Arribo al seu estudi, a Bellaterra. Camino per un jardí verdíssim, i m’aturo quatre segons davant d’una bassa per escoltar com es mou l’aigua. Al capdamunt hi ha unes campanes i em pregunto si sonen quan fa vent. Em diuen que l’esperi en el que és la seva biblioteca: una sala gran plena de llibres, discos, instruments penjats a la paret, i, per tot, una mena de pau molt semblant a la seva. Jordi Savall (Igualada, 1941) és un músic que viu més a prop del silenci que del soroll. Que viu més a prop de les excepcions que de la normalitat: va estudiar (pel seu compte) violoncel als catorze anys, quan el seu destí era la fàbrica, i, després, es va enamorar de la viola de gamba quan semblava que el seu destí era el violoncel. Avui parlo amb algú que parla de la música antiga amb passió. Amb algú que parla de la música amb el respecte de qui parla d’allò que l’ha salvat.
Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
Foto: ® Hervé POUYFOURCAT
Ve d’una família humil, podria dir pobra?
La família de la meva mare no era pobra, perquè els seus pares tenien una botiga de guarnicions i matalassos, però el meu pare va ser ferit a la guerra i es va haver de quedar a Igualada, gairebé d’amagat, perquè era soldat de l’exèrcit republicà. Ho va tenir molt difícil. De petit no recordo austeritat, quan tenia tres o quatre anys vivia a casa dels avis i tenia una vida molt plàcida.
Era un nen feliç?
Sí, als quatre anys m’escapava al mercat que hi havia a la plaça de Santa Maria, em buscaven i estava allà menjant mel i mató que em donaven els pagesos. Però sí que recordo que als set anys vam patir un drama familiar. El germà gran de la meva mare va anar a la guerra, el meu pare va portar el negoci dels matalassos durant quatre anys, i els pares de la meva mare, en lloc de donar-li la responsabilitat del negoci al meu pare, que havia estat treballant sense cobrar tot aquest temps, van donar l’herència a la vídua del germà de la meva mare, que havia mort a la guerra. Va ser molt dur. La meva mare va tenir una depressió.
Sembla que els nens no s’adonen de res, però ho veuen tot.
Sí, i als quatre anys la meva mare es va quedar embarassada, va agafar una depressió i va haver d’anar-se’n no sé on i em van posar a casa d’uns familiars i vaig estar un any vivint amb una gent que no coneixia de res.
Viure aquestes coses de petit fa que un sigui més sensible després?
Et fan ser més sensible, i al mateix temps, si ho superes, et creen una certa independència. Trobar-te sol als quatre anys i superar-ho fa que tinguis un bagatge. El que em va marcar més va ser anar a les Escoles Pies als set anys. Estava fascinat pel cant.
Mentre hi havia el drama a casa, s’alliberava cantant?
Sí, hi havia un petit cor de nens que cantava. El primer dia el que fas a les nou del matí és missa. Em va encantar el cor. Al cap de dos dies vaig anar al mestre i li vaig dir: vull cantar. Em van fer unes proves i això em va salvar. Als catorze anys un dia vaig anar a classe, no n’hi havia i el mestre estava assajant el Rèquiem de Mozart. Això em va marcar d’una manera molt forta: vaig estar una hora i mitja escoltant aquell assaig. Vaig pensar: si la música et pot donar aquesta emoció i força, vull ser músic. Caminant cap a casa vaig decidir que volia estudiar el violoncel.
Ho recorda?
I tant. Plovia. M’estava fumant un cigarret. Estava a punt de fer quinze anys i ja treballava en una fàbrica.
De què era?
De tèxtils, hi treballava des dels catorze anys.
El seu futur estava encaminat a treballar a la fàbrica.
Sí, perquè en aquella època el batxillerat només el podien fer els qui es podien pagar els estudis a la universitat. En les famílies modestes el futur que tenies era fer el comerç, que et preparava per treballar en un banc o una fàbrica. I això no m’interessava gens.
En devien ser molts els qui no els interessava, però ho feien.
