Aniversari de casament

 

Trobo la postal, entre factures i papers del banc, en una carpeta de cartró amb gomes marrons de les que fèiem servir a escola per guardar les fitxes d'ortografia i de matemàtiques. La mare era tan desendreçada com jo. És un tros de cartolina molt petit, amb un dibuix a l'oli de la cordillera i d'una vall andina. A dins, amb cal·ligrafia aplicada, la dedicatòria (Tus alumnos de 2º B te deseamos toda la suerte del mundo en tu nuevo país. Te recordaremos siempre), i els noms i cognoms d'una quinzena de criatures, escrits amb llapis de mina, un a sota de l'altre, sense sortir de la línia. Ella no us recorda, dic en veu baixa, i el pare, que sordeja, no em sent. Que li hem de dur flors, demà, a la mare?, em pregunta. Dia 25 tindré doblers, m'ingressen la pensió. Seré un home ric! I riu (se'n riu), perquè sap que en quatre dies li quedaran trenta o quaranta euros per acabar de passar el mes, i ja no li importa gaire, o no li importa gens. Te recordaremos siempre. La recorda, ell? L'enyora? Li sent encara l'escalfor del cos a l'altra banda del llit? Jo no, torno a dir fluixet. Jo no. Si recordo m'esquerdo. I a casa fa massa fred encara aquests dies. Deso la postal dins la carpeta. Toda la suerte del mundo. Si tingués el mar a la vora, faria miques la soledat dins el blau. Li durem flors, pare, i la foto del dia del casament, un 20 de febrer lluminós al número 705 de la Calle B de Forestal Alto. En tu nuevo país. De tornada a casa, a la tauleta del menjador, canvio la flor de paper taronja per una flor viva de color blau. Em recomponc les peces acaronant-li els pètals. Fràgils.  

* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.