Foto: Réka Vajda
Marie Kondo s’ha fet d’or dient a les dones –perquè no ho diu, però si mireu vídeos de les seves trobades només se l’escolten dones– com han d’endreçar la casa. I si no ho investiguem a fons, això és material fàcilment inflamable. Ara bé, si ometem l’aparença i el tuf de tot plegat i tanquem els ulls veurem clar, gairebé a la primera, que Marie Kondo és la guru que no sabíem que estàvem esperant. I no pas per aprendre a plegar samarretes.
Aquesta japonesa riallera, etèria i cristal·lina proposa, a grans trets, que a casa nostra només hem d’acollir objectes útils i/o que ens aportin felicitat –sempre i només després desfer-nos de totes les coses que no ens són útils i/o no ens aporten felicitat–. Punt.
Molt bé. Doncs ara que ja hem portat la liquadora a la deixalleria passem al que realment importa, que és l’autofelicitat. Aviam, no vull enganyar a ningú, que a mi unes sabates em podrien arribar a fecundar de feliç que em fa comprar-me’n, però no és aquesta la mena d’èxtasi que estem buscant. Parlaríem de llevar-nos al matí, fer un escaneig de freqüències i comprovar que no n’hi ha cap de no desitjada a la nostra vida. Qui diu freqüència diu persona.
En general pot semblar un mètode despietat, i una mica ho és, però és el primer pas, és aquí on comença la màgia. Ara bé, només és màgia apta per a persones lleials a si mateixes, no funcionarà si sou de trobar excuses fins sota les pedres per mantenir al prestatge de la cuina aquell pot de cardamom només perquè potser algun dia. No. Avui és algun dia, i t’asseguro que avui no tiraràs cardamom enlloc. Ni demà.
Les persones que tenim adherides a la nostra vida però que no ens són útils ni ens aporten felicitat se’ns acabaran podrint a dins si no les deixem anar o no els donem el passaport. Per més hàbils que siguem a dissimular infeccions, inflamacions i pústules, arribarà el dia que la pudor ens delatarà davant tot quisqui i llavors començarem a fer pena, i fer pena és molt lamentable. La manta Paduana amb cremades de cigarro del pis d’estudiants.
I no parlo de la cambrera del cafè del davant de casa, que és una imbècil, perquè aquesta cambrera en realitat no forma part de la nostra vida, no hi està adherida. No arriba ni a pot de cardamom. Parlo de persones que tenim al costat perquè sempre les hem tingut al costat o perquè fa molts anys o perquè ens fan pena o perquè no tenen a ningú o perquè el que sigui. Persones que són això que acabo de dir però que en el fons –ja sigui a nivell superficial o abissal– sabem que comencen a fer pudoreta i ens faran esclatar els budells.
És aquí, en aquests casos, en què el Mètode KonMari ens proporciona el grau de síntesi que necessitem.
La persona ens és útil? Què significa ara mateix a la nostra vida? Preguntes trampa. La prova extrema d’autosinceritat. Aquí és on podem arribar a escriure un tractat de mil pàgines sobre com ens arriba a ajudar aquesta persona i el munt de coses bones per les quals la mantenim a la nostra vida. Jo només ho deixo anar, però realment val la pena continuar-li regalant vida? A quin preu? És un jersei de caixmir, sí, però i totes aquestes boles?
La persona ens aporta felicitat? També es podria considerar pregunta trampa, però és senzill de saber. Quan és més fàcil de donar resposta a aquesta pregunta és de nit, quan sentim el pes de les coses amb més intensitat perquè estem en horitzontal i oferim més superfície a les sensacions. És llavors quan ens adonem del que ja sabem i potser ha arribat el moment d’aturar la putrefacció. És un Lladró, però és un cap de pallasso trist amb una flor blava al barret?
Aquest exercici de neteja que proposo –seria la versió hardcore de fer-se un pírcing* en un lloc visible: és un mal que dura el que dura, però serà fresc, una ferida oberta que li tocarà l’aire i es podrà assecar, no com quan el mal es troba en estat de putridesa interna– és la clau per a l’autofelicitat de què parlava abans i que no ens poden proporcionar unes sabates, per més fèrtils que siguin.
I aquestes orquídies fastuoses que has posat ara a la lleixa hi són perquè vas vendre el cap de pallasso per Wallapop.
* El fet que parli de pírcings no vol dir que hi tingui res a favor, tot el contrari. També hauria pogut parlar de tatuatges, que m’aporten la mateixa ànsia que els pírcings, però no m’anaven tan bé per crear la imatge.