El meu pare em va dir: “Com que ets mal estudiant, et posaràs a treballar, així aprendràs què és guanyar-te la vida”. I això em va ajudar molt.
A què?
A entendre que la vida és molt dura i que si no feia res, em tocaria per sempre més dependre d’un treball deslligat de qualsevol motivació personal. Arribes a la fàbrica amb catorze anys i el primer que et diuen és que greixis les màquines de les noies de vint-i-pico anys que estan treballant. Em sentia molt incòmode. El segon dia, emblanquinar tot el subterrani amb calç, el tercer dia, entrar tots els pinyolets per la calefacció. N’hi havia una muntanya. Com que era una empresa petita, a poc a poc vaig aprendre a adaptar-m’hi aprenent a fer noves feines, i assumint ràpidament noves responsabilitats: fer els enviaments, controlar els estocs i comandes, dibuixar nous models de jerseis, portar la comptabilitat.
Es va espavilar.
Sí, i sentia que si no trobava alguna cosa, allò seria el meu futur. Però, com t’he explicat abans, tot va canviar el dia que vaig assistir a l’assaig del Mestre Joan Just amb la Schola Cantorum d’Igualada; sentir l’increïble poder emocional i espiritual de la música em va convèncer del fet meravellós que podria ser “guanyar-me la vida” fent de músic i tocant un instrument com el violoncel, que em permetria de retrobar la veu d’infant perduda. Vaig estalviar durant un parell de mesos la part dels diners de la fàbrica que em donaven per al meu ús personal i vaig anar a Barcelona a comprar un violoncel de segona mà. El vaig començar a tocar sense tenir-ne idea.
Però no tenia cap mestre?
El mateix dia vaig anar a casa Beethoven de Barcelona i em vaig comprar totes les partitures que vaig trobar per a violoncel i piano, la majoria eren de la Cello Bibliothek i per això vaig començar a tocar Bach, Händel. Era la primera vegada a la vida que vaig estar fent alguna cosa en què l’esforç que feia donava un resultat immediat. Al cap de poca estona, ja sonava bé. Sentia que podia afinar, que podia tocar el que llegia. Era un sentiment meravellós. Quan trobes allò que sents que pots fer, que hi tens un do, i que dona un rendiment, sents que tot va bé. Aquest sentiment d’estar a casa em va salvar la vida. Aleshores vaig pensar, quan anava aprenent noves músiques, en la importància d’haver estat greument malalt de tifus, ja que durant els més de tres mesos de convalescència vaig poder escoltar molta música a la ràdio i llegir molt. Anys després, a vegades pensava: ostres, si això és el que vaig sentir quan estava malalt.
Aprenem el que ens apassiona.
Una de les coses que vaig llegir de Mark Twain és aquella que diu: “Hi ha dos moments importants a la vida de l’ésser humà, el dia que naixem i el dia que descobrim per què”. I amb el violoncel ho vaig descobrir. M’encantava pintar i l’últim any d’escola em van portar una reproducció de la Immaculada Concepció: “Com que dibuixes tan bé, per què no ens fas aquest quadre?” I em van deixar un paquet de tubs i pinzells. No havia fet mai una classe de pintura i vaig estar una setmana sencera al claustre, intentant copiar-la. Tenia el talent però no la tècnica. El violoncel és un so que vas provant, en la pintura només tenia una oportunitat. Tenia ganes de vomitar mentre pintava. Des d’aquell dia mai més he pogut dibuixar. Va ser un trauma. No estava preparat per fer-ho. Estava molt marcat per anar a una escola en què la majoria dels nanos eren de famílies que tenien fàbriques, i jo era el fill del matalasser. El capellà que ens feia classes de religió, per humiliar-me davant de tothom em deia: “Tu, matalasser!”. I això et crea molta ràbia.
Com s’ho van prendre els seus pares que volgués ser músic?
