De la mort de la meva àvia me’n quedaran sempre, auguro, dues coses ben gravades: un taüt massa robust, de fusta de pi, que no li esqueia gens; i haver pogut caçar al vol, fregant el límit, la seva marxa. L’àvia va tenir la pena de passar els darrers dos mesos postrada al llit d’un hospital; ella, que no havia estat mai dona ni de malalties ni d’escarxofar-se. Potser per això les seves filles van regalar-li tenir el comiat a casa seva, allà, al poble, lluny de tanatoris de sales fredes.
La vetlla per fer l’adeu amb tothom va ser a la mateixa habitació que on va néixer; que havia estat el mateix lloc on va donar a llum a les seves nenes; exactament al mateix lloc que 27 anys abans havia acollit l’últim a reveure de la seva mare Teresa. Una manera de tancar un cicle perfecta.
La gent es va anar aplegant al sofà del rebedor on solia instal·lar les visites d’anem a picar a veure què fa l’Anna Maria; aquest cop sense vichy, ni carquinyolis, ni llardons, ni a l’estiu, orxata; però ple de batalletes de quan el poble era més poble i la majoria dels presents no podíem sospitar que arribaríem a existir. Alguns, els més curiosos, van aprofitar per fer l’última llambregada a la darrera casa antiga que queda dreta al passeig; “de terres hidràulics així, ja no se’n fan”. I damunt del llit, amb la porta oberta, presenciant l’estampa, un taüt tancat i tosc que li estava massa gran.
L'àvia era prima i menuda. Els anys l’havien empetitit. Me l’intentava imaginar amb la camisola blanca, tapada amb la vànova, mirant d’esborrar-me del cap la imatge del taüt desmesurat. L’àvia va ser una dona discreta a qui no li va agradar mai gaire ocupar espai. Per això el fèretre se’m va fer, diria, especialment feixuc i difícil d’assumir.
L’àvia va morir fa dos anys i en va viure més de noranta. Va ser una àvia bastant “àvia”. De les que sabien cosir i fer ganxet i cuinar i el nom de les aromàtiques i van dur pantalons i una mica de tot i sempre tenien un truc o el refranyer a punt per entomar una alegria o rebre una patacada.
L’àvia va morir ha fet dos anys; el mateix any que jo em vaig convertir en mare per primera vegada. Just el dia i just al moment que, per fi, vaig poder escapar-me, després d’unes setmanes intenses, per anar a visitar-la. Es va morir com deixant pas. Sense eclipsar. Com si ja li toqués retirar-se. Col·locant la meva mare a primera línia, sense deixar que hi hagués dues àvies. Quan et fas mare o et fas pare hi ha un moviment de fitxes i se’ns en van una mica, penso, els pares. I es reconfigura el tetris que et diu que sí, clar, que ets filla, però que (potser una mica més o amb més intensitat) ara ets pare o ets mare.
En aquell comiat a l’hospital en què no m’ho va dir però m’ho va semblar, l’àvia em va passar el relleu. A partir d’aleshores diria al meu fill “espera, que truco a l’àvia” quan volgués parlar amb ma mare.
En el comiat de rajola hidràulica amb so de fusta de pi, vaig sentir que la paraula mare potser m’estava gran, que segurament no m’encaixava, que a estones se’m faria feixuga i desmesurada. Però que, d’alguna manera, el comiat de la meva àvia, formava part del cicle natural dels (fills, dels nets i dels) pares.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
