Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda (Edicions 3i4, 2024. Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig 2023 i Premi de la Crítica Serra d’Or d’Assaig 2025), escrit per Neus Penalba, és un assaig que captiva. El títol, quin gran títol, ja és una porta d’entrada al món enigmàtic i fosc, tendre i poètic, d’aquesta novel·la estranya, que expulsa el lector i l’atrapa alhora. Fam als ulls... és un llibre savi en què l'autora proposa tres lectures interpretatives de La mort i la primavera i en reivindica la centralitat dins del projecte creatiu de Mercè Rodoreda (1908-1983), que va començar a escriure aquesta obra el 1961. La cronologia, com apunta Penalba, és molt important, en aquest cas, perquè La mort... no és una bogeria de vellesa, sinó tot al contrari. És una novel·la submergida als inicis del doll creatiu de Rodoreda, que per diverses raons no va arribar a donar per definitivament acabada.
L’assaig de Neus Penalba és un dòmino. Perquè la interpretació de La mort... comporta també trencar el clixé Rodoreda, que després de més de quaranta anys de la seva mort, encara existeix. Només cal saber llegir-la o rellegir-la des de la nova perspectiva que apunta l’autora d’aquest assaig, que planteja, també, la figura pública de Rodoreda: “Passa que ara, a més de les flors, Rodoreda porta ulleres de sol i és la reina de Catalunya, però la mirada envers l’escriptora és la mateixa de sempre.” I cal canviar-la. Ni cursi ni gore. Fam als ulls... és una assaig valent, que permet una mirada transformadora.
Un dia agafes La mort i la primavera d’un prestatge de la Biblioteca de la UB. I aquí comença tot.
Aquí comença tot, sí. Era el 2011, jo ja havia acabat la llicenciatura de Teoria i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona on, per cert, no ens havien parlat de Rodoreda, tot i que és l’autora més comparable. Vaig anar a la Biblioteca de Romàniques, on havia fet el màster, perquè volia llegir altres llibres de Rodoreda, a part de Mirall Trencat, lectura de batxillerat, i de La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i alguns contes, que havia llegit de més gran. Inicialment pensava en Jardí vora el mar, o en Quanta, quanta guerra, però vaig veure La mort i la primavera, en l’edició de Núria Folch, i em va cridar l’atenció el títol; no n’havia sentit a parlar mai. Vaig començar a llegir la novel·la i quan vaig arribar al cinquè capítol, en què el protagonista amagat rere un arbust veu que l’home que es fica dins de l’arbre per morir és el seu pare, vaig tenir una crisi d’ofec, una sensació molt corporal.
I això va desembocar en aquesta mena de possessió. A partir d’aquell moment, La mort i la primavera ja no et va deixar.
Podríem dir-ho així. És difícil ficar-se tant en el món de La mort... Molta gent, fins i tot filòlegs, em deien que no l’havien poguda acabar, i s’estranyaven que jo hi estigués treballant. Rodoreda t’arriba al cap i al cor. És una intel·ligència al·lucinant, però primer et colpeix emocionalment. De seguida em vaig fer dues preguntes: la primera va ser si el que llegia ho havia escrit Rodoreda; i, automàticament, va sorgir la segona: qui m’ha explicat a mi que és Mercè Rodoreda, perquè jo em faci aquesta pregunta tan idiota. I d’aquí va sorgir el propòsit del meu llibre: la necessitat d’interpretar La mort i la primavera, fer hermenèutica, perquè com a lectors i crítics no ens podem quedar en el gore, en l’horror, i prou. Cal aprofundir-hi més.
¿T’has trobat amb molts impediments al llarg dels anys d’estudi i recerca?
M’he trobat amb tot de rocs, que també havia de tenir en compte per poder arribar a interpretar. Un d’ells és, evidentment, la imatge pública de l’escriptora. La posteritat de Rodoreda coincideix amb la meva vida; jo vaig néixer el novembre del 1982, ella va morir l’abril de 1983, i durant aquests quaranta anys hi ha hagut un relat molt repetitiu de qui és Mercè Rodoreda. La mort..., quan al 2011 m’hi vaig endinsar, només la coneixien quatre gats; a mesura que hi anava aprofundint, no parava de preguntar-me què ho feia que a Catalunya, en general, existís una visió cursi de Rodoreda; i no podia entendre que des dels estudis de Literatura Comparada no es promocionés més la seva lectura. De cap manera no era considerada com llegir Proust. O Faulkner. Llegir-la no era cool. A partir de la reedició del 2017, molta gent lloa La mort..., però continuen repetint-se els mateixos clixés d’abans: d’una banda, l’existència de la Rodoreda com la iaiona cursi de les flors; de l’altra, com el geni lúcid, gore, de La mort..., que curiosament ha començat a interessar també a molts senyors, que no els agradava en canvi La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies. Potser la diferència és que a La mort... la violència és per a tothom. També la violència sexual, perquè finalment es tracta d’empassar un líquid que recorda la menstruació i que prové de l’úter de la terra, de la Maraldina.
