Vaig acompanyar el Lluís Miñarro al Festival de Cinema de Moscou i, abans de la gala, em van dir si volia anar en un centre de bellesa on em pentinarien, em maquillarien, em potinejarien. Com que normalment dic que sí al que em proposen, vaig dir que sí. Va resultar que també venia una noia, que tota alegre em va demanar: ¿d’on ets?, de Barcelona, i va cantar: “¡Vamos a la playa!”, i vaig pensar: que simpàtica –no com els russos, que els feia bromes i es quedaven amb la cara de pa–. La Oana era de Romania i també acompanyava un director de cinema. Vam pujar al cotxe i, als cinc minuts de trajecte, ja era com si ens coneguéssim de sempre: “Jo no em maquillo mai”, “¿què et posaràs? duc unes sabates amb un taló trencat!” “¿has vist les russes, que elegants? porto un vestit de 30 euros”. Ens vam convertir en inseparables: em feia plorar de riure; aquella mateixa nit, fumant amb sabatilles davant l’hotel, ens vam explicar el que amb prou feines expliquem, adonant-nos que estem vivint el mateix però en països diferents.
Hi ha un magnetisme, una química que ens ajunta abans que parlem. És anterior al raonament, com si hi hagués una intel·ligència instintiva que ens atreu o ens rebutja. Com si en un lloc remot del cervell encara tinguéssim l'olfacte de les bèsties, i fóssim llops que ens intuïm, ens reconeixem. És després que en fem el raonament i en busquem els motius i a vegades ni els trobem. Borges deia: "Uno debe pensar que la vida nos llega de otro modo, no sólo a través de los cinco sentidos, sino de un modo quizás misterioso. Por ejemplo, en este momento yo siento la buena voluntad de ustedes y esto no me llega ni por la vista, ni por el oído tampoco, ni por otros sentidos. Continuamente sentimos la hostilidad, la indiferencia, la estupidez, la inteligencia, el amor o el odio de los otros, y eso se siente inmediatamente, mucho más allá de los sentidos, y estoy convencido de ello. Aunque no podría razonar este parecer mío, pero sé que yo siento eso. Al final, ¿por qué le gusta a uno una ciudad, un país o una persona?"
En un d’aquells dies la Oana em va dir: “¿T’adones que era gairebé impossible que ens coneguéssim?”. Tenia raó: vaig anar a parar a Moscou per carambola, i ella, també. I vet aquí una altra prova del funcionament de la vida: les projeccions de futur que fem són limitadíssimes, ens imaginem el demà a partir de les fitxes que tenim avui, com si no en poguessin aparèixer de noves. Però el potencial de sorpresa és superior, perquè les fitxes que belluguen pel món i les possibilitats de combinació són infinites: aquest matí no pots anticipar que al migdia sortint d'una botiga retrobaràs un vell conegut, no pots saber que entre els milions de persones que ara passegen pels carrers de Rússia, Romania, Argentina, Tarragona, Olot o al costat de casa teva, n'hi ha una de qui demà te'n faràs amic o te n'enamoraràs.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
