Aquest any arribo a Sant Jordi amb una alegria molt concreta, gairebé física, que fa dies que dura: la de ser-hi, la de signar, la de veure com els llibres —també els meus— passen de mà en mà amb una naturalitat que només es produeix aquest dia. Hi ha una energia difícil d’explicar, una mena de corrent elèctric que recorre els carrers i que fa que, per unes hores, tot sembli tenir sentit: escriure, publicar, llegir. És una festa que continua funcionant, i funciona de veritat.
I, tanmateix, aquest entusiasme conviu amb una realitat que no puc ignorar. Potser perquè, quan ets dins del sector, les coses no desapareixen pel fet que avui sigui Sant Jordi. Fa pocs dies hem sabut que més de cinquanta editorials s’han quedat sense ajuts públics per un canvi de criteri que ha arribat tard i mal explicat. El tema de l’ecosegell, introduït com a requisit, ha actuat com un filtre que ha deixat fora projectes prometedors que ja estaven en marxa. No és una abstracció: són llibres que no es faran, traduccions que s’aturaran, catàlegs que quedaran escapçats. I, sobretot, són editorials petites, les que sostenen bona part de la diversitat literària, les que en surten més tocades.
Això passa just quan Sant Jordi projecta la imatge contrària: la d’un sector fort, vibrant, capaç d’omplir carrers i generar una sensació d’abundància gairebé inesgotable. Però aquesta abundància és, en part, una il·lusió. Darrere de les piles de novetats hi ha una economia fràgil, molt dependent de moments com aquest, i unes regles del joc que no sempre són estables ni previsibles.
Al mateix temps, les biblioteques de Barcelona estan en vaga. I no és un detall menor que aquesta vaga coincideixi amb la setmana de Sant Jordi. Mentre nosaltres signem, venem i celebrem, hi ha professionals que denuncien jornades esgotadores, manca de personal i una precarització sostinguda. Les biblioteques són, en teoria, el cor democràtic del sistema del llibre: el lloc on la lectura es fa accessible, continuada, desvinculada de la compra. I, tanmateix, sovint queden fora del relat festiu, com si fossin una infraestructura invisible que només mereix atenció quan falla.
També hi ha una altra tensió, més subtil però igualment significativa, que té a veure amb la centralitat mediàtica. Sant Jordi és, inevitablement, un gran aparador, i en aquest aparador hi tenen un pes enorme els autors més visibles, sovint vinculats a grans grups editorials i, molt especialment, a l’espai en castellà. No es tracta d’oposar llengües ni d’entrar en una lògica excloent, però sí de prendre consciència que la vitalitat de la literatura catalana no es pot donar mai per descomptada. Potser Sant Jordi també hauria de ser, deliberadament, un gest de suport: comprar llibres en català, apostar per editorials locals, fer que la festa no sigui només un pic de consum sinó l’inici, o la continuació, d’un hàbit lector que es mantingui tot l’any. Perquè si tot es concentra en un sol dia, la cultura corre el risc de convertir-se en esdeveniment i prou.
El contrast és massa evident per no veure’l. D’una banda, la festa, la celebració, la ciutat convertida en llibreria a cel obert. De l’altra, els mecanismes que ho fan possible: editorials, treballadors culturals, institucions públiques; tensionats fins al límit. I jo em trobo al mig d’aquestes dues realitats, sense voler renunciar a cap de les dues.
Perquè no, no estic trista. Al contrari: estic contenta que sigui Sant Jordi, contenta de signar, contenta de parlar amb lectors, contenta de formar part d’aquesta celebració col·lectiva que, malgrat tot, continua sent excepcional. Però tampoc vull fer veure que tot és perfecte. Potser el que ha canviat és això: abans podia viure Sant Jordi des d’una mena d’entusiasme sense fissures; ara l’entusiasme hi és, però és més complex, més conscient.
I potser aquesta complexitat no és un problema, sinó una manera honesta d’estimar el que fem. Perquè estimar la literatura no és només celebrar-la quan brilla, sinó també mirar de cara les seves condicions de possibilitat. Acceptar que el mateix dia que firmes llibres hi ha editorials que no saben si podran continuar i biblioteques que lluiten per sostenir-se.
De manera que sí, avui signaré amb alegria, amb gratitud, amb aquella sensació bonica que tot encaixa. Però també amb la convicció que aquesta festa només tindrà sentit si som capaços d’anar més enllà del dia, de tenir cura d’allò que no es veu tant, de no donar per fet que el sistema es mantindrà sol. Perquè Sant Jordi és, al cap i a la fi, una celebració de la literatura. I la literatura, si vol continuar existint de debò, necessita alguna cosa més que un dia perfecte i uns quants brindis.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
