Al pit té tatuat un arbre. Ell és així: una persona amb ganes de créixer, d’expandir-se, que va deixant llavors aquí i allà: ja sigui pintant, jugant a tocar la trompeta, escrivint. Només cal veure’l en un escenari: la certa timidesa es converteix en una explosió; o quan crea: li surten cançons a raig, i en un any treu el disc Mercuri i al cap de res, Venus; o quan parla: una branca li fa pensar en una fulla i una fulla en un ocell.
En Xarim Aresté no està fet per ser encasellat. Va néixer a Flix el 1983, el seu pare treballava en una fàbrica i ell creia que aquest seria el seu lloc. Però el seu lloc era la música: de tan convençut que n’estava, li feia por estudiar-ne “perquè aquesta era la meva única carta, i si fracassava, no en tenia cap altra”. Va començar magisteri i filosofia més per interès que per tenir un títol, i ho va deixar per apostar pel que volia. Autodidacte, la seva música està alliberada del deix comercial, i és bo, molt bo, que tinguem artistes tan desmarcats de la fórmula de l’un-dos-tres. Aquest mes, a La ventura de viure, aquesta secció de converses que faig amb el celler vendrellenc Jané Ventura, us convido a parar l’orella al que diu i al que canta.
Foto: Gerard Quintana
Digue’m el primer record que et vingui al cap de quan eres petit.
El primer dia de la guarderia: jugava amb una roda de camió, estirat a terra, i vaig veure un nen al meu costat. Recordo sentir un amor immens, i una perplexitat, perquè no sabia com reaccionar, em vaig sentir sapastre. Recordo les diferències: “Oh, té una taca a la cara”. Però les diferències era el que el feia estimable.
Ets una persona més d’estimar que d’odiar?
Les relacions són inevitables, però l’odi és evitable. La gestió de l’odi és una responsabilitat de cadascú. El gran conflicte de la humanitat és que no ens han ensenyat a estimar, i moltes vegades en nom de l’amor ens hem fet mal. El contrari de l’amor no és l’odi, és la por. L’amor i la por no poden conviure junts: un espanta l’altre. Se sol veure la diferència com una cosa hostil. I això és com ensenyar-nos a tenir por a la vida, perquè és totalment inesperada.
La volem domesticar.
Necessitem tenir una sensació de control. Però qualsevol control és il·lusori: la vida esclata i no pots controlar cap esclat.
El teu pare va treballar en una fàbrica i pensaves que tu també hi treballaries. La teva família sabia veure el que tu eres?
Em sentia perdudíssim. Recordo el dia del trencament. Mon pare va anar a firmar l’apostilla per renunciar al catolicisme. Vaig ser el primer nen que a la meva classe no feia religió, sinó que anava a una sala a fer els deures. Era fascinant, pensava: “Què collons deuen fer allà?”. Era l’únic que no estava batejat i els nens em deien: “Aniràs a l’infern!”. I ho preguntava a mon pare i em deia: “No existeix”. Per primera vegada, entre l’escola i la família s’obria una esquerda, i en aquesta esquerda vaig començar a ser crític, a tenir la meva mirada.
Aquell sentir-te perdut és una sensació que has tingut més?
Sí, ha estat constant. Va haver-hi un moment que era més forta i es va alleugerir, però a vegades encara torna. Em va costar molt trobar la fortalesa per dir: “Jo soc això”. No m’ho creia. I ara els meus pares em diuen que sí, però en el seu moment no em van donar suport. Tot i que després ja sí. Ara ho veig com un tresor: aquella resistència va fer que apostés al màxim per aquesta carta, per la música, no hi havia altra opció.
Et feia por estudiar, em sorprèn la idea.
Em feia por fracassar. Quan era petit em van expulsar de música.
Per què?
Perquè no em portava bé. A l’escola era impecable però a l’escola de música no deixava fer classes, no vaig deixar que m’ensenyessin res. Hi volia anar perquè hi anaven els meus amics i em fascinava la música, però estava tan excitat que ho feia impossible.