El pare em va dir: “Estàs boig, et moriràs de gana. Mira el senyor de la impremta, era músic i ara no, aquell violinista ara té una sabateria”. Tots els músics que tocaven al casino, als cines, es van quedar sense feina quan van arribar els tocadiscos. Músic i mort de gana era sinònim. Vaig dir: m’és igual. Al cap de dos o tres anys, vaig aconseguir un acord amb el meu cap: que en lloc d’augmentar-me el sou, me’l mantingués i em disminuís les hores de treball per poder tenir més temps per estudiar.
Mercè Arànega també parlava d’aquesta ràbia. Venir d’una família humil, per molt que després pugui tenir una casa com aquesta, li fa veure la vida d’una altra manera?
Totalment. No ho oblides mai. Saber què és menjar una mica de pa amb mantega un cop cada sis mesos t’ensenya a saber el valor de les coses, que has de viure amb això, que és el que tens i no pots menjar més perquè no hi ha més. Vaig anar a la mili de voluntari per poder estar a Barcelona i estudiar de tant en tant i, després dels vint-i-un mesos, m’hi vaig quedar. No tenia diners.
Com s’ho feia?
Vaig aconseguir una beca, anava al sindicat d’estudiants del passeig de Gràcia, que amb cinc pessetes podies menjar. I el meu pare de tant en tant em deixava una mica de diners. Vaig començar a fer classes privades. Vivia en una habitació petitíssima en què només hi havia una finestra per on veia l’escala on pujava i baixava la gent. Però jo era feliç perquè feia el que m’agradava, treia bones notes, tenia confiança.
La confiança és un gran què.
La confiança la tens quan veus que el que estàs treballant amb sacrifici i perseverança rendeix. Que el que tu fas ho estàs fent bé, que si t’equivoques, després, treballant més, et surt bé. Vaig tenir la sort de tenir uns mestres que de seguida es van adonar que servia per a això. Em van presentar el mestre Joan Massià, que era un gran professor de música de cambra i violinista de la categoria de Pau Casals, i vaig tenir la gran sort que em va acceptar com a alumne de violoncel i de música de cambra.
És que no és només la confiança en un mateix, sinó la confiança d’algú de fora cap al que som.
D’algú que et sent i que diu: a aquesta persona l’has d’ajudar. Em donava classe un cop al mes de tres o quatre hores, i agafava la viola, després el piano: mira aquesta cantata. Recordo que després agafava el tren d’Igualada i em passava tot el viatge apuntant-me el que m’havia dit: exercicis de vibrato, posar els digitats aquí. El meu pare anava a parlar amb els mestres i de seguida va veure que el que feia anava de debò. Jo anava a treballar a les 8:30 i a les 7:30 ja estava estudiant el violoncel.
I la seva mare?
No ho veia gaire clar. Jo només sé que quan de jove tinc el violoncel soc feliç perquè veig que soc capaç de dirigir la meva vida i sobretot tinc molt clar què no haig de fer: vendre’m per guanyar-me la vida. Tothom deia: “Oh, fantàstic, ara podràs tocar a l’orquestra, podràs comprar-te un tratge.” No m’interessava. Els meus companys se n’anaven a tocar a l’orquestra de Viena, però vaig voler continuar estudiant. I quan vaig acabar els estudis vaig tenir la sort d’anar a Santiago de Compostel·la, i vaig voler participar en un concurs de violoncel. Havies de presentar una suite de Bach, una obra de Beethoven, les petites peces d’Anton Webern per a violoncel i piano, i una peça espanyola. Com que ja havia començat a fer música antiga, coneixia Diego Ortiz. M’ho vaig preparar amb el clavicèmbal i em van denegar la possibilitat de tocar-ho. Vaig dir: no, no hi estic d’acord, i me’n vaig retirar. Vaig anar a fer classes de música barroca amb el Rafael Puyana, i va ser ell qui em va dir: “Jordi, tens un sentit fantàstic per aquesta música barroca, i a més, estàs tocant músiques per viola de gamba, per què no l’estudies? Hi ha molts pocs músics que la toquin”. I això va ser un miracle, perquè em va permetre conèixer un instrument i una música meravellosa.
És el tornar a sortir del camí.
El món convencional era anar a tocar a una orquestra, fer una carrera… i no descobrir un instrument.
