“Vaig tenir una infantesa en què no vaig ser feliç i això em va marcar moltíssim. D’aquí ve el meu interès pel món dels nens. És una fixació. Soc un home que estima molt els nens. No he tingut fills, però els estimo profundament. Crec que soc molt infantil en el sentit que no accepto la realitat. Als nens els explico coses fantàstiques i, immediatament, hi estableixo una molt bona relació.”
Julio Cortázar (26 d'agost del 1914 - 12 de febrer de 1984) no només va ser escriptor. Abans que arribés a escriure llibres com Bestiario (1951), Historias de cronopios y de famas (1962) o Rayuela (1963), va treballar cinc anys (del 1939 al 1944, és a dir, dels vint-i-cinc als trenta anys) com a professor. En concret, ensenyava història, geografia i instrucció cívica. Una de les seves antigues alumnes, Adelina Dematti, el recorda així: "Ens tenia a tots apassionats. No volíem que sonés el timbre del pati perquè no volíem deixar d'escoltar-lo. I aleshores ell encara no era ningú, era Julio Florencio Cortázar, el professor d'història i punt". Reproduïm el text en què Cortázar (el 1939, als vint-i-cinc anys) reflexionava sobre el sentit de ser mestre, i en la funció que tenia l'Escola Normal (on es formaven els mestres de primària):
Essència i missió del mestre
Ser mestre vol dir disposar dels instruments per transmetre una civilització i una cultura. Vol dir construir, dins l’esperit i la intel·ligència del nen, la base cultural que el faci capaç de viure en el món actual i, al mateix temps, despertar i estimular tot allò que hi ha de bell i de bo en la seva ànima perquè pugui desenvolupar-se plenament. És una doble tasca: d’una banda, instruir i educar; de l’altra, donar ales als anhels que neixen en cada nova consciència. El mestre s’orienta cap a la intel·ligència, cap a l’esperit i, finalment, cap a l’essència moral que habita en cada ésser humà. Ensenya allò que és extern al nen; però també ha de fer un profund viatge cap al seu interior i tornar-ne portant, per meravella dels ulls de l'infant, la idea de la bondat i de la bellesa: l’ètica i l’estètica, elements essencials de la condició humana.
Res d’això és fàcil. Tot allò que sigui hipòcrita s’ha de desterrar, i aquest és el primer gran combat, perquè els aspectes negatius també formen part de nosaltres. Ensenyar el bé exigeix, abans, comprendre el mal. Ajudar el nen a intuir la bellesa no exclou la necessitat de mostrar-li també allò que no és bell. És en aquest punt on un nombre desoladorament gran de mestres fracassen. Fracassen en silenci, sense que el sistema educatiu s’adoni de la seva derrota; fracassen fins i tot sense adonar-se'n ells mateixos, perquè mai han tingut clar quin és el veritable sentit de la seva feina. Fracassen quan es tornen rutinaris, quan es deixen portar pel dia a dia, quan es limiten a ensenyar estrictament el que marquen els programes i res més, quan només es dediquen a controlar la conducta i la disciplina dels seus alumnes. Fracassen quan es converteixen en el que sovint s’anomena “un mestre correcte”: un mecanisme de rellotgeria, net i brillant, però sotmès a la servitud pròpia de qualsevol màquina.
Tots hem tingut algun mestre així. Però tant de bo que els qui llegeixin aquestes línies hagin trobat, també, alguna vegada, un mestre de veritat. Un mestre que sentia quin era el seu objectiu, que el vivia. Un mestre com ho haurien de ser tots els que tenim a l’Argentina.
El passat és passat. Jo m'adreço als futurs mestres. I la pregunta és imperativa: ¿per què n'hi ha tants que fracassen? De la resposta en depèn el destí dels futurs nens, que és destí de l'ésser humà com a societat i com a progrés.
¿Pot contestar-se la pregunta? ¿Té resposta?
Jo tinc la meva, relativa i potser errada. Que em jutgi qui em llegeixi. Trobo que el fracàs de tants mestres argentins obeeix a la falta d’una veritable cultura que no es basi en la simple acumulació de dades intel·lectuals, sinó que arreli en el coneixement de l’essència humana, d’aquells valors de l’esperit que ens eleven per sobre del que és animal. La paraula “cultura” ha sofert, com tantes altres, un llarg malentès. Culte era qui havia cursat una carrera; qui havia llegit molt; qui sabia idiomes i citava Tàcit; el professor que instruïa comptant amb moltíssima bibliografia. Ser culte era, i és, per a molts, conservar un arxiu meticulós d'informacions i recordar molts noms.
