El debat sobre si podem –o hauríem– de separar l’obra de l’artista apareix sovint com una qüestió de consciència: ¿puc continuar gaudint d’un llibre si sé que qui l’ha escrit defensa idees que exclouen, vulneren drets o discriminen? Em ve al cap, darrerament, el llibre que ha quedat aturat a les prestatgeries d’Anagrama, sobre José Bretón. Penso en tots els crítics literaris que van voler parlar de l’obra de Vargas Llosa sent conscient de qui era, què representava i a qui o què donava suport. Penso en el xoc que ens va suposar a moltes saber que Alice Munro havia donat suport al seu marit, l’agressor de la seva filla.
És un debat molt més fàcil quan el creador no ens fa el pes, però que si toca un dels nostres artistes de referència ens fa més mal, perquè hem de renunciar –ens sembla– a una part de nosaltres mateixos. M’agrada García Márquez i, sobretot al principi, va ser un dels escriptors que més em va inspirar, però no puc obviar –ni vull– la seva descripció d’una violació com si tal cosa. Passa exactament el mateix amb altres disciplines. Sempre ens sembla, però, que és un debat d’idees: els drets de les persones a qui se’ls vulneren drets davant de la gran i temuda llibertat d’expressió. Un debat sense aterrar. Per a les que ens dediquem a la cultura, alguns dels matisos se’ns travessen, com si el debat ens fes triar. En el meu cas, ho tinc clar. Alice Munro o García Márquez –per posar dos exemples d’artistes que em saben greu– no són pitjor escriptors pel que van defensar en vida, ni per les seves accions, però la meva posició davant de les seves obres sí que es veu alterada. ¿Com podria no fer-ho? Evidentment, quan llegeixi un conte d’Alice Munro podré valorar-ne la vàlua, la qualitat literària, però dins meu sabré que alguns d’aquells contes poden prendre de referència algunes escenes i alguns fragments de la seva vida que desaprovo profundament, que em fan mal. Com dic, sembla un debat en el món de les idees: si no feien discurs d’odi a les obres –alguns d’ells–, les seves obres els han de sobreviure. El debat, que sembla només estètic o moral, acostuma a obviar una tercera pota fonamental: el mercat. No només llegim, escoltem o mirem a casa nostra, sense impacte. També comprem, consumim, financem. I quan financem, contribuïm.
Sí. Parlo del cas de J.K. Rowling, que ha superat de llarg l’àmbit de la polèmica puntual. L’ha superat i ens ha evidenciat què vol dir separar l’obra de l’artista: ben sovint, especialment quan són vius, és impossible. No, no es pot separar l’obra de l’artista. Pots llegir una obra creient que tot queda reduït al que hi trobes: el món que crea, la vida dels personatges, els valors dels seus protagonistes. Al darrere de tots ells, però, hi ha l’artista. I aquesta artista, l’escriptora de Harry Potter, no és Harry Potter… però per al mercat són el mateix. Cada cop que consumim la seva obra, engrandim els seus drets d’autor. Els drets d’autor són calés. Els calés són poder. I el poder, faci el que faci Harry Potter, és exclusiu de J.K. Rowling. Sap greu per als qui en són seguidors i discrepen d’ella, però les seves declaracions reiterades sobre les persones trans, l’activisme que ha dut a terme i el seu suport públic i legal a propostes que restringeixen els drets de les persones trans han fet que la seva figura ja no pugui entendre’s només com la de l’autora d’una saga estimada. Va començar amb unes piulades –en una xarxa social, per cert, que ha estat adquirida per una persona que tampoc podem separar de la seva obra, quina sigui–, però ha acabat influint sentències legals, com la del Tribunal Suprem britànic, que reconeix el dret de certes institucions a definir dona segons el sexe biològic. A algunes de nosaltres, per cert, que responem al sexe biològic que se’ns exigeix a les Dones de Primera Classe, ens ofèn profundament ser definides per uns genitals o uns altres.
Per aquest motiu, sí, llegir és polític. No voler separar l’obra de l’artista és polític. No acceptar la vulneració de drets humans, per més que l’obra en qüestió no en parli, és polític. Quan decidim agafar un llibre o un altre de la prestatgeria de la llibreria, fins i tot si triem una llibreria per remenar novel·les i no una plataforma, fem política. És un fet. Les decisions que prenem com a consumidores culturals tenen conseqüències. Llegir, doncs, no és neutral ni inofensiu.
No m’interessa tant si una obra pot o no pot separar-se del seu artista, sinó què fem nosaltres amb el que llegim, amb el que escoltem, amb el que decidim comprar. ¿Què estem premiant? ¿A qui estem donant veu? El capital simbòlic i econòmic que una artista com Rowling ha acumulat gràcies a dècades de fidelitat lectora no s’ha quedat en l’àmbit literari. Ha travessat fronteres legals i polítiques. No són només paraules. Són recursos, estructures, influència. Quan es parla de llibertat d’expressió, sovint es fa amb una fe cega en la seva neutralitat. La neutralitat, amigues, no existeix. Hi ha qui defensa que l’obra ja no pertany a Rowling, que el seu món ha estat resignificat per les lectores i els lectors, i que hi troben valors de resistència, solidaritat, amistat. És cert, els discursos i els llibres poden ser apropiats i transformats per qui els rep. També és cert que Rowling no va escriure aquesta saga enmig de l’assenyalament a les persones trans –podríem dir específicament les dones trans, però de retruc rep tothom– i no sabem què hauria passat si ara s’hi posés.
De totes formes, aquesta resignificació té un límit: no pot desfer l’estructura econòmica i política que encara vincula cada llibre venut, cada entrada de cinema, cada peça de marxandatge, amb una artista que fa de la seva posició un altaveu actiu contra els drets d’un col·lectiu. "M’agrada quan les coses surten bé", diu superba a les seves xarxes. Per a aquesta dona, que les coses surtin bé vol dir vulnerar drets a les persones trans, especialment a les dones trans. Quan llegeixo no em puc abstreure d’aquesta fotografia ni del que representa. Jo, quan consumeixo, no em dissocio de totes aquestes qüestions. No sempre ho faig bé, no sempre sóc excepcional en les meves tries com a consumidora, però fa temps que he pres consciència. I quan es tracta de cultura no faig excepcions. Per què ho hauria de fer: quan compro un Tesla, piulo a X, demano qualsevol cosa a Amazon… sé que hi ha consqüències. Ho veig igual amb la cultura, i entenc que el debat sigui més pervers que amb el consumisme no-cultural, però la meva presa de consciència no discrimina en aquest sentit. Crec que després de la sentència del Tribunal Suprem britànic es veu més clar que separar l’obra de l’artista té un recorregut limitat.
Potser no es tracta –només– de separar l’obra de l’artista. Potser es tracta de situar-les. De reconèixer que llegir és també un acte polític, sempre ho ha estat. Que triar quin llibre regalar o a quina plataforma donar suport forma part d’un sistema que premia, que valida, que sosté. El feminisme ens ha ensenyat que allò personal és polític. I que allò cultural, massa sovint, és estructural. Podem haver llegit i gaudit la màgia de Hogwarts, sí. Però no podem fingir que aquesta màgia no té propietària. I tampoc podem obviar les conseqüències que tindrà en la vida de moltes persones. Aquest és un debat des de l’art, sí, però és també un debat material. Que no comptin amb mi.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
