M'hi he rumiat molt, sobre si parlar o no de Wolfgang. Perquè és una pel·li que agrada força, perquè faré allò que se'n diu espatllar parcialment el final —si no l'heu vista, atureu-vos aquí— i perquè representa que d'això no cal parlar-ne, en aquesta nostra societat de la birreta, les braves i la selfie. ¿Però sabeu què? Que a la primavera, mentre a les terrassetes els col·legues la fan petar, rere les parets de les cases passen coses. Coses de merda que podrien evitar-se. Ei, ¿que no tenia un toc d'humor, la pel·lícula? Sí, un sentit de l'humor que afortunadament desbanca la condescendència —gràcies, Laia Aguilar i Javier Ruiz Caldera, perquè d'això també ens en sobra. Avui, aquest humor, me'l carregaré. He agafat la destral i prometo esbotzar la tendresa i el bon rotllo que el film us hagi pogut despertar. No tinc altre remei. Per ella. Per nosaltres.
Per començar, però, l'indiscutible: els punts positius tant de la pel·lícula com de la novel·la. En primer lloc, parlen de la diferència des de la diferència mateixa. El llibre en primera persona, la pel·lícula alineada també amb el protagonista. Potser no és de seguida, però quan veiem el món amb els ulls d'en Wolfgang, la malaptesa del pare pesa més que la personalitat del fill. En segona instància, la difusió. Tant el llibre com la pel·li han arribat a un públic molt ampli i de totes les edats: la novel·la va rebre el premi Carlemany el 2016 i el film triomfa a les sales d'arreu. A més, transmeten un missatge poderós: cal parlar de tot encara que sigui dolorós i incòmode, perquè el silenci pesa i fereix i corca. I el millor: la banda sonora de la Clara Peya. Màgica com sempre. Imprescindible, en un film com aquest.
També hi ha, però, oportunitats perdudes. Una: la terminologia. Tot i que a la novel·la només s'expliciten les altes capacitats del protagonista —no es parla d'autisme en cap moment, ni tampoc ho feia l'autora a les entrevistes concedides quan va editar-se el llibre— a la pel·lícula, malauradament, s'utilitzen conceptes caducats que la pròpia comunitat repudia: la síndrome d'Asperger va desaparèixer dels manuals diagnòstics el 2013 —i els manuals diagnòstics van molt tard, sempre—. Hans Asperger va ser un tipus abominable i l'autisme de luxe simplement no existeix (i si no, llegiu fins al final). Dues: l'acompanyament idealitzat. El pare, l'àvia, la Mia (la psicòloga), l'escola... Tothom agombola en Wolfgang. En general, la cosa no sol anar així. I no pas perquè les famílies —totes— o els mestres —alguns— no s'hi esforcin. El discurs de la docent, embafador de tan comprensiu, em va deixar estupefacta. Que ens diguin on és aquest col·legi, que hi tindran llista d'espera. Tres i definitiva: en Wolfgang és un nen. Això, és clar, es basa en la novel·la, i només faltaria que no es pogués escriure de qui una vol però... ¿Quants nens/homes autistes hem vist en sèries o a la gran pantalla? ¿Quantes nenes/dones em sabríeu citar? A dia d'avui, per cada tres nens diagnosticats es diagnostica una nena (i la millora és substancial respecte de no fa gaires anys). Hi ha menys diagnòstics, doncs, no pas menys dones dins de l'espectre. Els darrers estudis —i el sentit comú— certifiquen que hi ha les mateixes, però no les veiem. No en parlem. Fins que.
La mare de Wolfgang no és invisible, ha estat invisibilitzada. No em refereixo a la calitja de la maternitat que t'esborra els contorns fins que el plançó treu arrel pròpia; això va amb el càrrec, com si diguéssim. Parlo de la boira espessa de no saber qui ets fins que col·lapses una vegada i una altra. Parlo de no saber que ets autista, o superdotada, o totes dues coses, fins que tens tantes ferides que ja no arribes a llepar-te-les totes. Parlo de saber-ho tard, o no saber-ho mai perquè toques el piano, perquè pintes, perquè escrius o t'agraden els cavalls. Perquè ets tímida i una estudiant exemplar i se suposa que tot és com ha de ser. Perquè tens una sensibilitat que no et cap a la pell i l'escola va ser un malson. Perquè vius en tensió constant, en un estat d'hipervigilància que et tritura el sistema nerviós. Perquè dius bon dia i com estàs i assisteixes a reunions inútils i valides informes i esmorzes amb els companys quan només et ve de gust fugir i plorar, dormir, engegar el món a la merda. Perquè tens dues carreres però ningú et veu quan emmudeixes (les paraules se t'apiloten a la gola com una madeixa espessa, impossible de desfer), quan no pots moure't perquè el cervell i les cames ja no són amics i entres en zero energètic. Perquè ets mare i no goses marxar però la vida és un roc feixuc i en un darrer esforç que costa, costa, costa, decideixes investigar pel teu compte i... pam! t'ho trobes per casualitat i vas a la psicòloga i li dius: “Em sembla que ja ho tinc, crec que soc autista” i n'estàs convençuda i el pit se t'eixampla perquè tot lliga i veus que hi ha més marcianes i de cop aquell desassossec esdevé un raig de llum, i penses ja ho tinc, ja ho tinc, ja ho tinc i no estic sola, i ella: “¿Autista, tu? Impossible.” Pels estereotips existents sobre com ha de ser una persona autista, també. Però sobretot perquè soc una dona. Ras i curt.
