Dues dotzenes de corbates del pare. Un reguitzell passat de moda de ratlles de colors neutres, penjades d’una barra dins la porta d’un costat de l’armari, el mateix on fa molt també hi havia jaquetes i pantalons de vestir, camises com d’uniforme i mitja dotzena de sabates formals. Hi penso i és com si el pare no anés a joc amb la seva roba. O no sempre.
En anys ningú no va gosar tocar les corbates. Ni la mare, quan va desfer-se de tota la roba del marit mort (quina cosa més absurda, la roba dels morts). El pis ja era buit i les corbates encara ballaven al penjador, amb una normalitat que havia caducat feia molt. Obries l’armari i et rebia la seva coreografia ondulant. Eren massa primes, massa gruixudes, massa lletges, impossibles d’heretar, horroroses. Cap home de la família no les volia. No servien ni per fer teatre, perquè després dels vestits de nit i els esmòquins, els de l’escola d’interpretació ja no volien més donacions.
M’havia atrevit a llençar-ho tot, però les corbates del pare feien de mal llençar. La raó, estranya i pesant com un llast: gairebé no recordo el pare sense corbata. Era com desfer-se de la seva essència. El pare duia corbata a Sevilla, quan era jove. En duia als estius més llunyans, quan apareixia per la piscina amb la seva disfressa d’home seriós. Als festivals de final de curs de la meva escola. A les sortides al camp, als viatges en cotxe. Tinc una foto de finals dels seixanta on se’l veu en una bicicleta, enfilant un camí costerut, amb jersei i corbata. La duia sota la bata de metge i sota la d’estar per casa. Alguns homes es queixen, i s’entén, que la corbata és incòmoda. Ell no es va queixar mai.
Em va venir de cop una llambregada de memòria. El darrer mes d’agost de la seva vida, el pare va fer una cosa insòlita: es va comprar una camisa estampada i unes bermudes. Les va lluir tant com va poder. Anava per la piscina una mica espitregat, potser feliç. La mare estava estranyada, els fills també. L’escena podria dur per títol Un estiu sense corbata. Com si ens hagués volgut demostrar, ni que fos al final, que no era tan seriós com ens havia fet creure. Com si ens donés permís per llençar-li les corbates.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
