Des que un dia vaig llegir sobre cambres anecoiques que m’obsessionen una mica. Anecoic vol dir sense eco, és a dir, sense reverberació, perquè les parets d’aquestes sales absorbeixen totes les ones sonores. Els sons van però no tornen. Una cambra anecoica és per tant l’espai més silenciós que podem trobar en tot el planeta, i per això les fan servir per fer proves sonores de tota mena de productes. A Minnesota hi ha una cambra anecoica que absorbeix el 99,9% dels sons. Es veu que si hi mesures els decibels el resultat és negatiu. No m’ho feu explicar perquè jo tampoc ho entenc; ¿com pot ser negatiu el so? ¿és un entorn sonor que no només no produeix so sinó que xucla els sons que troba? No ho sé, és incomprensible, però fa mitja por: com si et pogués xuclar els pensaments. Les cambres anecoiques són el vantablack del so. Tenen terres i parets amb formes estranyes; semblen la típica sala de l’Indiana Jones que amenaça d’esclafar els protagonistes amb sostres de punxes que baixen fins a terra.
El cas és que les cambres anecoiques m’obsessionen perquè es veu que és insuportable quedar-s’hi gaire estona. 45 minuts és el rècord: cap persona ha aconseguit aguantar més de tres quarts d’hora. De fet, l’efecte d’estar en un lloc —en un món— sense so és tan inquietant (per irreal) que trastoca el cervell, el qual, desesperat per entendre què està passant comença a buscar qualsevol rastre de so, de realitat, i llavors la persona sent el soroll de la seva respiració, de la sang circulant, del trànsit intestinal, el brunzit dels senyals elèctrics del sistema nerviós, cosa que desemboca en una pèrdua del control mental. El que us deia: que et tornes temporalment boig. Una cambra anecoica és un instrument de tortura (no s’allunya gaire de l’anomenada tortura blanca, que consisteix a privar l’individu de tot estímul sensorial).
Tot això tan llarg era només per explicar-vos que quan diem que ens agrada el silenci en realitat no volem dir que ens agrada el silenci, perquè el silenci ens fa parar bojos. Pensava en tot això perquè sovint quan li explico a algú que visc la meitat de la meva vida al mig d’un bosc surt el tema del silenci. I sí. I no.
He fet un petit catàleg dels sons que sento a Barcelona. S’hi senten sobretot vehicles: cotxes, motos, camions, ambulàncies (m’angoixen, no puc deixar d’imaginar moribunds que potser no arribaran a temps a l’hospital), sirenes de policia, clàxons, camions de les escombraries buidant contenidors del vidre (els sento i sembla que sigui jo que m’esberlo per dins: com si no fes anys ja que estic ben esberlada), helicòpters que ens vigilen des de les altures. S’hi senten molts humans: els veïns (companyia obligada a ciutat si no ets ric) amb la seva miríada de sorolls —cops de porta, mobles fantasma que s’arrosseguen, cadenes de vàter, converses arran de finestra (a crits, en castellà), les rentadores insomnes posades a deshora perquè el quilowatt està caríssim a les hores normals, els despertadors de matinada (els veïns tampoc no es lleven amb el primer toc), músiques (infames) amb volums excessius, alguna campanada llunyana, l’aprenent de saxofonista, bebès afamats, cagats, desconsolats, i sabates de taló amunt i avall, que sembla que visquis sobre la passarel·la Cibeles; de nit, borratxos que criden o coregen (són els grills de ciutat). S’hi senten també bastants animals: els xiscles de les orenetes, la rialla cruel de les gavines, els lladrucs dels gossos reconsagrats; sort que les paneroles no canten com els grills o a l’estiu això seria insuportable.
I al bosc, ¿què? El número 1 del rànquing és per als animals, sobretot els ocells i sobretot ara a la primavera. Un dia va venir a casa la meva germana urbanita i em va dir: “Sembla que visquis en una ocelleria”. I sí, la veritat és que no callen, tampoc de nit; sempre hi ha algun mussol, algun rossinyol, algun pica-soques que trepana a mitjanit igual que els pensaments nocturns (funestos) em trepanen el cervell a mi. També els grunys dels senglars arran de finestra. I, esclar, les simfonies incabables dels grills i les cigales; el brunzit de les vespes, les mosques i els mosquits que em fa venir ganes de matar. Després dels animals venen els vehicles: tractors, recol·lectores, algun cotxe llunyà, el cremador dels globus aerostàtics quan volen baix, els helicòpters que no ens vigilen a nosaltres sinó als incendis. La natura: la fúria del vent, les branques que piquen contra alguna cosa, la pluja percudint contra les teules més fort i més a prop que a ciutat, els trons i els llamps que cauen a fora però se’m fiquen a dins, a la panxa, als pulmons, com els baixos del techno se’m ficaven a dins quan tenia vint anys i ballava a les discoteques. I per últim, els humans: els trets dels caçadors que passen amb les armilles grogues; un dia em mataran sense voler, penso de vegades amb un alleujament secret.
¿Silenci al bosc? No ben bé. Els sons són diferents, sovint menys intensos i menys persistents, però de silenci res. Hi ha qui ve a casa meva al bosc i li costa dormir perquè troba a faltar la remor urbana que el bressoli. Allà, sense sons humans, se sent abandonat, sol, en perill. ¿On coi és la tribu que l’ha de protegir? Cada paisatge sonor té els seus avantatges i inconvenients. Quan jo estudiava, me n’anava a algun bar del centre i m’hi quedava hores. El murmuri continu de fons actuava com un soroll blanc, com un silenci; de fet, m’era impossible estudiar en entorns silenciosos perquè el més mínim sorollet em distreia. De vegades quan tot és soroll és quan el cervell sent més silenci.
Sigui com sigui, hem d’estar agraïts a la murga dels veïns i caçadors, a l’enrenou dels helicòpters, a la persistència dels gossos i els pica-soques, al retruny dels llamps quan toquen terra, perquè gràcies a ells mantenim a ratlla el silenci absolut i aterridor que ens podria fer parar bojos.
Quan arribi la mort, ja ens arribarà el silenci.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
