«Tothom viu entre realitat i ficció. Tothom inventa. Tothom figura. Tota l’estona. I ens pesa més que els ossos. El nostre relat, ens pesa més que els ossos. No és demencial? És fràgil. Perquè n’hi ha prou amb un clic per a que tota la nostra quimera s’ensorri. Per si mateixa no s’aguanta. Si deixem de fer força, cau. I ningú vol estar a la intempèrie. Ningú accepta la realitat. Perquè la realitat és inexplicable. I necessitem explicacions. Encara que siguin raquítiques… Precisament pel mateix motiu he escrit aquesta cançó. Per no enfollir. Diuen que la fe mou muntanyes. I sí, la fe en la imaginació. Jo tinc fe que aquesta cançó us empenyerà a imaginar boniqueses.” Així és com Xarim Aresté presenta la cançó que us convidem a escoltar.
Encara que sembli que no s’obriran clarianes
i que llamps i trons et devorin l’enteniment
amb l’udol, el terror i el pes de totes les guerres
que en nom de l’amor una a una t’has deixat guanyar.
Com una bofetada a la cara.
Com un tret al cor.
Com despertar-se en un malson.
Tot canvia sempre en un segon.
Passejant pel jardí florejat de les gestes passades
o escarbant a la pell passadissos de conclusions,
renunciem per complet al poder de moure muntanyes
i ens lliurem al món d’esquena a les potestats.
Com una bofetada a la cara.
Com un tret al cor.
Com despertar-se en un malson.
Tot canvia sempre en un segon.
Encara que sembli que no s’obriran clarianes
i que llamps i trons et triturin el pensament,
amb un ciri, només, venceries totes les tenebres
en cas que el sol, algun dia, passi de llarg.
Com una bofetada a la cara.
Com un tret al cor.
Com despertar-se en un malson.
Tot canvia sempre en un segon.
