No fa gaire vaig anar a Dinamarca. Tenien uns trens nets, grans, silenciosos i puntuals, concorreguts per gent respectuosa i calmada, per si tota la resta fos poc, o potser n’era una conseqüència.
Anys enrere vaig estar durant una temporada viatjant sovint entre Bèlgica i els Països Baixos. Parlo de fa vint anys. Els trens llavors ja funcionaven amb una puntualitat envejable. He viatjat també en tren per França, i pel Regne Unit i per Irlanda i, així a priori, sempre m'ha semblat que la cosa funcionava més bé. Tot són països, ja ho deuen haver pensat, més al nord que el nostre, però em costaria molt de creure que les vies funcionessin ni remotament pitjor a Portugal, Grècia o Itàlia del que ho fan a Espanya, especialment a Catalunya. No ho he comprovat però: ho dubto. És francament difícil.
Quan vaig aterrar a la universitat, ara fa vint-i-tres anys, em movia amb els Ferrocarrils de la Generalitat per anar de l’Autònoma a Barcelona, un oasi que semblava mentida, semblava el futur (un futur que no arriba mai) si ho comparàvem amb la santíssima merda que era el tren que et duia des de l’estació de L’Aldea-Tortosa-Amposta fins a Sants Estació, o a la inversa, on encara hi havia el bar aquell a la via on s’aplegaven tots els fumadors a fer l’última calada. Eren uns trens lents i amb retards, però més o menys, venien (vull dir, no com ara). També és veritat que la majoria de vegades hi anàvem drets pràcticament durant les dues hores i mitja que durava el trajecte, perquè sortien dos trens en diumenge a la tarda per portar el noranta per cent de joves de les Terres de l’Ebre cap a les ciutats a estudiar.
Més tard, quan vivia a Barcelona, vaig aprendre a evitar de totes totes el nefast servei de trens de Rodalies. Una temporada vaig treballar a Mollet del Vallès i el simple fet d’haver de pujar a un d’aquells trens dues vegades al dia (amb retards i drets però més o menys, passaven) em deprimia.
Tinc el privilegi, una mica per sort i una mica també perquè m’ho he buscat, de treballar des de casa i viure a can collons de l’epicentre d’on fan bullir l’olla. Ja he après, de fa molts anys, que si hi he de pujar, a Barcelona, hi vaig en bus. Només en cas de necessitat extrema m’aventuro a trepitjar una estació de tren en aquest país. L’única cosa mig segura quant a puntualitat (i dic a mitges) era el tren a preu d’or que et duia al centre del regne d’Espanya (no és que et porti a cap banda més), però ara que els AVEs hem comprovat que també s’asclen, ja no te’n pots fiar ni d’això.
Quan veus una cosa que no s’entén, és perquè algú es deu estar embutxacant diners. Aquesta és una màxima que he sentit dir per casa tota la vida, i un gran aprenentatge perquè de coses que no entenc, en presencio cada dia. Per exemple, com funciona això del finançament, les inversions de l’Estat en tal cosa o tal altra i que al final no s’inverteixen. Evidentment, ara parlo dels trens, en concret a Catalunya.
Imagina que tens cinc anys i tons pares et diuen: anirem posant diners en aquesta llibreta del banc per quan hagis d’anar a estudiar a fora (imagina també que no vius a una ciutat i ja sàpigues de menudet que si vols estudiar has de marxar a fora). Aquest any, et posem mil euros, fill. Aquest any, dos mil. Aquest any, la cosa esta magra, dos-cents eurets. I aquest any, la casa per la finestra, així que tres mil eurassos. I tu arribes als divuit pensant que tens la carrera pagada, esclar. Però quan vas a tirar mà de les promeses d’inversió, veus que amb sort et dona per a pagar la primera matrícula, llogar una habitació a Montcada i Reixac i una bossa de pipes. I llavors penses: ¿on han anat a parar, els diners que han anat reservant els pares perquè jo estudiï? Exacte: no s’entén.
I això que a mi m’encanta pagar impostos. No hi ha cap traça d’ironia aquí. Pago de bon grat tot el que em demana l’Estat, i més que pagaria si les coses haguessin de funcionar millor. La sanitat pública seria una meravella si no fos perquè metges i infermeres estan explotats i cremadíssims. L’educació pública seria una meravella si no fos perquè els mestres i professors estan esgotats, desmotivats i ningú, inclosos els alumnes, creuen que els resultats seran satisfactoris en acabar l’obligatòria. En general, ningú és feliç perquè la precarietat, i començant per haver de patir cada dematí amuntegat sobre una andana trista i gris per arribar a poder treballar a la punyetera oficina, és a la base de tot. Quan no hi hauria de ser, perquè, ara em direu que un Estat com el Reino de España no recapta prou diners, entre tots els que paguem, que vindríem a ser la majoria.
I els anys que fa que no s’entén.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
