Desert de Gorafe
Juliol 2025
Hola,
T’ho dic amb un accent que no és el meu. Que és el teu. L’imito de memòria, el record d’una advertència: no te’n riguis de com parlo. Com volies que rigués, eh, si jo quan ric obro la boca, molt i massa, i si hagués rigut hauries vist tot el que hi tenia a dins i que no m’atrevia a fer fora, totes les paraules amunionades a la llengua, grosses i esverades, feixugues i llamineres. No reia, un gemec quiet entre les dents, i m’estava a l’ombra de la palmera, ajaguda al pedrís que feia de talaia del poble.
Del poble també me’n parlaves amb el teu accent, espera: el poble era el teu accent, tosc i rude, escapçat com la roca excavada, un devessall de coves que feien de cases, protegides per cactus, gossos guardians amb espines llargues i afilades. No hi havia gossos, al poble, només gats, molts, esquerps com els cactus, ni uns ni altres es deixaven tocar. Passava el dia comptant-los, arrecerada del sol que queia inclement. És un poble ocre com una lluna encesa en un migdia sense ombres, hauria volgut escriure al quadern que arrossegava com una pròtesi inútil perquè tu, cada cop que em venies a trobar, allà, al pedrís, el fitaves foteta. Tu sí que podies fer mofa de les meves paraules, de les que no escrivia perquè m’etzibaves que no m’hi escarrassés. Que no es pot escriure el desert com no es pot pescar el mar. Em feia una certa angúnia que al·ludissis al mar, allà al desert, tu que tenies la mirada de naufragi anunciat. També ho volia escriure això, però no gosava perquè m’encomanaves la derrota, converties en estèril l’intent de posar paraules a la impossibilitat d’aquella terra. Els únics que escriuen aquí són els escurçons, m’havies dit, jeroglífics a la sorra. I jo els buscava mentre tu treballaves amb els altres homes. Un ramat de cossos tenaços, tots igual de cepats, que a l’alba enfilaven el camí cap a l’estepa. Són un home i són cent homes, hauria escrit, confosa i embadalida pel vostre ser intercanviables. Què et distingia dels altres, encara no ho sé. Per què et desitjava en lloc dels altres, tampoc. Us veia enfilar i us seguia fent un inventari de petjades, fins que el desert m’expulsava de tornada al pedrís. No podia veure què fèieu però sabia què fèieu. Els homes viuen de l’espart, aquí, m’havies explicat. I les dones? Les dones viuen de fer-nos homes. M’havia estremit, quan t’ho havia sentit dir. Potser era per la contundència de l’afirmació o potser per l’ambigüitat del verb, aquell fer intangible, tot i que segurament era per la teva llengua, aspra com l’espart: t’entortolligaves sec i resistent al meu ser, encara que fos només en una fantasia. Et volia fer home, jo també. Volia ser una dona del poble.
No veia cap dona al poble. Només homes i cactus i gats. Gats amb ulls de llangardaix que em reptaven: un avís i una provocació. M’espantaven i tu te’n reies, ho feies bé això de riure per mi, de riure’t de mi, i em deies que eren gats salvatges i que, de nit, se’m menjarien. Jo volia que te’m mengessis tu, afamat després d’hores de desert i espart. Per això cada nit deixava la cova oberta, totes les bèsties del desert convidades a entrar. Però tu, fera esquiva, no venies mai i jo et somiava en matinades de miols que eixordaven els meus gemecs. Em llevava amarada de suor. Als peus del llit sempre hi havia una ofrena. Ara un ratolí, ara un ocellet. Suposava que era cosa dels gats. I suposava bé perquè un matí hi eren ells. No un ni tampoc dos: ben bé una quinzena. Tots als peus del llit, sense cap ofrena que no fos la tensió entre ells i jo. Encongida, vaig arribar al pedrís just quan passaves amb els altres homes. Et volia dir alguna cosa dels gats però tu em vas mirar estrany abans d’alçar els ulls cap al cel. Jo també ho vaig fer i em va semblar impossible descobrir-hi aquelles nuvolades negríssimes que havien esborrat el sol. Vas allunyar-te de mi sense dir res, amb els altres homes. Caminàveu com sempre però tot era diferent. La vostra tenacitat em semblava ara massa mansa. ¿I si havia confós la vostra determinació? ¿I si era, en canvi, submissió? ¿O encara pitjor: inòpia? Hauria escrit: tenen alguna cosa de ninots, viuen sense saber que són una comparsa. Però no ho vaig escriure i aleshores va començar a ploure. Va ploure durant sis dies i sis nits i els gats no van marxar de la cova. Vaig donar-me a la seva companyia. M’asseia a terra, a la seva vora, i escrivia: el quadern ple de miols. De tant en tant treia el cap per la porta i mig veia una silueta sota la pluja. Eren dones o m’ho semblaven, per contrast amb el teu cos, per similitud amb el meu, però no ho podia confirmar perquè just quan aprimava els ulls per veure-les bé, desapareixien. Poble enllà, cap a l’estepa. Res més que siluetes. Cap home, cap tu. Només gats i miols. I pluja.
