Creieu-me que ho dic de debò: que em sento una privilegiada per haver passat l’adolescència sense mòbil. Sense la temptació de publicar en un moment d’eufòria nocturna cap burrada de la qual l’endemà me’n pogués penedir. Sense la por que ningú t’estigui gravant en un moment de patetisme nocturn i després et facin xantatge o, directament, l’endemà sigui de domini públic. Sense un llarg etcètera de situacions que soc molt feliç d’haver evitat pel simple fet d’haver nascut prou abans de l’era de les xarxes socials.
Malauradament, hi ha una generació (¿dues?) que sí que ha crescut amb aquesta normalitat en la qual part de la seva personalitat és digital. Amb la mirada clavada en una pantalla un percentatge en qualsevol cas massa elevat del seu dia a dia.
Seria hipòcrita dir que no em vaig alegrar en conèixer els plans del govern espanyol de prohibir les xarxes socials a menors de setze anys, sobretot ara que tinc una criatura que abans que me’n pugui fer a la idea serà adolescent. I esclar que el món, i no només pel fet digital, també els carrers per on et mous, no és el mateix ara que fa trenta anys. I esclar que ens fa sentir més tranquils o més segurs anar amb un mòbil a la butxaca “per si ens passa res”. De la mateixa manera que molts pares deuen estar més tranquils si els seus fills surten a les nits amb mòbil i fins i tot tenen la ubicació compartida per saber on són en tot moment.
Però hi ha tantes coses de les quals voldria deslliurar les criatures! La pressió estètica, les expectatives de fama, els depredadors, els bullies, deixar-se aconsellar, acompanyar o consolar per un bot, o simplement, la via d’escapament que representa deixar els pensaments de banda i deixar-te omplir el cervell de slop, contingut escombraria, massiu, automàtic i buit fet per la intel·ligència artificial. És com donar-los McDonalds per esmorzar, dinar i sopar, però per alimentar-los el cervell.
Ara bé, i això és el més important: s’ha de predicar amb l’exemple. ¿Amb quina cara representa que hem de dir a les nostres criatures que no poden tenir xarxes socials si cada vegada que ens miren ens veuen amb la mirada enclavada a la pantalla? És una de les coses que més m’emprenyen i, curiosament, la fan (la fem) els adults: tenir sempre el mòbil massa a mà. Si quan un adult està parlant amb un altre adult i li va una criatura a interrompre’l amb qualsevol cosa (probablement el que l’adult considerarà una ximpleria), se li diu: espera’t, fill, que estic parlant!, ¿per què en qualsevol moment aquest mateix adult sí que pot ser interromput per una notificació del mòbil i deixar el seu interlocutor amb la paraula a la boca o a l’orella?
Ho fem igual que un fumador s’encén una cigarreta sense adonar-se’n. És la mateixa addicció: de cop, tens el mòbil a la mà, la xarxa de torn oberta perquè et dugui a un altre lloc, lluny del que sigui que t’ocupa en la vida física: els fills, la parella, la feina o els amics. És tristot veure (i patir) escenes de parelles en dinars o sopars, sobretot fora de casa, on un dels dos adults (o tots dos) són amb el mòbil a la mà, és trist compartir espai amb gent i haver de reclamar sisplau l’atenció de l’altre (¿pots tornar aquí amb nosaltres? deu ser molt interessant això que estàs mirant).
¿Quin exemple estem donant amb aquestes actituds? Criatures que, des del dia que van néixer, estan acostumades a veure la seva família mirant una pantalleta. Fent-los fotos per compartir-les amb milers d’absoluts desconeguts. Tant de bo ens en sortim. I siguem capaços de quedar-nos només amb les coses bones que ofereixen les xarxes, que n’hi ha alguna. Seria bonic, sens dubte, ser capaços de valorar la cronologia del temps, de no perdre’n la noció, com qui surt a passejar un dissabte al matí, torna i fa el dinar, potser un vermut al sol mentre es fa xup-xup, potser uns cops de peu a la pilota amb la canalla, una conversa o un no fer res amb algú altre. Potser només, al final del dia, una revisió a veure què ha passat a les xarxes avui sense haver de dir: merda, que tard que se m’ha fet, avui, una altra vegada.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
