“A vegades, la vida t'envia unes ventades que et deixen fora del camí. I això és el que m'ha passat a mi, que el vent m'ha tret del camí que duia. El vent m'ha apartat de tot. Però ara, fa uns anys, el vent s'ha calmat i torno al camí que m'havia preparat”, deia Felícia Fuster l’any 1988 en una entrevista que li va fer Lluís Bonada després de guanyar el premi Estellés de Poesia. Tenia seixanta-set anys i no feia gaire que se li coneixia la veu poètica. La vida l’havia allunyat del que era realment important per a ella: pintar i escriure i, per fi, recuperava l’única cosa que li interessava.
Felícia Fuster va néixer l’any 1921 al carrer Sant Miquel, al barri de la Barceloneta, entre llençols al vol i olor de sofregit. Avui, una placa de color blau ho testimonia. Hi diu que la poeta va viure en aquella finca fins que l’any 1951 es va instal·lar a París, on va morir més de seixanta anys després. El cas és que va residir en aquella casa de la Barceloneta fins als sis o set anys, quan la família es va traslladar al Guinardó. Sigui com sigui, les ventades, el salnitre i la família que formava aquell barri aliè a la ciutat se li van ficar a dins i la van acompanyar al llarg de tota la vida.
“Era, llavors, un barri amb molta personalitat. Érem una gran família. El meu avi tenia una ferreteria i va inventar un sistema per galvanitzar els claus perquè no es rovellessin i els pescadors els venien a comprar. Ara, el barri s'ha banalitzat molt. Com tants altres. Recordo el peix fresc, acabat de pescar, que els pescadors portaven a vendre a casa. Recordo en especial els lluços, que, quan els deixàvem a la cuina, les seves escates brillaven a la foscor i feien una llum fosforescent. La meva família tenia un català molt pur i es pot dir que no m'ha calgut aprendre'l gaire a l'escola”, ho explicava quan ja havia arribat a la seixantena. L’empremta encara hi era. Ja ho diuen, que els records d’infantesa són els últims a esborrar-se, deu ser perquè se’ns arrapen ben endins.
Que l'any 1988 li semblés que el barri s’havia banalitzat em fa pensar en com se sentiria si avui hi passegés. Entre els carrers estrets que, malgrat viure-hi d'esquena, fan olor de mar, ja no s’hi sent pràcticament el català i la família que eren aleshores s’ha reduït a unes quantes dones grans, l’últim vestigi. Sortida d’aquell petit nucli de mar, Felícia Fuster va viure a París i va fer estades puntuals a Anglaterra i al Japó. Va viatjar per Àsia i per Europa, afamada de coneixement, empeltant-se de tot el que descobria i plasmant-ho a la seva obra artística. Una obra lligada als orígens, a la nena que va créixer en un quart de casa del barri de pescadors. Aquest mar hi és present com una constant, qui sap si com la mancança que a París no va poder foragitar. Hi és als poemes, com Poc, a les metàfores amb les quals explica la vida, i a títols com Sorra de temps absent, Aquelles cordes del vent o Anar, sempre tornar, imatges que remeten a les onades a la sorra, a la vida construïda arran de mar, com un cordó umbilical que li fa de boia.
Penso en tot el que vivim i ens envolta de petits i com sedimenta en nosaltres, fent estrats. Durant la pandèmia, el que més vaig enyorar és el mar. També Fuster a París en pateix l’absència. Les paraules i les metàfores li venen d’aquesta etapa en què absorbim com a esponges. L’escriptura de Fuster està despullada, com una platja buida al mes de gener. La poeta recull sentiments i experiència viscuda i en fa llenguatge. Fuster no descriu carrers i espais sinó imatges. Busca endins l’estat anímic cru, deslligat de l’espai, perquè ella canviava de lloc i de país, però en essència era la mateixa. I en aquesta manera seva d’anar al moll de l’os, recollint la senzillesa i l’aïllament de la cultura oriental que tant apreciava i admirava, hi és sovint el mar, el vent, l’origen. La nena que va créixer a mar l’acompanya sempre.
No va ser fins a l’any 1983 que es va presentar al Premi Carles Riba de Poesia, i Maria-Mercè Marçal, meravellada amb aquella poesia, va proposar de publicar-la. La Felícia ja era gran. S’iniciava un camí de tornada artística a Barcelona, malgrat que no tornaria a viure mai més a la ciutat. Desvinculada dels moviments del país, no es va introduir en els cercles literaris, a excepció de la relació amb Marçal, amb qui va establir una profunda amistat i a qui visitarà sovint a París durant la redacció de La passió segons Renée Vivien.
Avui, entre els edificis construïts d’esquena al mar perquè la sal i les llevantades s’ho mengen tot, gairebé no en queda res, d’aquell món. Un munt de llengües, races i cultures omplen els carrers i s’empassen, com sangoneres, els vestigis d’un barri que per a la Felícia va ser casa. Encara s’hi poden trobar dones grans que entren i surten dels quarts de casa amb el cabàs per anar al mercat, que xerrotegen des dels balcons o s’asseuen a la fresca al pic de l’estiu. Dones vídues de pescadors musculats que tornaven a terra amb la pell torrada pel sol i que recorden els pares explicant-los com corrien a arraulir-se als soterranis dels edificis sota els bombardejos de la Guerra Civil. Dones que recorden un món que es desintegra i que aviat ja no serà.
«Qui sóc, què sóc, com m'han fet?, i que m'ha fet la vida?, per què parlo i escric? Que difícil és contestar. Per a fer-ho es necessitaria una altra vida. Només diré que he nascut vora del mar –a la Barceloneta– quan aquest barri era com un món petit o una gran casa, perquè tothom es coneixia, i que m'he adormit més d’una vegada sentint les onades i el vent que xiula. He fet el meu camí navegant com dins d'una Arca de Noè, poblada d'estris de treball (en lloc de bèsties) i de paraules. Abans de les nines, he conegut el gust de la sal…».
El lloc on hem crescut forma part de nosaltres com ho fan els codis genètics o les normes que hem donat per bones sense qüestionar-les. I quan aquests llocs s’esborren o es transformen, d’alguna manera també desapareix una part de nosaltres. Els orígens s’amaguen sota les capes de pell i la Felícia hi guardava el mar i les ventades. Avui Felícia Fuster tindria cent quatre anys si encara fos viva. És probable que ja no hi reconegués ningú, a la Barceloneta, i que, en cas d’adormir-se davant la finestra oberta, sota l’aireig humit de la marinada, ho fes sota el so de la música d’una festa nocturna en un pis turístic.
Poc
Que poca cosa
és tot. I jo voldria
ser mar, donar-te,
pinyó madur, la vida,
en la meva clofolla.
Només
És temps de sorra
És el temps del silenci del cargol marí
que sembla que enraoni avançant
el llenguatge insonor
dels fantasmes
Només mirant enrere
li sabré contestar preguntes bàrbares
amb l’índex trèmol i un rogall
de claror endinsant-me
pedra de llum en la
perplexitat mòbil
de l’aigua.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