I ser prou valent per no fer el que esperen que faci.
El que no volia era fer alguna cosa en què no cregués. No m’interessava fer el que feia tothom. Quan assajàvem amb el quartet de corda al Palau de la Música i tocàvem Haydn, Mozart, portava peces de L’art de la fuga de Bach, les llegíem i em deien: “Quina música més avorrida!” Si no hi havia virtuosisme, no els interessava. Tothom volia ser un gran virtuós, un gran solista. I quan vaig descobrir la viola de gamba, vaig trobar el meu camí: poder anar a una biblioteca, trobar una partitura i adonar-te que hi ha un món meravellós oblidat. Això va ser un repte. Quan vaig començar el violoncel als quinze anys em van dir que estava boig, als vint-i-quatre anys vaig passar a la viola de gamba: estàs definitivament boig. Has estat estudiant nou anys un instrument i el deixes per un altre? Però la intuïció em deia que aquest era el meu camí. M’hi sentia còmode. Podia crear el meu so, tocar una peça que no havia sentit mai abans. És com descobrir una ruïna del segle XVI, ho has de viure per experimentar-ho. Només hi havia tres o quatre violinistes de gamba reconeguts. Era un món on tot estava per fer.
Atrevir-se a ser una excepció.
La tècnica de la viola de gamba s’havia d’inventar. No és com el violoncel, que hi ha mestres que t’ho ensenyen, havia d’investigar com tocar aquell instrument. Havia de fer un treball científic i artístic.
Pau Casals també va estar deu anys estudiant Les suites de Bach.
L’única forma de trobar el camí és amb paciència. Quan vaig començar a tocar la viola de gamba tenia una intuïció, que la manera d’aprendre la música era escoltant-la i veient com l’instrument respon. Sense fer-te’n una idea abans. Entre el que t’imagines i el que sona, la música et va donant la solució. No és immediat, es va fent amb el temps, és com quan vas a un país i aprens una llengua: amb la pràctica vas millorant i de seguida et poses dins la nova cultura.
Conèixer un instrument és com conèixer una persona?
Sí. És un procés llarg i laboriós.
Foto: Hervé POUYFOURCAT
S’ha dedicat a rescatar un instrument del segle XV. Ara les coses tenen una durada petita, tot el que fem tendeix a ser oblidat ràpidament.
Estem mal educats: vivim una vida plena de facilitats que no ens facilita la vida, perquè ens està fent perdre moltes capacitats, perquè no les fem servir. Anar a una biblioteca i obrir un manuscrit de Bach té un efecte diferent que mirar una transcripció en una pantalla. Estem en un món tan ple d’informació que et perds. És com si tu no tens cap idea del que t’interessa i vas a una llibreria: què mires? Els deu llibres més venuts? Si no tens uns certs criteris, com ho esculls? Anar a la Wikipedia, on algú ha fet un resum de tal llibre, comporta tan poc esforç que no et queda res a dins. El que queda a la vida és el que requereix un esforç, el que t’obliga a llegir, a pensar, a envestir el teu pensament. Totes les coses que es fan ràpides entren i surten, però no es queden. La gran lliçó de fa cinquanta anys és que per aconseguir una cosa necessitaves molt més temps, perquè el temps era molt més lent. Per anar a Barcelona necessitava tres hores. Avui dia, en cotxe hi arribes en quaranta-cinc minuts. Durant el temps que viatjava, tenia temps de llegir, pensar, escriure.
I d’enyorar: amb el Whatsapp no tenim temps de trobar a faltar ningú.
Estem desbordats. Tot i que poder parlar per telèfon, per Skype, és fabulós. Et simplifica la vida. Fa cinquanta anys hauria estat impossible fer la quantitat de concerts que faig cada any.
Quanta estona dedica a la música?
La viola de gamba la toco cada dia. Més que estudiar un instrument, tocar una peça que m’agrada molt, Les suites de Bach, em dona un gran plaer. O imaginar-me el so que vull i fer-lo.
És com dibuixar: fa la silueta i omple el dibuix.