Rodoreda comença La mort... el 1961, mentre està revisant La plaça del Diamant per lliurar-la a Joan Sales, el seu editor.
És molt important tenir present la cronologia, precisament perquè La mort... no és la darrera novel·la de Mercè Rodoreda, que és Quanta, quanta guerra. Situar La mort... al final de la seva producció, com un deliri de vellesa, és no entendre el seu projecte creador, malgrat que no coincideixi amb el projecte de publicació de l’obra que l’escriptora ambicionava. Aquest és un dels aspectes que em plantejava reivindicar al meu llibre, juntament amb el fet que Rodoreda no és gens manierista. Efectivament, Rodoreda està escrivint La mort... el 1961, mentre revisa La plaça del Diamant i, entre una obra i l’altra, escriu el conte “La Salamandra”, també de 1961, i encara al 1960 havia començat a escriure “Flors de debò”: dues obres que signifiquen un pont cap a una literatura no realista. És evident que a la dècada dels anys seixanta del segle passat, era molt difícil que el públic lector català entengués i acceptés una obra tan radical com La mort i la primavera. Ara que ja fa més de quaranta anys que Mercè Rodoreda ha mort, no podem continuar parlant d’aquesta novel·la sense tenir present les dates d’inici de la seva redacció. Situar La mort... com un bolet de vellesa té unes conseqüències impressionats. I no és això. Repetim sense parar uns llocs comuns, perquè som mandrosos, perquè sempre és més difícil entendre la complexitat. Rodoreda es mereix una lectura més completa i global.
La mort... no és l’última novel·la, tenint en compte la cronologia de redacció, doncs, però és una obra inacabada.
No té el vistiplau final de l’autora. Per a Rodoreda, escriure era depurar el text al màxim. El que sabem amb seguretat és que la comença el 1961, que la presenta al Premi Sant Jordi d’aquell any i no resulta premiada, del 1961 al 1963 la revisa, i finalment la deixa reposar. A les darreres entrevistes que va concedir ja l’anunciava, vol dir que tenia la voluntat explícita de revisar-la, no era una novel·la arraconada com Isabel i Maria.
Si tu haguessis estat l’editora de la reedició de La mort i la primavera, ¿hauries partit també de l’edició de 1986, de Núria Folch?
Aquesta novel·la existeix avui gràcies a Núria Folch, tot i el debat filològic que va comportar en aquell moment. Folch va fer una feinada impressionant per trobar la coherència argumental i narrativa de la novel·la, que la té. De la reedició de 2017 canviaria el final de la novel·la; ho vaig comentar amb Maria Bohigas, editora de Club Editor, i també ho dic al meu assaig. Per a mi, el veritable final no es “[...] i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir”, sinó els quatre fragments del capítol post-mortem, el primer apèndix de l’edició de 1986, una mena de monòleg interior de l’ànima en pena, que per a mi és qui narra la història, i que permet una mena de continuïtat entre el final triat per Núria Folch i aquest apèndix. Però en l’edició de 2017, els apèndix canvien d’ordre. Em sembla una decisió equivocada acabar la novel·la d’una manera tan tancada, tan circular, quan precisament es tracta d’una obra inacabada.
És a dir que per a tu, el veritable narrador de La mort... és l’ànima en pena.
La veu és la d’una ànima en pena, des del principi. A La mort..., Rodoreda està narrant de la mateixa manera que ho fa a La plaça del Diamant: no és la Colometa innocent i jove qui explica la seva història; és la senyora Natàlia, després d’haver viscut tot un seguit de transformacions. O és la rata, a Mirall trencat, tot i que en aquesta novel·la hi ha un narrador extern, extradiegètic, que la fa diferent; també passa al conte “La Salamandra”: la narradora no és la dona, és l’amfibi amb la dona a dins.