Com és un dia teu?
Cada dia és com una cançó diferent. T’aixeques i ja notes un ritme.
No són dies programats?
Són flexibles. Avui m’he llevat molt molt d’hora, i d’altres dies em llevo molt tard. Depèn del que hagi passat el dia abans. Tiro del meu fil, que em porta a estar tocant o a estar assegut mirant el sostre. Intento imitar el meu gat.
Ah, sí?
Tinc moltes coses a fer i penso: “Ara el que més necessito és estirar-me deu minuts. O agafar la guitarra”.
Els gats esgarrapen, també.
Si els agobien molt, sí. Fa temps que no esgarrapo. Tot això ho faig perquè estic estressat. Hi ha una lluita en mi per fer el que sé que he de fer: la meva autoritat interna em diu que és allò i punt, i a vegades és tan dur el que em demana que no ho puc fer.
Per exemple?
La creativitat: ho has de donar tot. He de pujar deu mil escales. I necessites potser deu minuts per respirar i, va, començo a pujar. A vegades fer segons quines cançons em suposa anar sota l’aigua molta estona.
Et permets ser un torrent: hi ha persones molt creatives que es reprimeixen.
Només jugo: no penso que estic escrivint perquè estic fent un llibre, o que estic fent cançons perquè estic fent un disc. Estar-ho fent és sagrat, i justament per això desapareixo. Si en surto havent fet algo infumable, tant és: hauré lligat algun cap o hauré passat una tarda divertida.
De què t’has de deslliurar per arribar a prendre-t’ho així?
Tot té a veure amb l’autoritat interna: a quina part de tu li dones raó. A qui obeeixes: a una emoció, a un pensament? No són absoluts, són relatius, són reaccions.
O els magnifiques o no els fas cas.
Pots escollir a quina part de tu fas cas.
Et compares amb els altres?
Sí. Allà on miro veig que faig una merda. No conec cap músic que no sigui un absolut insegur clínic. Tots els artistes tendim a pensar que tothom odia el que fem, que no agrada gens. Llavors, dius: “Mai podria fer això que fa aquell”. I de sobte només veus allò que no pots fer i no allò que sí que pots fer. Però no és que m’hi compari: els erigeixo com a tòtems, com a exemples d’una cosa que considero màxima, i això sempre està per davant de mi mateix: és com un horitzó que mai podré abraçar. I, com diu el mestre, serveix per caminar.
Confies en tu mateix?
Segons en quin moment. Però en el fons, em considero un radi d’una roda i confio totalment en la roda.
Les teves cançons et neixen del cap i del cos.
Sí, hi ha hagut molts moments en què una cançó ha aparegut entre els meus plors.
En quines cançons t’ha passat?
Ni a besades, Ha anat així, Sense vida.
No t’instal·les en el que saps fer.
Si la cançó està viva, avança i sempre és diferent. Sento que quan faig una cançó no la sé fer, estic aprenent a fer-la, perquè si no…
Seria com fer xoriços?
Sense faltar al respecte, però sí, és la diferència entre l’artesania i l’art. Algú va dir: “No és el mateix fer una cadira que fer un arbre”. Hi ha cançons que són arbres, que no saps ni com les has fet. No n’hi ha cap de meva que sigui així, però reconec arbres en la història de la cultura, i si els qui n’han fet no saben com ho han fet, és perquè el seu moment vital era inexplicable.
Això vol dir que has d’estar d’una determinada manera per poder fer arbres i no cadires.
T’has de matar: ha de desaparèixer el teu ego, la teva noció de tu mateixa, allò que creus que ets no pot ser-hi, perquè allò que creus que ets no ho ets. L’experiència humana és tan difusa que posar-hi una paraula que la defineixi l’aïlla de la realitat. Deslliurar-te de tu et dona una sensació d’unitat molt forta i commovedora.
Què en penses de la necessitat de voler agradar? A vegades és tan gran que et converteixes en esclau d’això.