I sobretot és mantenir la capacitat de poder imaginar un so i aconseguir-lo, perquè és el que em permet dirigir una orquestra, i poder dir: no, aquest so que fem aquí no és el que hi va. Quan Beethoven fa vint-i-vuit notes en una sola lligadura no és perquè vulgui complicar-vos la vida, sinó perquè vol que aquí hi hagi un so amb una tensió. El so és un concepte que està fet d’un esperit, color, tensió, articulació. Té uns mecanismes molt precisos, de tal manera que quan comences la peça has de saber com començaràs a tocar, això és el que en francès es diu la péparation du coup d’archet, la preparació del cop d’arc. Abans de començar has de saber com vols començar, això t’obliga a tenir una posició que determinarà el cop d’art i el so.
Em fa pensar que si dediquéssim aquesta atenció i precisió a l’hora d’escoltar algú tot aniria diferent.
Saber escoltar els altres vol dir estimar-los. La vida és això. Estimar una persona vol dir escoltar-la, donar-li temps.
Fa dues setmanes vaig entrevistar Nuccio Ordine, que vau treballar junts, i deia que si no tens temps, no tens amics.
El problema com a músic és que necessites molt temps per al teu treball personal. Quan tenia vint-i-cinc anys el temps per als amics s’escurçava. Vaig començar molt tard a tocar un instrument, als quinze anys! Hauria d’haver començat als sis o set. I la viola de gamba als vint-i-quatre. I el sentiment del valor del temps, d’aprofitar-lo, gairebé ha estat una obsessió, i això ha fet que la meva relació amb els amics, més enllà de la música, no hagi sigut prou rica.
És solitari?
Hi ha una part en el meu caràcter que pot donar aquesta impressió. La solitud no m’ha espantat mai, perquè per un músic és un espai de treball indispensable. Però jo no sabria viure sol, ja que per a mi la vida no té sentit sense amor i amistat. Estic molt agraït a la vida d’haver-me pogut casar de nou, retrobant l’amor d’una persona, després de molts anys de silenci, que vaig conèixer i estimar fa més de 30 anys.
Maria Dolors Bonal diu que la música no s’ha d’ensenyar, sinó que s’ha de viure, i que això que es fa a primària que 25 nens toquin la flauta no té cap mena de sentit.
La música s’ha de viure cantant o tocant un instrument, compartint-la, fent-ne amb els altres. La música té sentit quan la comparteixes. Serveix per adormir el teu nen amb una cançó de bressol, per cantar amb la guitarra, és un moment d’esplai. La música sempre és també una medicina.
No podem viure sense l’art, però trobem persones que són indiferent als llibres, a un quadre, i algunes d’aquestes persones governen països. Què s’ha de fer? La sensibilitat s’ha d’ensenyar des de petits?
És un dilema que està lligat als primers anys de vida. Hem de recordar que el que som de grans està determinat per les experiències dels primers set, vuit o nou anys de vida. Si als primers anys no sentim música, ningú ens canta una cançó i no hi ha cap experiència musical, probablement el nostre sentit musical quedarà atrofiat. L’ésser humà neix amb moltes capacitats, i la capacitat de sentir la música és una de les més primeres. Un nadó que està a la panxa ja reacciona a la música. Si tu parles amb un nadó, no entén la llengua amb què t’hi adreces, però sí l’emoció. Li pots dir: “Oh, que lleig que ets, ets horrible”. Però si l’hi dius amb amor, aquest nadó serà feliç. Si li crides: “QUE BONIC ETS!!!” es posarà a plorar. Si de petit no has vist mai un quadre, la teva sensibilitat per l’art no s’haurà desenvolupat. Això es pot corregir, però com més tard ho aprenem, més laboriós serà aquest aprenentatge. És com si només parles una llengua, i als quinze anys en comences una segona: et costarà molt. Tot el que tenim quan naixem és molt més ric que el que tenim a mesura que anem vivint. Tenim un potencial que el desenvolupem si el nostre entorn ens l’afavoreix. Després hi ha tots els traumes: cada trauma és un tancament. Per què hi ha nens que són més tancats? Per què han tingut traumes. Quan era petit, la meva mare cantava cançons tot el dia i això va afectar el meu caràcter.
