Vaig arribar que era negra nit: no podia diferenciar les muntanyes del cel, era un misteri unificat. Com sempre que pujo a Farrera, no sabia qui més hi hauria allotjat al CAN. Aquest cop, una guionista i dos exploradors. “¿Per què has vingut?”, em demanaven mentre sèiem per sopar junts. “Perquè quan em sento perduda, torno aquí” (“Les muntanyes parlen, escolta-les”, em deia ma mare en un missatge).
Un dels dos exploradors era Franco Michieli, autor del llibre La vocació de perdre’s. Té més de seixanta anys i s’ha passat la vida fent travessies per llocs remots: els Alps, Lapònia, Islàndia, Groenlàndia. No porta brúixola, ni rellotge, ni mòbil. ¿Com et guies? “Abans de sortir de casa, em memoritzo el mapa, però mai me l’enduc: sé si passaré per cinc valls, dos rius, un llac. Em guio pel sol i les estrelles, però també per la lluna, pels núvols, pel vol dels ocells que emigren, per les formes que fa la terra, per l’angle de la meva ombra: tot em dona indicacions per orientar-me.”
M’he llevat tard i he saltat del llit com si fos l’endemà de Reis: la muntanya era carbassa, daurada, plena d’arbres-llumins que espurnejaven: trèmols, clops, bedolls, noguers. “La tardor està en el seu moment, has vingut el dia exacte; vindrà el vent i es començarà a despullar”, em diu l’Albert, que porta el CAN. Camino, ara, cap a Alend. Busco el so de l’aigua fins que es fa visible el rierol. Pels vorals, un escampall de fulles: com més dies fa que són a terra, més es despersonalitzen: per molt que ahir fossin d'un vermell viu o amb pigues negres, totes acaben sent del mateix castany sec i vell. Es van trencant i fent petites, però no desapareixeran, es convertiran en l'aliment del sotabosc (¿de quines miques d'ahir estic feta? ¿què en farà, el meu futur, d’això que soc ara?). A les puntes del cirerer, tres fulles amb un posat abatut: només que bufés, es despenjarien (¿què mantinc, jo, agònic, al límit?). Examino l’arbre: la despulla va començar arran del tronc, va avançar per les branques i acabarà a les puntes (¿el recorregut d’un final funciona així? ¿de l’endins cap a l’enfora? ¿del cor mut a la paraula pronunciada?). Fixa-t’hi, l’arbre no té les mans que tinc jo per retenir deu anys més el que no va enlloc: obeeix el calendari.
Som com bestioles, penso, ens adaptem a tot. Ahir tenia el cos baldat, el cap saturat, i la tardor m’ha integrat immediatament: soc dins seu i m’hi quedaria per sempre. M’examino a mi: el temps, aquí, es dilata. Em calma, l’efecte que sempre em provoca Farrera: l'alliberadora sensació que el que he viscut fins ara era un somni i que en podria prescindir; que la vida no és una estretor a resseguir, és com aquest bosc. El cos m’exigia venir, el senyal va ser evident: em van anul·lar l’acte de divendres. Em sabia greu que la tardor em passés per alt. A Barcelona n’hi ha rastres mínims, aquí es manifesta on sigui que miri (l’Albert em deia: “A l’hivern tinc un pam de neu a la porta de casa, a la primavera arreu veus papallones”). Però és que, sense pistes que m’ubiquin, ¿què seria? ¿una màquina desarrelada?
Vaig venir fa cinc anys, com que em feia por afrontar el que m’amoïnava (canvi de casa: ¿com pot ser, que la història es repeteixi?), vaig allargar l’estada i vaig celebrar l’aniversari aquí. En tinc el record: l’olor de llenya quan vaig sortir a mirar la nit, el pastís que va preparar l’Arnau, les espelmes, el desig (“per favor, que tot vagi bé”), els quatre que, per atzar, érem a taula. Ara, el vertigen: ¿què has viscut aquest temps? ¿Ha valgut la pena? ¿Quanta part de tu s’ha entregat a la inèrcia? ¿Els propers cinc anys passaran igual? ¿Els malmetràs? ¿Què en faràs? I l’altra veu: desagraïda, què més vols. I la sospita: l’únic que compta és el present. ¿Vols anar a Farrera? Ves-hi. ¿Vols escriure? Escriu. ¿Vols engegar-ho tot a rodar? Endavant, si ja ho veus, aquest ara també anirà a parar al passat.