Això és l’ego, que sempre vol quedar bé i que tot estigui sota control i no sortir del confort. L’ego t’impedeix transformar-te.
Tu necessites agradar?
El meu ego, sí. Però intento no ser esclau d’això. Podria observar la indústria i veure quins colors hi ha: si fes algo d’aquest color, podria cabre en aquest nínxol i vendria com a xurros. Però això és enginyeria, hi ha gent que es dedica a això. Però jo faig cançons, i la meva feina és aïllar-me del temps i de l’espai per estar el mínim de condicionat possible.
T’han intentat dirigir cap al camí de les coses més comercials?
A Catalunya tot està muntat perquè només funcionin les coses comercials.
T’han pressionat?
No és una pressió directa, però és una pressió que et fas tu mateix perquè si no sones a les ràdios, no tens concerts. I a les ràdios només sona un tipus de cançó concreta. Aquesta pressió existeix, perquè si vols viure de la música, no hi ha gaires formes: o hi estàs dins o n’estàs fora. I si estàs dins, els concerts han de ser d’aquesta forma.
Sí? Fins i tot els concerts?
He tingut problemes per això, hi ha qui et contracta i et diu: “Jo vull aquell concert que vas fer aquell dia”. I per a mi el valor és que cada cop sigui nou: és el més excitant de la música. Entenc que hi ha altres propostes que reprodueixen una idea prefeta i mil·limetrada i increïble, però m’interessa que cada cosa que faig rimi amb el meu moment. Llavors és quan trobo que hi ha hagut una transformació.
Al món de la música has de treure un disc cada cert temps, i si en treus dos o tres en un any, els deus desbordar.
Hi ha unes formes, sí. A Spotify hi ha les cançons del divendres, i representa que els divendres has de treure la teva cançó. Si vull treure-la un dimecres, què passa? Produeixo molt però mai res del que produeixo està pensat per a Spotify. Les cançons les col·lecciono, les agermano: aquesta amb aquesta aniran en un disc.
Quantes cançons tens que no estan enlloc?
Centenars. Infumables totes, que em fan vergonya a morir, però cadascuna és imprescindible perquè ha estat la forma com he après a tocar. Em bolco molt en el que faig. No és allò de: vaig a fer una cançó. No, no: si en faig una, no faig res més que allò i potser ni menjo i segurament m’hi hauré enganxat i en faré cinc de cop i estaré una setmana que m’aprimaré dos quilos. Necessito que no existeixi res més, ni temps ni espai, que jo desaparegui fins als meus límits corporals, fins que de sobte dic: no puc més.
Això que deies abans d’estar dins o fora del món de la música, tu on et veus?
Hi tinc una ungla d’un peu.
Ja t’està bé així?
És frustrant, perquè molts dels meus germans estan en projectes interessantíssims que no tenen sortida per aquesta por de valorar el que és desconegut.
Si sortís un Tom Waits català, seria molt estrany i segurament no se li donaria la dimensió que tindria en un altre lloc.
Catalunya és un poblet i al poblet els hippies són els hippies: només n’hi pot haver un, dos ja seria massa. Tinc la sensació que allò més preciós que està passant no arriba a la superfície, els catalans no tenen ni puta idea de la cultura catalana que hi ha ara mateix, de com de viva està. Perquè viu d’una forma subterrània: ningú l’està escoltant, ni li presta atenció, ni la dona per interessant.
Qui destacaries?
El Pumarejo, per exemple, és una associació cultural molt jove que està sent pulmó i catalitzador d’una energia genuïna que està donant fruits impagables. Gent com Pol Batlle, Tarta Relena, Mioboku. El jazz d’aquí també està en constant creixement: Pep Garau, Eva Fernàndez. Roger Pistola és un miner de les cançons que no deixa de commoure’m. L’escriptor Max Besora. La llista és interminable.
El problema és que es dona com a interessant el que és famós?
