Al sofà, era, ajaguda mirant el sostre i buscant algun punt que em fes tenir ganes de coses i em truca la Marta. La Marta no em truca mai. Marta.
Em diu que si faig res aquesta nit, que una cosa molt dolenta me’n porta una de bona a mi. Què. Què passa. Havia d’anar al Grec amb una amiga i l’amiga no vindrà. Perquè –la Marta s’atura una segon– perquè s’està acomiadant de la seva gosseta. La Mia. I, diu, ¿vols venir tu? És un concert de la Clara Peya.
Sí, Marta, esclar que vinc, gràcies. El Grec.
Clara Peya.
Quedem com només dues aquari de soca-rel poden quedar i el sostre m’ha dit que aquesta nit vaig al Grec amb la Marta perquè la Mia, pobrissona, s’està morint.
Clara Peya. Amb prou feines retinc el nom quan la Marta me’l diu. No sé qui és i em crida més l’atenció el dolor de la Mia que no pas un nom que comença per Clara i el cognom, amb pe. Em surt de seguida a Google. Quina tia tan dura que es veu. La trobo atractiva. Poso el primer vídeo que em surt. Es diu Mujer frontera i el que sento i veig no em diu res.
Clara Peya Rigolfas és una pianista, compositora i intèrpret catalana. Després de 2009 ha produït un grapat d'àlbums amb jazz, música de cambra, rap, música electrònica i pop, col·laborant amb diversos cantants. Els textos tenen sovint un contingut feminista. Diu la Viquipèdia. També diu que té la carrera de piano clàssic. Respect.
Em ve de gust posar-me la samarreta curta de la flor gegant, la faldilla llarga i bufada i les Birkenstock daurades.
El Grec.
Qui no ha estat al Grec una nit d’estiu no ha estat enlloc.
Només de veure el muntatge de sobre l’escenari sense ningú penso qui cony és la Clara Peya. Elegant, sobri, però també, si t’ho mires diferent, caòtic i barroc. Els volums no respecten cap mena de simetria. Plataformes, un piano de cua llarga mig per sota d’una plataforma i un teclat al damunt d’una altra plataforma i la bateria i una mena de tarima a l’esquerra i peus de micro.
Tot a les fosques, que són les deu de la nit, es veu a l’escenari algú amb un frontal encès que sembla que busca alguna cosa. Penses que és algun tècnic. La noia del meu darrere diu és la Clara.
S’asseu a la banqueta i amb la mà dreta va fent una sola nota que fa de metrònom però que de vegades se li escapa perquè les fluctuacions de la mà esquerra se l’enduen.
Penso que se’m farà llarg.
La violència comença de seguida. Qui cony és aquesta persona. Per què es mou així i no puc deixar de mirar-la.
Em comencen a fer molt mal els músculs –un moment, que busco com es diuen– trapezis. Que no em fan mai mal. Però estic tensa i em peta per allà. Surt un noi alt i desmanegat amb pantalons curts blancs que canta agut i mira estrany la ballarina. Amb els pits a l’aire, exposada i recargolant-se per terra, se senten els sons que li fa el cos de l’esforç i ell, primer dolçament i després amb aquella ferotgia dels homes dolents, li diu dona’m més i més d’això que tens, ho vull tot, que no quedi res. La noia del darrere diu Salvador Sobral.
Lacerant. No, més. Més que lacerant. No existeix la paraula. La Mia, pobrissona, s’està morint.
No sé com continuar. No sé gaire què va venir després, però a poc a poc la bellesa decadent d’un vestit antic i de color rosa pal posat en una noia malaltissa en un jardí tancat em relaxa els músculs trapezis.
L’Albert Pla, que de seguida sé que és ell, i la Sílvia Pérez Cruz, que m’ho diu la Marta. És la Sílvia Pérez Cruz.
L’epectacle inapel·lable.
La Clara Peya és una gata quan l’acarones i ronroneja i quan la vols posar a la gàbia i toca el piano a hòsties, amb els peus i el cap. És dolcíssima.
Quantes coses han passat i que importants des que mirava el sostre a la tarda.
La Clara Peya.
Mai més tornaré a no saber qui és.
Gràcies, Mia. Gosseta, no et conec, no et vaig conèixer, gosseta preciosa. Però per a tu, on siguis, et vull enviar l’absoluta esfericitat de la perfecció d’aquest concert, per posar-li un nom mundà. On siguis, vas ser a la meva falda tota l’estona i vam saber juntes per què Clara Peya.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