Quina és la primera cançó que recorda?
Què li donarem al noi de la mare i El testament d’Amèlia. De gran són músiques que he incorporat en el nostre repertori (CD Catalunya Mil·lenaria). Me’n recordo molt bé dels sons, de les olors de la casa, de l’ambient del mercat.
Aquesta secció es diu La ventura de viure. Necessitem bellesa per viure?
Per viure abans que bellesa necessitem amor. La bellesa és una característica que ens ve donava de més a més, és relativa: el que és preciós per a mi potser no ho és per a tu. En canvi l’amor, sí. La vida no és vida si no estimes o no t’estimen. El primer element a la vida és poder estimar i ser estimat. Quan ets un infant i et sents estimat, aprens a valorar-te a tu mateix i a sentir que la teva vida val la pena, que val pena fer un esforç. El nen que no és estimat és un nen profundament desgraciat, serà molt problemàtic i ho patirà molt. És molt important que els primers anys de vida l’infant sigui feliç, se senti acompanyat, valorat. El que ens donarà seguretat a la vida és que ens hagin estimat pel que som. Això no vol dir que no t’hagin de castigar si t’ho mereixes, perquè les hòsties que em donava el meu pare, deu n’hi do. En aquella època jo era molt gamberro i el meu pare tenia molt mal geni.
L’altre dia, a quarts de nou del matí, al metro vaig veure un noi colombià que cantava cançons del Serrat. Quan va acabar va dir: “Siempre exigimos al mundo lo que no le sabemos dar“. Més que esperar contemplar la bellesa, nosaltres també la podem crear.
És que la bellesa és estimar tot el que t’envolta, els objectes que fas servir, la teva casa, cuidar que estigui neta. El que entenem per civilització és donar amor a tot el que fem, a la feina també. El problema és que no som conscients que l’ésser humà pot ser intel·ligent, espavilat, però que hi ha una qualitat fonamental que és ser bo. El món on vivim funciona malament perquè ens hem oblidat de la bondat, que és la condició més important per ser feliç. Si tothom fos bo, no necessitaríem la justícia.
Cadascú a la seva i au.
Sí i tenim dos perills molt grans: el primer és que estem destrossant el món on vivim, pot ser massa tard i no tenim una altra terra, i el segon, la desigualtat social: una minoria molt petita posseeix una riquesa tan exagerada, que és el que necessitaria la resta de la humanitat per viure dignament.
L’he vist parlar no de religió, sinó d’esperit. La música l’ajuda a transcendir o a elevar-se per sobre del dolor?
La música és una experiència sensual i espiritual. La funció de l’art és elevar-nos damunt les nostres misèries. Ara, això ens pot garantir que siguem bons? La bondat no és el resultat d’una cultura superior.
Els nazis escoltaven Mozart i després mataven gent.
Exacte i això sembla contradictori. Però l’empatia és la primera condició per ser un ésser humà complet, i ve de la capacitat que tenim d’assumir el dolor de l’altre. És probablement per aquest motiu que crec que és important fer un programa que parla del tràfic dels esclaus i ens recorda com va ser de terrible el seu patiment. És també pel mateix que vaig imaginar el projecte ORPHEUS XXI a favor dels músics refugiats i immigrants, els concerts que fem als hospitals i a les presons, i tots els programes que hem creat de temes solidaris com L’esperit d’Armènia, Homenatge a Síria, etc.
Què diria que és la felicitat?
El preu de ser feliç no pot ser fer infeliç algú altre. La felicitat és molt musical: ets feliç si estàs amb harmonia amb el que dius i fas i formes part d’aquest món d’una manera equilibrada.
Jordi Savall tocarà Les rutes de l’esclavatge, el dilluns 29 de juliol a les 22:00 al Teatre Grec, en el marc del Festival Grec, i el divendres 2 d’agost a les 22:00 al 39è Festival de Torroella de Montgrí.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
0
0
