¿Et va ser mai infidel, el papa?, sento que pregunta una noia d’uns trenta anys a la seva mare en una cafeteria de Calvet. Per les maneres, m’imagino que el papa s’acaba de morir. La mare remena un cafè i fa que no amb el cap mirant la cullera. La cara de la filla es relaxa. Però la mare ara parla: no ho sé. Diu. La filla torna a la tensió d’abans. ¿No ho saps? No, diu, i més m’estimo no saber-ho.
El papa ja és mort. Ja ha fet i deixat de fer el que va fer o hauria pogut fer. I si la mama s’estima més no saber, ¿tot arreglat?
La filla fa una ganyota. ¿De debò, mama? Jo no podria. La filla vol saber si l’enganyen, si la utilitzen, si li diuen mentides. La mare se la mira amb cara de tinc trenta anys més que tu plens de tu no saps res. Si estic amb algú, amplia la filla, vull saber-ho tot. No vull viure dins una història que no he triat.
Però no contesta. La mare no contesta. Torna a remenar el cafè i mira el carrer. Hi ha veritats que no arreglen res. Diu finalment.
Hi ha veritats que no arreglen res. I jo, des de la taula del costat penso en veritats. Sobretot en una que vaig dir fa molts anys.
¿I ara què n’he de fer, d’això?, em va preguntar ell quan li vaig explicar que havia estat amb un altre.
L’hi vaig explicar tot. Perquè quan fas una cosa mal feta, l’has d’explicar. I llavors qui rep el mal et dirà okok, et perdono –“ei, moltes gràcies per dir-m’ho, valenta!”–. T’has portat malament, però ho has admès. Te n’has penedit. Anava així, ¿oi?
“Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal”. Primera epístola de sant Joan, primer capítol, versicles 8 i 9. Merda, esclar, la culpa.
¿No és més valent...? ¿No és més just pair el dolor en la solitud rabiosa de la culpa?
I em pregunto si això també li va passar al papa. O potser no. Potser no hi va haver amant ni culpa ni epístola. Potser només una vida. Mig a les fosques, mig a ple sol. Silencis pactats amb preguntes no fetes perquè ¿quin és el dany mínim després que ja no hi ha marxa enrere?
La mare encara remena el cafè. La filla mira la mare. I jo, des de la taula del costat, repasso les meves veritats. Totes: les que em van sortir i les que em van entrar.
¿Volem saber-ho tot? ¿Preferim estalviar-nos el dolor potser patint encara més? ¿I si mai ho descobrim? ¿I si mai ens descobreixen?
Vaig aprendre que la veritat no salva res, li hauria dit a la senyora de la taula del costat. Però almenys dona forces per aixecar-te i marxar.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
