Foto: El Social
22 de març del 1967. Centre Social i Catòlic de Terrassa. Maria Amèlia Pedrerol, Delfí Abella, Miquel Porter, Martí Llauradó i un noi de Verges, Lluís Llach, que encara no havia trepitjat mai un escenari. Aquell dia tocaria tres cançons i es convertiria en el setzè dels Setze Jutges. La seva carrera artística s’allargaria quatre dècades. Poc podia imaginar-se aquell jove empordanès de divuit anys que acabaria esdevenint un referent musical, intel·lectual i vital de tres o quatre generacions.
Aquest 2017 fa cinquanta anys del debut de Llach i deu anys del seu comiat.
Lluís Llach recorda així el concert de Terrassa:
«Em sentia massa tímid per sortir a l’escenari. En Miquel Porter venia a casa per provar-me de convèncer i jo li deia que fer discos sí, però cantar en públic, no. Aquell dia jo estava tan atemorit que no volia sortir, i el Martí Llauradó va haver-me de clavar una empenta perquè trepitgés l’escenari. Estava molt nerviós. M’amagava darrere la guitarra de la meva mare com podia, i vaig posar el peu a la cadira de tal manera que en vibrava la veu de tant que em tremolava la cama. I quan vaig acabar algú em va dir: ho fas molt bé, nen, però t’assembles al Serrat.»
Sort d’aquella empenta. Gràcies per ser la banda sonora a les nostres vides, Lluís.
Les primeres cançons de Lluís Llach:
8
0
