Ara fa uns dies vaig acabar la lectura d’un llibre apassionant escrit per Elaine Pagels, professora de religió a la universitat de Princeton. El títol de l’obra en qüestió és Asombro y milagros. El misterio histórico de Jesús, la publica la sempre encertada editorial Kairós, la tradueix de manera excel·lent Fernando Mora i aborda amb curiositat i rigor la figura de Jesús, l’home real, si d’algú que ha patit, gaudit i necessitat tantes llegendes se’n pot dir real.
M’ha agradat i interessat llegir sobre les diverses versions i tergiversacions que s’han fet al voltant d’aquest polèmic personatge, però no és pas d’aquesta revisió del que vull parlar aquí avui, sinó d’un parell d’informacions que he trobat a les pàgines del llibre, que m’han deixat trasbalsada i que tenen a veure, equitativament repartit, amb una visió heteropatriacal de la història i de la vida i amb un concepte de la traducció com a desacomplexada traïció i exercici de la conveniència.
Per una banda, cal saber que el terme “verge” no respon a l’original hebreu que li dona origen. La paraula era “almah” i es referia a una dona jove, no necessàriament inexperta en qüestions sexuals. I ara resulta que arriben els grecs i, assumint que una dona jove que encara no s’ha casat no ha d’haver tastat el resultat del desig de la carn, li encaixen la traducció “parthenos”, que vol dir verge, i ja l’hem liada —en llatí tampoc passen pena per la incorrecció i van amb “virgo”—. Diu la senyora Pagels que la voluntat de tapar el fet que Jesús era fill de la violació que Maria va patir per part d’un soldat romà —Tiberio Julio Abdes Pantera— va fer que inventessin la intervenció d’un tal esperit sant.
Però ai!, que aquí ve la segona perla perduda en la traducció.
Sempre m’havia fet l’efecte que era ben estrany que els catòlics i catòliques es persignessin amb allò de “en nom del pare, del fill i de l’esperit sant”, i em semblava estrany perquè, a aquella tríada hi faltava, en la meva humil i herètica opinió, la suposada verge, la mare, l’autèntica heroïna de l’esdeveniment. (No ens passi per alt que els senyors que manaven li van estalviar l’acte carnal, però no el part).
Doncs la meva intuïció anava ben encaminada. La paraula hebrea que es va traduir en llatí com el masculí “spiritus” i com el grec neutre “pneuma” era “ruah”, que, ves per on, és un terme de gènere femení. O sigui, que si algun esperit hagués deixat prenyada Maria, seria “una esperita”.
I vaig acabar el llibre amb la sensació que són profundament bestials les mentides —en queden tantes per descobrir— sobre les quals s’ha edificat aquesta postissa societat nostra que, com és natural, trontolla i exigeix de tant en tant un cop de feixisme brutal i d’ignorància suficient per mantenir-se dempeus.
Algun dia, però, hauríem de començar a reescriure la història. A dir les coses pel seu nom. I potser així arribarà el temps que ja no caldrà el feixisme, perquè no caldrà la ignorància encarregada de sostenir la impostura.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
