Me’l vaig trobar quan escombrava l’ascensor després que marxessin els drapaires: un caragol rovellat, gairebé negre, de tija llarga i cap rodó. Anava amb un grapat d’estelles que semblaven les restes del pas d’un huracà. Era seriós com el moble que havia ajudat a aguantar. Com tot el que havia passat aquell dia.
Quedava clar que el caragol mereixia la jubilació: seixanta anys sense fallar, sense fer-se veure, amb eficàcia de cosa. Ell hi era abans que jo, per això no ens havíem vist mai (i perquè fins aquell dia tots dos havíem estat al nostre lloc). En aquella banda del pis de la mare tot tenia una història anterior a la meva —coses de ser la petita—, com aquell caragol, que n’era al mateix temps part i testimoni.
Els drapaires van haver de desfer a cops de martell el despatx del pare. Després el van esqueixar amb les mans i en van amuntegar les fustes. Vaig marxar a l’altra punta del pis per no sentir-los. El moble era una andròmina pesant, greu, formal com la tasca que va haver de fer. Segur que calien molts caragols per aguantar-lo. Mai no m’havia preguntat quants caragols calen per aguantar una vida qualsevol.
El despatx havia estat una fita, un desenllaç en el relat familiar. També era l’ànima del pis, la raó mateixa de la seva existència. El pare feia poc que havia acabat la carrera. Van penjar una placa a la porta. Van comprar un moble gran com un retaule, molt adequat per impressionar les visites. El van carregar d’enciclopèdies pediàtriques, totxos sobre temes indesxifrables i vademècums. Tot conjuntat amb la taula immensa de fusta bona, les butaques de cuir o un llum de peu tan barrocament horrorós que en acabat vaig decidir adoptar-lo, com qui es queda un gat negre perquè sap que ningú no el voldrà.
Tot plegat era un espai d’una altra època. De quan els pares tenien molt futur i poc passat. De quan els metges tenien el despatx a casa. De quan a les quatre de la matinada sonava el timbre de la porta i era una mare amb una criatura a quaranta de febre i el meu pare l’atenia eixugant-se la son i amb la bata blanca sobre el pijama. De quan els metges —o el meu pare, si més no— també visitaven els dissabtes i mai no acabaven abans de quarts de deu de la nit. De quan compraves un moble i sabies que restaria allà fins que se’n desfés en nom teu algú que encara havia de néixer.
No sé si me’n penediré, però vaig llençar el caragol a les escombraries juntament amb les estelles, els borrissols i els insectes dissecats que vaig anar collint de sota els mobles destruïts. Ells també eren un resum de la nostra vida.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
