Cada infància té el seu mapa sonor. Els primers, els sons domèstics, de portes endins. Els salts d’aigua de les canonades del vell pis, els nangs misteriosos i com de campana que feia l’ànima de la columna de la cambra del fons, els estossecs i les riallades del veí de sota —que era oculista i tenia veu de baix baríton— enfilant-se pel pati interior, la carrera de piano del fill mitjà del veí de dalt, les sintonies i els anuncis de la ràdio dels matins feiners (Protagonistas, de Luis del Olmo, anys i anys) o la discografia completa de Camilo Sesto que la mare es posava per planxar. Tot això barrejat amb el timbre de la porta (ding dong) que en hores de consulta no parava, fins que tot d’una va quedar-se afònic de tant treballar.
El fill mitjà del veí de dalt ja fa anys que és un pianista i divulgador musical reconegut internacionalment, del qual els crítics n’escriuen enormes lloances: suficiència tècnica, delicadesa, color, apassionament, rigor, «manca de narcisisme» o fins i tot «pedal savi i sobri»... Jo els seus anys d’estudi els he conegut d’oïdes, per com en parlava la mare, que tenia el seu petit despatx just a sota i que es passava les tardes (cada tarda) sentint els exercicis i els assajos del futur pianista. No era l’única: també els pacients del pare els sentien. I els pacients del veí de dalt, que de vegades s’esperaven dins la mateixa habitació on el futur pianista estudiava. La meva mare sempre va celebrar el premi d’honor de la carrera del noi dels veïns com si fos una mica d’ella. De vegades en parlar-ne posava els ulls en blanc, com si digués: Ser la veïna de sota d’un geni del piano té els seus sacrificis.
Jo de qui me’n recordo —em sap greu— és de Camilo Sesto. A la mare li agradava inventar-se que les cançons les havia escrit algú per a ella. Però només, ep, les que no parlaven de coses carnals. El pare no li feia ni cas, és clar, però jo sí. Jo m’angoixava escoltant les lletres, veient com la mare se les sabia totes i fitant el pare de cua d’ull. Encara avui no he fet les paus amb Camilo Sesto. No em va saber gens de greu que el Mohamed s’emportés aquella muntanya de discos a la seva parada dels Encants. Els hauria llençat per la finestra.
Els d’Albert Nieto, el fill mitjà del veí de dalt —Albéniz, Guinovart, Casablancas, Granados i molts d’altres— ja els tenia i mai no em canso d’escoltar-los. Ell ha fet que el mapa sonor del meu passat més llunyà valgui molt la pena.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