Amb les galtes fredes, he caminat pel camí que m’obria el bosc, com qui et sedueix i t’insinua una porta que obres a cegues. He vist un arç geperut al capdamunt d’un turó (que valent, exposant-te als llamps fins a la fi dels teus dies). He girat a la dreta per anar a l’ermita de Santa Eulàlia (¿com pot ser que recordés aquesta drecera? ¿quantes coses faig guiada per la memòria del meu cos?). He recollit una fulla d'un granat fogós i petita com un nen: una mort a destemps. He seguit al pedrís de l’ermita i he esperat que els núvols es moguessin sobre les teules de Farrera: necessitava comprovar com el sol transforma tot el que toca.
Al CAN, he dinat amb Franco Michieli i una vintena de persones que feien el seu curs. L'he escoltat creient que en les seves paraules hi havia pistes per a mi: “A Islàndia, travessava una glacera i va venir boira, que allà dura setmanes. Tot es va entelar de blanc, amb prou feines veia les meves mans, i em quedava poc menjar. Només em podia orientar pel vent, però, sense adonar-me'n, va girar 180 graus: convençut que caminava endavant, estava tornant enrere: vaig anar a parar al poble d'on havia sortit. Un altre dia de boira que caminava sense tenir ni idea d’on era el nord i el sud, m’estava a punt de desesperar quan, de sobte, el cel es va desentelar: davant meu va aparèixer el poble que buscava.”
“Sé on vull anar però a vegades tot es complica, perquè, per molt que memoritzi els mapes, mai et mostren tots els detalls: pot haver-hi un desnivell, un penya-segat, una tormenta que ha fet caure una roca. I insisteixes a passar-hi, perquè és el que tenies previst, però no hi ha manera. Has d’aprendre a treballar amb les forces de la natura: és com si ja t’avisés de què has de fer i què no.” Al seu costat, Xavier Perarnau, l’explorador que avui l’acompanya, diu: “No sempre el camí planificat és el millor. I aquí s’activa la intuïció: no tinc cap indici racional d’on haig d’anar però sento que aquesta és la direcció.”
Michieli continua: “Puc estar molts dies perdut. Hi ha gent que no entén que en el no-res em senti acompanyat. Si entrés en pànic, em bloquejaria. Però si mantinc una actitud serena, res és una amenaça”. L’escolto i penso: ¿quantes coses no hauria viscut si no m’hagués quedat sense pis? ¿si aquell dia, asseguda en un banc, no m'hagués sentit expulsada del món, com si la meva vida no fos meva? i alhora, ¿què m'hauria perdut si no hagués fet cas a aquella veu que de nit em va dir: gira? “Però és que oblidem que a la Terra hi va haver un temps en què tot estava per descobrir: fa milers i milers d’anys, els ancestres vagaven sense tenir cap referència: no podien trobar a faltar un port o un camp cultivat perquè no existien. I hi ha qui diu que en el que és desconegut hi ha molts perills, però encara n’hi ha més en el que és conegut: la falta de curiositat té un risc letal, ens adorm. Hem perdut facultats com la memòria, l’orientació, la intuïció, les hem delegat al mòbil. Si calculés la ruta amb el GPS, la podria fer encara que hi hagués boira, neu, vent; i resseguiria el trajecte que fa tothom. Però l’aventura demana una altra dimensió més profunda i menys explicable. Hi ha una part molt positiva i necessària de perdre’s: no saps què passarà demà, on aniràs a parar, qui coneixeràs. La natura és subtil: si estàs atenta, t’insinuarà el camí”.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