Però la cultura és això i molt més. L’home —i molts corrents filosòfiques actuals, com les que defensa el geni Martin Heidegger, ho afirmen— no és només intel·lecte. L’home és intel·ligència, però també sentiment, anhel metafísic i sentit religiós. L’home és una combinació: de l’harmonia entre totes les seves possibilitats en neix la perfecció. Per això, ser culte vol dir atendre tots els valors alhora, no només els intel·lectuals. Ser culte és saber sànscrit, però també admirar-se davant d’una posta de sol; és omplir fitxers sobre una disciplina que es prefereix, però també emocionar-se amb una música, un quadre, o en descobrir l’íntim secret d’un vers o d’un nen. Tot i això, encara no he aconseguit precisar exactament què significa cultura; els exemples semblen insuficients. Potser es podria comprendre millor així: com l’actitud plenament humana, sense mutilacions, fruit d’un llarg estudi i d’una àmplia visió de la realitat.
Així ha de ser el mestre.
I ara, adreço aquesta pregunta a la consciència moral dels qui s'hi dediquen: ¿n'hi ha prou estudiant quatre anys a l'’Escola Normal per fer d'un mestre un home culte?
No. I qui, després d’acabar els estudis i plegar amb orgull el seu diploma, es disposi a complir la seva tasca sense cap altre esforç, serà, des d’aquell moment, un mestre condemnat al fracàs. L’Escola Normal proporciona recursos variats i generosos, desperta la noció del deure i de la missió, i obre horitzons. Però davant dels horitzons cal fer més que mirar-los de lluny: cal avançar cap a ells i conquerir-los.
El mestre ha d’arribar a la cultura a través d’un estudi llarg i constant: estudiant el que és fora d’ell i estudiant-se a si mateix. Aristòtil i Sòcrates representen aquestes dues maneres d’aprendre: el primer observa la realitat des de tots els seus angles, i el segon la mira a través del coneixement de la pròpia persona. Però aquestes dues vies no es poden separar. Ningú no arriba a conèixer-se de debò si no ha après abans, en hores i hores de lectura i estudi; i ningú no pot entendre l’ànima dels altres si no ha viscut primer l'enlluernament de descobrir-se a si mateix. Ningú no pot llevar-se un bon dia i dir: “Ja sé prou, no em cal saber res més”. La millor prova de cultura la dona sovint aquell que parla poc de si mateix; perquè la cultura no és un conjunt de dades, sinó una manera de mirar el món. Som cultes quan el món se’ns obre en tota la seva amplitud; quan els problemes petits perden importància; quan descobrim que allò quotidià pot ser enganyós i que l’essència que l’ésser humà busca només es troba en allò més pur, més bell i més bo. És aleshores quan comencem a entendre què vol dir realment Déu.
Quan s'acaba l’Escola Normal, es pot dir que l’estudi tot just comença. Allò més difícil arriba després, perquè aleshores el mestre queda sol i depèn només de la seva pròpia responsabilitat. Molts fracassos s’expliquen per l’afebliment dels valors morals i perquè s'oblida per què és sagrat ser mestre. En canvi, molts èxits provenen de la voluntat tenaç, aquella que no accepta límits ni terminis fixos per continuar aprenent. A l’Argentina hi ha hagut i hi ha grans mestres: caldria preguntar-los si realment els van ser suficients els quatre anys d’estudis oficials per adquirir tota la cultura que tenen. «El geni —va dir Buffon— és una llarga paciència». Nosaltres no necessitem mestres genials; seria absurd. Però tot coneixement requereix, això sí, una llarga paciència.
Algú va afirmar, senzillament, que res es conquereix sense sacrifici. I una missió com la de l’educador exigeix el sacrifici més gran. Altrament, un es manté en el nivell de “mestre correcte”. Aquells que hagin estudiat magisteri i s'hagin posat a treballar sense meditar què pretenien o què esperaven més enllà del lloc i la retribució monetària, ja han fracassat i res podrà salvar-los sinó un gran penediment. Però jo he escrit aquestes línies pels que han descobert la seva tasca i el seu deure. Pels que abandonen l’Escola Normal amb la determinació d’acomplir la seva missió. A ells els he volgut mostrar tot el que els espera, i se m’acut que tant de sacrifici ha d’alegrar-nos. Perquè en el fons de tot veritable mestre existeix un sant, i els sants són aquells homes que van deixant tot el que mor al llarg del camí, i mantenen la mirada fixa en un horitzó que conquereixen amb el treball, amb el sacrifici o amb la mort.
