Quan vaig triar aquest títol de secció, Massa personal, ho vaig fer pensant en tots els senyors que, al llarg de la història —de la vida, de la crítica literària, de la sobretaula i del braç recolzat a la barra del bar—, han titllat les nostres històries de massa personals, massa femenines, massa costumistes, massa privades, massa íntimes... en definitiva, d'inferiors. El que escriuré avui és el més personal que puc escriure, perquè us vull parlar del meu coll de l’úter. Em sembla que hi ha poques coses més personals —massa— que el coll de l’úter. Sí, us en vull parlar, perquè el vaig veure l’altre dia per primer cop i ves a saber quan el torno a veure. Havia demanat cita a ginecologia per fer-me una revisió rutinària —avís: ara les citologies rutinàries són cada cinc anys i, en cas de VPH, cada any... un cop acumulats dos anys negatius, tornes al protocol general de cinc anys. Era el primer cop que anava a aquella consulta, perquè des de la darrera he canviat de casa i de CAP de referència. Uf, és encara més personal del que havia previst. Sí, he canviat molts cops de casa —més de deu— però mai he canviat el CAP. No és que vagi gaire al metge i per tant no li tinc gaire confiança a la persona que em visita, perquè entre cita i cita me’ls canvien —parlem d’anys—, però sempre tenia aquest vincle amb el CAP de Sant Feliu de Llobregat, casa meva. Pensava: bé, això sempre serà casa meva, per més canvis que pateixi la meva vida, sempre hi estaré arrelada. Això vol dir —molt però que molt personal això que us explicaré— que he decidit que al Guinardó hi viuré. No només he fet el canvi de padró, com molts altres cops, sinó que per primer cop en trenta-set anys he traslladat el meu historial fora de Sant Feliu de Llobregat.
Bé, fins aquí les confessions. Demanar cita a ginecologia sempre em genera una mica de bloqueig. Penso en tantes visites incòmodes, sota una mirada que jutja i prejutja. Res gaire desagradable, però sempre aquella sensació que no fas bé les coses. Així que quan l’altre dia vaig trepitjar la saleta de la meva nova llevadora estava una mica neguitosa. Aprecieu el possessiu, que no és menor. Tenia un punt d’inquietud, però la meva nova llevadora el va desactivar de seguida. Després de respondre les preguntes clàssiques i de no rebre cap judici —sí algun somriure—, vaig abaixar la guàrdia. Un cop estirada a la camilla, i en aquella posició tan, tan personal —sabeu de quina parlo—, d’entre les cames va sortir el seu rostre amable i em va dir: diria que et conec. Així va ser com es va convertir en la meva llevadora. Vam començar a parlar per mirar d’esbrinar si ens coneixíem, si m’assemblo a algú o si potser m’ha reconegut d’alguna de les cares públiques que he passejat els darrers anys.
Un minut després, amb un mirallet que m’oferia amb la mà estesa, em va dir: té, un regal, escriptora. Amb el focus de llum de la camilla i un mirallet a la mà, em vaig veure el coll de l’úter. Vaig veure una part del meu cos que no havia vist mai. I quan dic mai vull dir que no l’havia vist ni tan sols en dibuix, despersonalitzat, aliè, objectiu. Ostres —vaig pensar—, així que tinc això aquí dins. És això, i és així. L’endemà era el meu aniversari i sí, tenia raó la meva llevadora, m’acabava de fer un regal —poso la cita a ginecologia a prop del meu aniversari perquè així no me n’oblido i no puc procrastinar la cita. Un cop dretes, jo meravellada per haver vist en directe com prenia mostres del coll de l’úter i ella satisfeta d’haver posat llum —perdoneu— a la foscor, vam començar a parlar. Sí, no és tan habitual que ens sentim tan còmodes en la saleta de ginecologia, i sempre hi ha aquell neguit, i la pública no té temps per regals de mirallets malauradament, i també algunes professionals amb o sense temps no hi tenen interès. No us ho he dit, però em sembla que no cal: la meva llevadora és feminista.
Després de mostrar-me el coll de l’úter, va agafar una maqueta del sistema reproductiu i em va estar explicant què era què —a través de les parets transparents i dels colors diferents de cadascuna de les parts. Com podia ser que no hagués vist mai res semblant? Des que faig servir la copa menstrual tinc més consciència del meu cos, com una mena d’intuïció que ha aguditzat la propiocepció de la meva vagina —entenc d’on ve la sang, com he de posar la copa perquè no vessi, com posar els dits—, però el cap se’m va il·luminar veient aquella joguina d’úter. La meva llevadora i jo ens vam acomiadar amb una abraçada. Vaig fer totes les preguntes que em van passar pel cap sense por, perquè de cop aquella consulta se’m va tornar acollidora i m’hi vaig atrevir. Potser sembla molt infantil, perquè hauríem de poder fer preguntes i interessar-nos pels nostres diagnòstics en qualsevol entorn, però la realitat és que a mi, davant de la mirada hostil, se’m panseix el cervell i sóc incapaç de processar. El meu úter i jo vam tornar cap a casa ben contents. Que per què us explico tot això tan —massa— personal? Perquè no m’havia vist mai el coll de l’úter, però sobretot perquè no sabia que hi havia la possibilitat que la llevadora te’l mostrés. Així que aquest text —confessions a banda— és una crida. Demaneu a les vostres llevadores que us apropin un mirall i una llanterna, encara que no siguin els vostres aniversaris.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