Segons quin sigui el final de la novel·la, ¿és possible una escletxa de salvació, com el “contents” amb què acaba La plaça del Diamant, o igualment hi domina el nihilisme més absolut?
Sigui com sigui, es tracta d’una ànima atrapada, perquè és l’ànima d’un suïcida. L’equivalent del “contents” dels coloms a La plaça..., a La mort i la primavera el trobem en la figura de la filla del protagonista i el riure petit. I en el conte del noi del ferrer. Per això discrepo d’Arnau Pons, sobre el fet que a La mort i la primavera no hi ha cap cel, no hi ha cap metafísica; per a mi, dir això és tornar a llegir La mort... com si fos un bolet entre tota l’obra de l’escriptora; i no. A la producció sencera de Rodoreda els ressons metafísics hi són pertot. Hi són a “Semblava de seda”, en la figura de l’àngel que frega amb l’ala la protagonista, o a Mirall trencat, quan a la mort d’en Jaume s’il·lumina el cel. És impossible de saber quin hauria estat el final definitiu triat per l’autora. No sabrem mai si hagués condemnat l’espectre del protagonista a vagar per sempre, errant, com li passa al fantasma de Maria a Mirall trencat; o si la seva ànima hauria transcendit a un estadi superior, com diu el noi del ferrer que passa a les millors ànimes, al conte que explica a la filla del protagonista, on hi trobem una barreja de Plató i de les upanixads.
El fet de no haver acabat La mort..., ¿podria haver estat una decisió volguda, per part de Rodoreda?
Quan l’abril de 1961 Rodoreda comença a escriure La mort..., de seguida l’anuncia a Sales; potser hi fa també que és la novel·la que més agrada a Obiols, on ell hi té una intervenció força constant. Per això és interessant de llegir els dos epistolaris a la vegada, la correspondència amb Sales i amb Obiols, perquè un empeny Rodoreda cap a La plaça... i l’altre cap a La mort... Però l’editor sap que aquesta novel·la no té cabuda a la Catalunya d’aquell moment, on domina el cànon del realisme històric. Tot i això, Rodoreda i Obiols comencen una etapa de revisió de La mort..., que durarà fins al 1963. Passats aquests primers anys, penso que probablement tots dos acaben donant la raó a Sales, entenen que La mort... és massa radical. Rodoreda té més de 50 anys i és molt conscient també de què li demanen els agents culturals. El que trobo meravellós i d’una intel·ligència molt fina és la resposta de l’escriptora a la insistència de Sales, perquè Rodoreda escrivís una altra novel·la en la línia de La plaça..., i abandonés La mort... En lloc d’una altra Colometa, li presenta Cecília C., una prostituta. El carrer de les Camèlies només va agradar a Núria Folch. La mort... va suposar per a Rodoreda un patiment extrem, hi lluitava com si li anés la vida. Potser és per aquesta tensió que la va haver de deixar. Crec que la seva intenció era reprendre-la més endavant, però no hi va arribar a temps. Que trista la coincidència de morir en primavera.
L’any 1980 publica Quanta, quanta guerra. ¿S’estima més emprendre el camí d’una nova novel·la, estranya també, encara que aparentment no tan descarnada com La mort...? El protagonista també és un noi, un personatge innocent, una mica lul·lià, l’Adrià Guinart.
Aquesta és la gran pregunta que jo també em faig, per què als anys vuitanta del segle passat, quan ella ja podia publicar el que volgués, va decidir escriure Quanta, quanta guerra, una novel·la estranyíssima, diria que més fins i tot que La mort..., i que no va tenir gens de transcendència. També durant aquesta època escriu “Viatges a uns quants pobles” i recupera les proses de “Flors de debò”, que publicarà també el 1980 sota el títol de Viatges i flors. I també el 1980 és proclamada Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el mateix any fa el pregó de la Mercè. És a dir, un any de molt reconeixement. Dos anys després, encara, el 1982, s’estrena l’adaptació al cinema de La plaça del Diamant, la novel·la que, com ella deia, la perseguia.
Jo crec que Rodoreda era conscient de la radicalitat de La mort..., i que potser Catalunya no estava preparada per aquesta novel·la ni el 1961 ni el 1980. Per això la meva hipòtesi és, com apunto al meu assaig, que Quanta, quanta guerra i Viatges i flors volia que fossin un camí per indicar cap on anava la seva obra a partir d’aquell moment; la construcció d’un relat que fes més fàcil pair la radicalitat de la seva creativitat absoluta amb La mort i la primavera.