O el que està en un cert motlle, perquè famós ho pot ser qualsevol a qui li poses un focus. La gent no és tonta tampoc, només que anem molt atabalats i els mitjans de comunicació filtren moltíssim i, per lliure que sigui el que tu escullis, estem molt condicionats. Fer cultura és tan ingrat i s’hi ha de posar tanta energia, que el sentit ha de ser molt poderós, perquè si no, per què gastes la teva vida en això? Part de la pèrdua de sentit de la humanitat és no adonar-nos de què és sagrat.
Cadascú s’hauria de preguntar què és sagrat per a ell?
Sí.
Fa un parell d’anys em deies que una de les coses que no t’agradaven gens era fer-te autobombo a Instagram.
Ho he superat una mica, perquè ho veig com les plantes, que tendeixen a expandir-se: de sobte tinc ganes de compartir. Sento que estic donant el millor de mi, i no compartir el millor de nosaltres és el que ens fa ser infeliços. Però el millor va amb el pitjor: com més millor, més pitjor. I això implica acceptar el que no volem acceptar de nosaltres i que ens fa sentir sols.
Què et costa acceptar de tu mateix?
No aconseguir l’eliminació dels conflictes. Voldríem resoldre els problemes de tothom: de la nostra família, amics, tot. I és obvi que és impossible. I em dona pau pensar que l’única cosa que he de fer és agrair el que tinc i donar el millor, perquè quan he demanat és quan m’he quedat sense res, i quan he donat és quan he rebut. Sento que soc un pescador i els peixos no els he alimentat jo. Soc un pescador enmig de la mar immensa, i gràcies per aquest peixet, Déu i mar, que m’heu donat per poder sopar. Hi ha gent que caça balenes, jo amb una sardina en tinc prou.
Les persones tímides veuen la vida d’una manera diferent?
Sí. Els tímids tenim més temps per observar.
Has après trucs per dissimular o combatre la timidesa?
Amb la música estic molt nerviós fins que faig el primer acord. I és com quan et llences a l’aigua: si t’hi tires de cap, al moment dius: “Que bona està l’aigua”, i si entres a poc a poc: “Ai, que freda, no puc”. Aquest llençar-se a la piscina fa que estiguis en el present, i el present et dona totes les eines que necessites per comunicar-te. És bo estar envoltat de gent que reflecteixi allò que vols veure de tu mateix.
A la cançó Riu amunt, dius “Corre a amagar-te riu amunt, com goses entendre el teu poble? […] Com goses canviar el teu poble? I si ets valent, agafa un llaüt i intenta arribar fins al mar.” I m’imagino quan vaig al Vendrell, i intento entendre la meva família, cosa que és molt difícil. Quina relació tens ara amb el teu poble?
És un moment dolç, perquè a mons pares els estic gaudint molt i tinc una tieta que m’ha deixat un lloc on he muntat un estudi, i hi tinc una intimitat màxima. Tot i que m’estimo moltíssim la gent d’allà, quan hi vaig, em tanco a gravar i no veig ningú, però l’energia que sento allà és molt bèstia: les olors, els silencis, ho respecto moltíssim. Veig que tots els pobles són el mateix al final.
Hi vas i sembla que el temps estigui aturat.
Sí, però no. Perquè veig els nens que no sé de qui són fills. És un altre Flix, sempre canvia i hi ha una harmonia que et diu que tot és com ha de ser: el riu ha de baixar, els ocells han de cantar, els cargols han de deixar baves i els gats no s’han de deixar atrapar.
Cantes “No puc deixar la vida per demà”. Hi ha alguna cosa que postposis?
El present, la meva presència. Quan estàs present no estàs postposant res: les coses cauen pel seu propi pes, allò que creies que era important de sobte no ho és. La música m’ha ensenyat que la nota més greu d’un acord és el que dona nom a l’acord. Per tant, allò més greu que t’estigui passant és el nom de la teva realitat. Però pot canviar. Donem tot el pes del nostre ser a una por, i fa que l’acord soni a infern. Seria qüestió de’n comptes de posar un re posar un do: es convertiria en un acord preciós. Així com tenim la capacitat de fer música, tenim la capacitat de canviar les nostres realitats. Què és el més important per a mi? Això. I de sobte tot rima al teu voltant.
