’han abocat amb gust a un clima de destarifo ideològic que segurament ja no té marxa enrere. Per molt que fem pedagogia i que desmentim les falsedats, hi ha gent que només està disposada a creure els missatges que s’ajusten a la cosmovisió d’odi i de racisme que convenientment s’ha inculcat durant molt de temps per terra, mar i aire. Aquesta gent és com un bancal erosionat per la sequera: el desgast del terreny ha sigut tan gros que el més probable és que allà no hi torne a germinar res que pague la pena.
La història i les històries es repeteixen en un bucle infinit que travessa el planeta de cantó a cantó. Una persecució rere una altra com a avantsala d’exterminis que són superats sota la falsedat col·lectiva del “jo no en sabia res”. Armenis, jueus, afroamericans, bosnians, tutsis, sahrauís, palestins... Catalans. Sempre fa mal de vore com, guiats per una manca absoluta de lògica i de raó, els oprimits un bon dia decideixen convertir-se en opressors.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
