Al Delta, havent plogut de valent, les carreteres s’omplen de crancs de riu: un crustaci valent i descarat, tirant a inconscient, que aixeca les pinces i treu pit desafiant davant de tota amenaça, obviant que fa mil vegades menys la mida de qualsevol altre depredador natural. Després de l’enèsim gran diluvi a casa nostra, he agafat el cotxe per anar a no us importa on. N’hi havia centenars afegint rojor al paisatge. I mig metre per sobre, una multitud de gavines que avui anaven de banquet de marisc. Podríem dir que el de menys, eren els cotxes, tot i que la majoria moren esclafats per les rodes. La resta, en el bec d’una gavina. L’olor de cranc mort dura uns quants dies a les rodes i en el fons sap més greu això que no pas haver-ne matat un grapat. De tornada a casa, una hora més tard, aquella mateixa carretera és un camp de batalla arrasat, cobert de cadàvers de crosta.
Com deia, és la segona DANA que s’arrepapa sobre el Delta en menys d’un mes. Veient les imatges de les riuades per dins dels pobles, costa de creure que ningú hagi pres mal. Potser perquè ja van pagar els plats trencats ara farà uns anys els nostres germans valencians, que tothom va amb l’ull molt obert, i també de ben segur perquè cap polític vol quedar en una posició tan nefasta com la que ocupa Mazón, que s’afanyen a sonar les alarmes (tot i que no a tothom, a mi em va sonar i a la persona que tenia a la vora, no), a suspendre les classes i a muntar centres d’operacions. Perquè la pluja de tardor aquí, últimament, és una força coneguda, recurrent, gairebé cíclica. I tanmateix, cada vegada que arriba, ens agafa amb els pixats al ventre. Carreteres col·lapsades o directament partides per la meitat, rieres sense sortida, barrancs amb poc espai per desaiguar.
Aquest matí, quan el president de la Generalitat, havent tornat ja de la desfilada del 12 d’octubre a Madrid, s’ha reunit a Tortosa amb els alcaldes dels pobles i ciutats afectades i ha pogut constatar com, segons ha dit l’alcalde d’Amposta en declaracions a CatRadio, “es va decidir obrir un pavelló quan no teníem resposta de la consellera. No ens van comunicar que tallaven les carreteres i ens vam trobar amb una quantitat de gent espantada entrant a la ciutat que vam reubicar a pavellons i polígons”. I afegia que “no és normal que les Terres de l’Ebre no tinguin un dispositiu material com llits, matalassos... per fer front aquesta situació. Vam haver d’acollir unes 600 persones d’una mala manera”. En el mateix programa, Joan Roig, alcalde d’Alcanar, ha recalcat que s’hauria d’analitzar si la declaració de zona catastròfica és beneficiosa per a les zones que pateixen este tipus de catàstrofes o no, perquè “nosaltres tenim l’experiència que les ajudes arriben al cap de dos o tres anys i no arriba ni el 50% del que s’ha demanat”.
Les alarmes van arribar, sí, més o menys, els informatius van connectar i van fer-ne un especial (tot i que no tan lloable com el que es va fer a Canal TE, que pràcticament feia amb gran mèrit un home sol davant d’un ordinador.) Avui m’he passejat per les portades dels principals diaris que publiquen en català i no totes treuen les imatges en portada. Imatges que, per cert, esgarrifen. Malgrat tot, la sensació que queda és de perifèria decorativa. Avui el panorama que presenta Tràfic ensenya un territori que sempre es trenca per les mateixes bandes, com una obturació de queixal que cau una vegada i una altra i que en lloc d’abordar una solució definitiva, s’empasta cada vegada.
S’inunda l’Ebre, diuen. Mira, no: l’Ebre, tal com s’usa la paraula, és a dir, no com a riu sinó com a terra, és Catalunya. No és un parc d’atraccions, ni un lloc simpàtic i una mica salvatge, ni un escenari bonic i anecdòtic per fer-hi un reportatge quan fa bon temps. S’acaba l’estiu i els guapos i guapes que han vingut a fer el pitxino al xiringuito de la barra del Trabucador, a aplaudir quan es pon el sol i beure’s un Caipifruta mudats com si se’ls casés una filla, se’n tornen a la ciutat i després poc els preocupa si les infraestructures d’Aquí Baix són suficients o acceptables, mentre tot estigui llest de cara a la primavera.
No demanem ni més ni menys. Només el que toca: manteniment d’infraestructures, planificació urbanística, trens i carreteres dignes, desbrossaments regulars, i una mirada territorial que no oblidi que aquí també hi ha vides, pagesos, escoles (ara mateix unes quantes d’inundades i fetes malbé), criatures, empreses, cultura, i drets. Que la pluja cau igual per a tothom, però n’hi ha que són més iguals que uns altres. L’olor de cranc mort marxarà demà, la sensació de deixadesa es queda. I seria bo que no haguéssim d’esperar la següent DANA per tornar-ho a dir. I no s’equivoquin: aquí no som crancs de riu, kamikazes inconscients que aixequen els braços esperant que els atropellin. Aquí estem més sonats encara.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
