Què en queda, de la immersió lingüística? Què hauríem de fer perquè el català sigui la llengua de l’escola, perquè els nens la parlin, perquè els mestres la dominin? Aquests són alguns dels temes que s’han tocat a les jornades “Dels pioners a l’actualitat: els reptes actuals de la immersió lingüística”, a la UAB.
Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística, n’ha fet una diagnosi partint de la realitat dels vuitanta: «Sortíem del franquisme, teníem un professorat molt compromès, procedent de famílies catalanoparlants, i els alumnes es relacionaven amb dues llengües, totes dues conegudes pels docents. En determinats entorns hi havia una majoria d’alumnes catalanoparlants que no coneixien tant el castellà, i els altres aprenien amb ells el català. La presència del català a l’aula feia que els alumnes es veiessin empesos a aprendre la llengua».
Que ha passat, doncs, durant aquests anys? D’una banda, mentre l’escola rebia un volum cada cop més alt de nens immigrants, les bases d’educació no eren prou fermes. «En educació teníem tres eixos: la llengua, la cohesió social i la interculturalitat. I vam tendir a prioritzar els dos últims, de manera que la llengua va quedar en segon lloc. Als 2000, centrant-nos en els nouvinguts, no vam mirar què passava amb els fills dels nouvinguts, perquè a Salt o a l’Hospitalet hi havia una majoria de castellà a les aules, i els alumnes catalanoparlants, a classe, davant d’una majoria de castellanoparlants, deixaven de parlar en català.»
Però no només es tracta d’un aspecte demogràfic, també hi ha el tecnològic: «Bona part dels nostres fills el primer que fan al matí és encendre el mòbil i veure contingut en castellà. Tot i que hi ha més de 1.500 persones fent-ne en català, és evident que hi ha un predomini del castellà.» Un altre tema crucial en aquest debat són els canvis que hi ha hagut en la formació del professorat: «Com que es va donar per fet que a l’escola hi havia un domini del català, es va optar per reduir la formació de la immersió entre els mestres. Però va coincidir en un moment en què justament la immersió s’estava afeblint, i en què de les facultats d’educació sortien generacions de futurs mestres que tenien un català feble, que sovint només era escolar.» Això té una conseqüència evident: si un mestre domina el castellà i no el català, el més normal serà que a la mínima canviï a la llengua amb què se sent més còmode.
Un altre factor determinant, ha advertit el conseller, són els canvis pedagògics. «Vam anar a buscar models de països monolingües: Finlàndia, Alemanya.» És així com el mestre, si bé abans tenia un paper vertical, ha passat a tenir-ho horitzontal: ha quedat en segon pla. Vila n’explica un exemple: «Vaig anar a l’escola Rosselló i Pòrcel. Era P5, feien racons i vaig preguntar a un nen pakistanès: ¿a què jugues? i em va respondre: cocinero.» I conclou: «El mestre, que sovint és l’única persona que pot proporcionar l’aprenentatge de la llengua, en una metodologia de racons queda en una posició més distant, de manera que la llengua que s’instaura entre els alumnes és el castellà. Hem fet la transformació pedagògica sense tenir una mirada lingüística. Ens hem dedicat a parlar de la inclusió sense tenir en compte el català.» I en aquesta línia ens adverteix: «Ens trobem amb un fenomen clau: quan els nens arriben a la llar d’infants ja dominen el castellà, i com que deixem que interactuïn al seu lliure albir, l’estableixen com a llengua. ¿Què fan els infants? El que veuen fer als grans.»
Feta la radiografia, Vila ens anima a anar per feina: «Ens hi juguem moltes coses, no podem caure ni en el pessimisme ni en la procrastinació ni en la delegació. Necessitem docents que se siguin plenament competents en català. Que surtin de la universitat tenint aquesta comoditat amb la llengua, que no l’hagin d’alternar. Necessitem tornar-nos a formar amb les tècniques d’immersió, perquè els mestres sovint són els únics que poden transmetre la llengua. Hem d’evitar que l’alumnat identifiqui el castellà com la llengua dels iguals, i el català, com la dels docents. Perquè si els nens incorporen el català, quan n’arribi un de nou, l’aprendrà més ràpid.» Vila ha acabat amb la lliçó d’optimisme que desprèn la Bressola: «Estan a l’estat francès, al carrer no se sent ningú parlant en català, a la televisió, tampoc, no hi ha res en català. Vaig preguntar-li a un mestre: “Quin percentatge tens de catalanoparlants?” I em va dir: “Un 2 per cent: és fàcil de calcular-ho, perquè tinc cent nens i un és de Sabadell i un altre, gitano”. Tot i que la llengua de gairebé tots és el francès, a l’escola juguen en català.»
