L’he tingut a tocar. La primera estrofa m’ha vingut a veure quan pedalàvem cap al port. Crec que deia alguna cosa del teu jersei taronja i de la meua bicicleta blava. Potser parlava també d’aquesta lluna grossa i d’una llum estranya que, de tan bonica, feia mal.
Els següents versos han arribat poc després, a quatre passes de la platja. No deien res gaire important, però es fixaven en els cossos dels nois que suen i esbufeguen i criden fent exercici a les barres de l’espigó. He pensat que hi escriuria el nom difícil d’algun múscul i que això potser t’impressionaria. No m’ha costat gens imaginar com torçaries el cap amb un mig somriure en llegir els seus deltoides brillen sota l’últim sol de l’octubre.
La tercera estrofa era la millor. Hi sortien paraules perilloses, d’aquestes que només es poden fer servir de tant en tant. Parlava d’orquídies i jardins i del final de les coses.
Trobar el límit d’un poema sempre és el més complicat. I jo gairebé l’endevino, l’he pogut intuir just en el moment exacte en què tu em deies que no sabies si em podries seguir estimant. Tenia un poema, el tenia sencer al cap i l’hauria pogut escriure. Però la meua mà estava ocupada resseguint la teua galta: no l’he deixada anar.
"Taller d'escriptura" recull textos literaris firmats per persones que han passat pels cursos de Catorze.