El setè dia, farta d’aquella cova que em rosegava l’interior, vaig gosar sortir a fora. L’aigua queia densa com un teló que separa l’espectacle de l’espectador. Jo intuïa la prohibició del meu desafiament. Com a forastera, era només públic i el públic mai s’alça de la butaca, espera assegut i aplaudeix quan toca. Potser per això caminava amb les mans alçades, els palmells tocant-se. L’aplaudiment a punt o la pregària inconscient. Vaig sortir del poble, directa cap a l’estepa, seguint un rastre que no era tal perquè la pluja l’havia esborrat i els peus maldaven per no deixar-se atrapar pel fang. Tot era fang. La terra s’havia fet pasteta i em semblava de trepitjar alguna cosa viva. Era com si l’aigua hagués impregnat d’alè el lloc. Si hagués tingut el quadern amb mi hauria escrit alguna cosa com que cel i terra es trobaven en aquella estepa, es tocaven i topaven, i del xoc: la vida. Així, amb el pensament no transcrit, negat pel patac que em queia al damunt, vaig arribar fins a les dones. Ho vaig veure de seguida, que eren elles. S’arremolinaven en una rotllana frenètica, movent els braços i els cossos al ritme d’una sonsònia que ni la pluja insistent ofegava, la sentia tota, la cantarella, i tenia el teu mateix accent. Et vaig veure al mig de la rotllana, estirat, cobert de fang, però tu no em podies veure, tenies els ulls encegats per un antifaç d’espart, però no només era això, el que t’impedia veure’m, semblaves lluny, inert, hi havia una part de tu que no era allà, que era, en canvi, a l’alè de les dones, que us cantaven i us enfangaven. A tu i a tots els altres. Un home, cent homes. Tots coberts de fang i espart. Volia cridar però no podia, com volies que cridés, eh, si jo quan crido obro la boca, molt i massa, i si hagués cridat hauries sentit tot el que hi tenia a dins i que no m’atrevia a fer fora, totes les paraules amuntegades a la llengua, terroritzades i planyívoles, emprenyades i tristíssimes. No cridava, un esglai quiet entre les dents, i m’estava sota la pluja, dreta a la terra molla, enxopada de la vostra vida. La comprensió va arribar com un tro i després un llamp i aleshores tot va ser fosc.
Fins que vaig obrir els ulls i era a la cova i era un altre dia. Una aurora calcinada sense rastre de pluja. Els gats havien marxat però als peus del llit hi havia un homenet de fang i espart. El vaig agafar, estret entre les mans, encara humit, i me’l vaig acostar ben a la vora. Era tosc i preciós i tenia els ulls oberts, molt, prou com per ensenyar-me aquella mirada de naufragi anunciat. Vaig recollir les coses, roba i quaderns entaforats en una bossa, i vaig sortir de la cova. El sol queia fort, en aquell poble ocre com una lluna encesa en un migdia sense ombres, i vaig pensar que ho escriuria, això i tota la resta, quan fos lluny d’allà, que ho diria en veu alta, fins i tot, imitant-te l’accent i rient, ben fort, sense por que em sortís tot el que volia dir-te, com que t’havia desitjat i que t’havia tingut, finalment, i tant, perquè et tenia entre les meves mans i et faria home a través d’aquestes línies.
Et faig,
home.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