I fas de la vida una cançó.
Per això crec que les lleis de l’art són les lleis de la vida: és el mirall perfecte. I sovint l’aprenentatge és fer menys força.
Forçar menys.
Força menys per ser més lleuger per tenir més força. Són les lleis de la creació. Les coses tenen ritme: cuinar, fer una catedral, escriure un llibre, estimar té un ritme. I sovint sentim que no sabem ballar la vida perquè no en sentim el ritme.
Aquesta consciència t’ajuda amb les relacions, ja sigui amb parelles o amistats, a entendre que les coses comencen i s’acaben?
Sí. M’ajuda a entendre la mort. La música és infinita, però les cançons s’acaben. L’amor és indestructible, però les relacions tenen començaments i finals. I això és el més dolorós: acceptar que la transformació és constant, perquè voldríem posar l’amor dins d’una capseta i que no en sortís, però es pansiria.
“Tant regar-la i la flor se’n va anar. Tanta estima i la flor es va negar.”
Tinc la sensació que la nostra generació ens han fallat els patrons de l’amor, no confiem en els que ens han traspassat les altres generacions i tenim un conflicte.
Estimar una parella tota la vida, allò de com més dura, més valor té?
Exacte. Sento que una part de mi tendeix a buscar aquesta estructura, però no m’ha funcionat mai. Qualsevol cosa que assimilis que t’hagin dit sempre es convertirà en un malentès. Has d’haver arribat tu a aquella conclusió, ho has de sentir en la teva pell. Cadascú ha de trobar la seva entesa, si ens comparem amb un altre patró, només tindrem frustració.
Llavors ens hem d’inventar els nostres patrons.
Hem de ser fidels a la nostra autoritat màxima, que no és el mono parlanxín que no deixa de generar idees i por al cap. Hi ha un altre lloc dins nostre que està observant i no diu res, però sap què està passant i és a aquesta autoritat a qui li rendeixes comptes quan te’n vas a dormir. Ens agenollaríem plorant davant seu. De sobte ho canviaríem tot, i quina por, per on comencem, perquè el que ens demanava és tan bèstia.
Recordo que al taller d’entrevistes que vam fer amb nens al Minipop, et van preguntar si voldries tenir fills.
Veig els nens com els mestres més veraços, i tenir un fill és tenir un mestre a casa per tota la vida. M’agradaria ser prou digne per tenir-lo. Però no sento que sigui una decisió que hagi de prendre. Podria dir: sí, vull tenir fills i no tenir-ne, i dir no, i tenir-los. Sento que no és una decisió meva.
També parlaves del cos, la psoriasi, el deixar de fumar. Quina relació hi tens?
Encara fumo…! Però ara que soc conscient del miracle del cos, em sento com un nen petit manegant-lo. Hi destino una energia que abans no hi destinava. Intento cuidar-lo una mica més, perquè el veig com un regal.
Quina relació tens amb els diners?
Els trec dels concerts i d’escriure. He patit molt pels diners, però últimament estic molt relaxat perquè he après una llei no escrita: si no gasto més del que necessito i el que gasto m’ho gasto en allò que em fa feliç, no he de pensar en els diners, i sense pensar-hi, visc en l’abundància: tinc el que vull. M’esforço per ser el més sostenible possible amb mi mateix, intento que el meu projecte sigui sostenible. Surto amb res i torno amb no gaire.
Aquesta secció es diu La ventura de viure. Per tu la vida té un punt de ventura?
Sí, sobretot quan em quedo tirat. Si em deixo exercir la por de dir: “No vull més això”, apareix una diana. És instantani: rebutjo el que no vull i deixo espai per a una altra cosa. I ha passat així: com més gran és el que he deixat, més gran ha estat l’arbre al que he optat. Però ens esforcem molt per mantenir en peu la presó que duem a sobre. És en el que gastem més energia.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