Fa segles que ens ensinistren per no emprenyar gaire i ser discretetes i queixar-nos amb un fil de veu només si ens morim molt fort. La mare de Wolfgang era autista, o superdotada, amb tota probabilitat doblement excepcional com el seu fill, però ningú no ho va contemplar. Ni tan sols els seus creadors, l'autora del llibre i el director del film. Ni sa mare, ni la seva parella, ni el seu entorn, ni ella mateixa. Jo la filo a la primera, així que la veig tocar el piano, adreçar-se al nen, llegir simfonies als núvols. La calo perquè m'hi reconec. Neurodivergent. Ho sé de seguida que m'assabento que és morta i endevino a l'acte com va morir. “La teva mare era una dona increïble, intel·ligent”, diu en Carles, el pare de Wolfgang. “Però era molt, molt, molt sensible i tenia un mal aquí [es toca el pit entre sanglots] i aquest dolor es va transformar en una tristesa infinita. Va intentar... segur que ho va intentar, però no podia.” Sento curiositat per saber què pensen els espectadors en sortir del cinema. ¿Es pregunten per què un habitatge que al llibre és com un cop de puny a la pel·lícula ha esdevingut un acollidor pis amb jardí a l'esquerra de l'Eixample? ¿Troben que les crispetes eren massa salades? ¿Els fa gràcia la conyeta recurrent amb el Carlos Cuevas? ¿Que potser han reconegut el preludi nº 1 en do major de Bach amb què Wolfgang acompanya el grup de música al carrer davant del bistrot Au Bercail?
Mentre algú decideix que per sopar farà una truita, jo no puc treure'm la imatge de la mare morta del cap, allunyant-se sota l'aigua, esborrada, diluïda, els ulls oberts —ajuda'm!, criden. Una mirada perduda que els cabells li tapen de seguida, no fos cas que ens incomodés. Em temo que la realitat és així, desplaent i crua. Les estadístiques esfereeixen. Us les estalviaria però avui no em vaga, estimats. Dos de cada tres adults autistes haurien contemplat el suïcidi en algun moment de la seva vida (parlem només de casos diagnosticats). Les persones dins de l'espectre sense discapacitat cognitiva tenen nou vegades més possibilitats de morir per suïcidi que les al·listes (no autistes). En el cas de les dones, aquesta proporció s'eleva fins a tretze. Tretze vegades més, collons! Els intents de suïcidi són més agressius i letals que en la població neurotípica i, juntament amb les autolesions, prevalen en la població femenina (sexe assignat al naixement). El suïcidi és la segona causa de mort entre els adults autistes, essent-ne les causes majoritàries els esdeveniments vitals difícils, el sentiment de soledat i desesperança i/o les malalties mentals, especialment l'ansietat i la depressió. Pel que fa a aquestes darreres, gairebé el 80% dels adults i el 70% dels menors autistes en patiran una, i un 40% se les heuran amb dues, pel cap baix. Afegim-hi els diagnòstics tardans o erronis, les dificultats per rebre suport, un benestar físic compromès derivat de l'estrès crònic i uns índexs de desocupació desorbitats i ja ho tenim. Som al cap del carrer.