La mort... pot ser llegida com una al·legoria del nazisme i del feixisme, com s’ha dit. Però hi ha tota una altra dimensió que tu explores al teu llibre i que permet una interpretació de la novel·la més completa i global.
Rodoreda no tenia la intenció d’escriure una novel·la històrica; ella construeix el relat en un poble primitiu immers en una sèrie de rituals. I és per això que podem fer una lectura antropològica de la novel·la i una d’espiritual com a conseqüència del fet que a La mort... hi té una gran importància l’ànima i el seu destí. La gènesi del poble hi apareix com un tema fonamental, present gairebé de manera obsessiva; també sabem que el Llibre del Gènesi és important a La plaça..., d’on prové el maltractament d’en Quimet. Tenint en compte tot això, no podem considerar aquesta novel·la només com una al·legoria nihilista del totalitarisme; és legítim que s’ha de fer una lectura en clau històrica, però no només. Per això vaig proposar, a banda de la històrica, dues lectures més: l’antropològica i l’espiritual. I no dic que no n’hi puguin haver més. Passa sempre amb les grans obres: en el moment que les fas encabir en un sistema de pensament extern, les mates.
La lectura antropològica de La mort... que fas al teu assaig la connectes amb el moment d’efervescència del primitivisme i l’etnografia que es respirava a París a l’època en què Rodoreda hi va viure, de finals del 1940 a la primera meitat de 1950, aproximadament, quan recorria els cinemes de la ciutat i es passava llargues hores al Louvre. L’època en què es va posar a pintar.
La moda de l’etnoficció a Espanya no existia, però a França sí, i a Anglaterra també. Sabem del cert que Rodoreda havia llegit Michaux que, com ella, també pintava, i en qui s’inspira per escriure els seus “Viatges a uns quants pobles” i també “Flors de debò”. Una dècada abans que Rodoreda es traslladés a viure a París, Picasso s’havia convertit en un col·leccionista d’art primitiu a la mateixa ciutat, on hi ha el Musée de l’Homme, significativament. Per tant, ella viu a París en un moment en què l’etnografia o l’antropologia no són una disciplina acadèmica, com podem entendre ara; i als cinemes era habitual veure documentals etnogràfics. Per tant, no crec que Rodoreda es tanqués en una biblioteca, o potser sí, però en tot cas la inspiració li podia venir tant pel cinema com per l’obra de Michaux, com per Picasso, al qual també imitava amb la seva pròpia pintura. A cada llibre, Rodoreda dialoga amb un moment; amb una forma de la història cultural europea o de la literatura universal. Mirall trencat, per exemple, conté referents cinematogràfics, mostra la transformació de la novel·la del XIX al XX; és Proust, és Balzac. També hi ha aspectes del modernisme, del noucentisme, referents catalans i europeus junts. El carrer de les Camèlies és el Lazarillo... és Moll Flanders; hi ha molta picaresca, en Rodoreda, que també apareix a Quanta, quanta guerra. I La mort...dialoga formalment amb la literatura d’etnoficció, narra els rituals d’una comunitat atàvica. Però –a diferència d’autors com Artaud, Michaux o Breton– Rodoreda no va fer cap viatge etnogràfic a pobles considerats primitius d’Àsia o Amèrica. Ella ha fet el viatge de l’exili, coneix l’elixir del mal al bell mig d’Europa, i trasllada el totalitarisme a aquest món ple de rituals estranys que ens obliga a desxifrar com si fóssim etnògrafs.
La unitat de l’obra rodorediana ve avalada en part per un seguit de temes que travessen la seva obra, com el sobrenatural, la innocència, la infidelitat, la sexualitat, el desig, les relacions incestuoses. Són temes que travessen tota la seva obra.
Un dels temes gairebé constants, i que sens dubte té a veure amb el seu trauma familiar, i no vull fer biografisme, és el tema de l’incest, del parentiu: qui es pare de qui, qui es reconeix com a mare o com a pare, personatges orfes. A Mirall trencat ens trobem amb els fills il·legítims, els germanastres. L’Adrià Guinart, de Quanta, Quanta guerra, porta un senyal al front, que evidentment ens remet a Caïm i Abel, una altra referència més; però la manera com aquestes referències apareixen en una novel·la i en una altra pot ser molt diferent, perquè la forma està dialogant implícitament amb models diversos; en realitat, però, la pregunta que es fa a la novel·la és ¿qui és ta mare? ¿Qui és ton pare? ¿Te’ls estimes? ¿T’estimen? També el tema de la metafísica apareix a gairebé totes les seves obres. I un altre tema: la natura amb agència. Hi ha alguna cosa que palpita en aquest jardí, o en aquest parc. O en aquest bosc. I és aquí on hi ha la veritable esperança de poder transcendir.