A finals de març vaig assistir a les jornades Visibilització de Nenes i Dones amb Neurodivergència Autista a Màlaga. Plovia. I malgrat tot, a l'auditori de la universitat s'hi van aplegar més de quatre-centes persones. La totalitat de ponents eren dones; la majoria autistes, algunes doblement excepcionals. Vam aprendre i vam reivindicar i ens vam permetre esplaiar-nos en un espai segur. Als torns de paraula, cada història era més colpidora que l'anterior. Ansietat, assetjament escolar, burnout autista, intents de suïcidi, depressió, trauma complex, atur o subocupació, abusos. Vaig fer un repàs mental ràpid: tengui, falti, tengui, falti, tengui, tengui, tengui, falti. Te n'has sortit prou bé, vaig pensar. I de cop aquest pensament em va produir una tristesa pregona. ¿Quina mena de satisfacció pot ser, aquesta? Hòstia puta, som vives de miracle! La llista varia, però totes estem ferides. I no és per l'autisme, no és per les altes capacitats, no és pel TDAH o per les múltiples combinacions que en puguin resultar. És perquè com a societat encara no hem entès —o no hem volgut entendre— que no només caldria incorporar de manera protocol·lària l'avaluació de trastorns mentals en persones neurodivergents perquè és un factor clau lligat al risc de mort per suïcidi, sinó que és urgent que les nenes, les noies, les dones, no quedin fora dels diagnòstics. I que els diagnòstics no siguin erronis. I per tant que la manca de formació especialitzada per part dels professionals en aquest camp no sigui la norma. I sobretot, sobretot, que es respecti la nostra manera particular d'entendre el món, de relacionar-nos-hi, de treballar. Deixa'm viure com soc i no hi haurà frustració, ni abatiment extremat, ni sentiment d'incomprensió i injustícia, ni desbordament. Els trastorns mentals no apareixen perquè sí, creixen quan em forces a un encaix impossible.
Ara dubto. ¿Que potser m'ho he imaginat? M'he apropiat de la pel·li sense encomanar-me a ningú. Això és lícit, ¿oi? Per si de cas, corro a llegir-me el llibre. Potser allà sí que hi ha alguna pista. Sospito que no són volgudes, però en trobo: mare i fill passen hores contemplant els estels, imaginant que cada pampalluga és una nota musical i que el ritme de vibració en determina la durada: negres, corxeres, tresets... l'univers fet música. Tots dos escolten centenars de vegades les peces d'Ivo Pogorelic, un pianista que a la pel·lícula ha estat substituït per una jove amb vestit vermell (un gallifante per a Ruiz Caldera). Tots dos miren desenes de vegades el cedé del concert que el pianista va oferir amb la Filharmònica de Viena i es fixen “en cada detall de com formulava els seus arpegis, els seus pianissimos, les seves meravelloses simfonies”. I de cop, la pista definitiva. “La mare acostumava a dir: Tu i jo som diferents, fill. Ningú no ens acaba d'entendre... I quan jo li preguntava per què no ens acabaven d'entendre ella em contestava que ja hi estava acostumada.” És clar que no. No t'hi acostumes mai. “Tu i jo”, diu la mare. “Diferents”. Bingo.
La Laia Aguilar diu que hi ha qui li ha comentat que s'identifica amb el pare o amb l'àvia. Normotípics familiars de. Però sembla que ningú, oh sorpresa!, no ha vist l'Ingrid més enllà de la depressió. Tot plegat és ben significatiu, és la realitat mateixa. Hi ha moltes mares de Wolfgang que passen desapercebudes, tinguin fills o no en tinguin. Una pila de marcianes entre vosaltres: metgesses, artistes, mestres, músics, físiques, artesanes, advocades, companyes, escriptores, pageses, programadores, esportistes, arquitectes, pastores, iaies, matemàtiques, formatgeres, enginyeres, psicòlogues, actrius. La majoria han quedat fora dels radars dels diagnòstics, i tot just comencem a parlar-ne. El biaix de gènere en el reconeixement de la neurodivergència no només existeix, sinó que s'acarnissa amb les dones. Algú dirà que és perquè emmascarem; és clar que ho fem, dissimulem per poder viure, conviure, sovint sense ser-ne ni tan sols conscients. L'esforç persistent ens aboca a l'extenuació i compromet seriosament la nostra salut física i mental. Ens neguem i la negació és feridora, a voltes mortal. Però no és pas per això que no se'ns veu, i qui ho defensi ens assenyala dues vegades i s'espolsa una responsabilitat que és col·lectiva. “No és culpa teva” li diu en Carles al nano. “No és culpa de ningú”. Doncs jo dic que sí, que és una mica de tots.
Per això avui he volgut projectar el feix de llum sobre la mare de Wolfgang, perquè han passat dies des que vaig anar al cinema i encara veig aquell cos que el corrent s'endú, el vestit de color rovell marcià. En Wolfgang també la recorda, patint i plorant, somrient i petant-se de riure. “I mantenint aquelles converses que jo no acabava d'entendre en les quals em deia que se sentia aïllada del món i que tot plegat era una mica... complex. ¿Ho estava, ella, d'aïllada? ¿Se sentia com un habitant tot sol a Mart, abandonat per la seva pròpia expedició?” Estem parlant de ficció però la realitat la supera. Una pèrdua ja és massa i en són moltes, moltes que no haurien d'haver estat. Per ella, l'Íngrid Abadal. Per nosaltres, les marcianes.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