Alguns d’aquests temes de què parles, com el del parentiu, ¿han pogut contribuir a abonar una crítica excessivament biogràfica, si més no durant un temps?
Hi ha hagut una obsessió biografista a l’hora d’interpretar l’obra d’una escriptora que no va fer mai autoficció, ara que està tan de moda entre els escriptors actuals, que no tenen ni un bri d’imaginació i han de parlar de la seva pròpia vida; que, què vols que et digui, no m’interessa gens. Rodoreda va tenir una vida molt novel·lesca, però no en va fer ficció. Ella va viure a l’exili, però cap personatge seu és un exiliat, sinó que s’imagina com viu la gent que es va quedar aquí, a Catalunya. El fet de ser una dona i d’haver tingut una vida tan poc convencional ha abonat una mena de crítica literària, que encara trobem, on el morbo, el judici i el masclisme cultural han estat un còctel perfecte per fer aproximacions gens literàries. No dic que tothom ho hagi fet, ni molt menys, però sí que hi ha hagut un interès excessiu per la seva vida. El que a mi realment m’interessa és saber què va llegir, com ho va llegir i com ho va absorbir, pair i barrejar amb el seu món per crear la seva obra. Penso que, com Lorca, o com qualsevol gran creador que no fa autoficció, en Rodoreda hi ha aquesta voluntat d’expressar-se i, com diu Eliot, de despersonalitzar-se. Si la literatura de Rodoreda ens parlés de la seva vida, l’obra que ens ha deixat no hauria transcendit.
¿Per què llegim Rodoreda?
Perquè fa literatura en majúscules. A la seva obra hi ha un compromís amb la forma, sobretot, i amb la tradició, encara que n’hagués pogut fer paròdia, per crear un artefacte cultural que permet que tu, que jo, que qualsevol persona que la llegeix, encara que sigui mitjançant una traducció, ens puguem emocionar.
Amb la reedició el 2017 de La mort i la primavera hi hagut un boom Rodoreda, que ha contribuït a fer emergir una mirada diferent respecte l’autora i la seva obra, en alguns casos una mirada de sorpresa. ¿De quina manera hi ha pogut tenir a veure amb la imatge “pop” de l’autora de què tu parles a l’inici del llibre?
Crec que es deu al fenomen de les xarxes socials, cosa que no només passa amb Rodoreda. És una apropiació de l’autor com si fos una marca, gairebé, i això respon òbviament a la banalització de la cultura i de la literatura en què ens trobem. Hi ha un fet contradictori, al mateix temps: la fan “pop” però, a la vegada, és una mena de Teresina. En aquest país tothom té una idea de Rodoreda, en molts casos força banal. És curiós que apareix la Mercè Rodoreda gore el 2017, però un altre cop es torna a girar; no es la Rodoreda cursi d’abans, ara és la Rodoreda cuqui, una reapropiació feta sobretot per part de gent jove. Entre el 2011 i el 2021, des que començo i acabo el llibre, encara que es publica el 2024, la imatge de Rodoreda canvia completament, però sense transformar la visió que se n’ha tingut històricament. És a dir, es vol ser cool i moderna, fins i tot admirar i homenatjar Rodoreda, però sense posar en dubte el vell clixé que hi havia abans de La mort... Passa que ara, a més de les flors, Rodoreda porta ulleres de sol i és la reina de Catalunya, però la mirada envers l’escriptora és la mateixa de sempre. Aquest és el fenomen postliterari, de què ja s’han fet estudis acadèmics, molt lligat al capitalisme, en què ara la figura del lector s’ha d’escenificar a les xarxes. S’ha de fer una selfie amb el llibre que està llegint; es tracta de tota una espectacularització del fet literari. Aquesta manera de comunicar-se als mitjans fagocita els autors com si fossin marques. És capitalisme pur i dur. També passa amb Pessoa. O amb Pla. Però la reverència que es fa a Pla és diferent de la que es fa, o no, a Rodoreda.
Has estat valenta, escrivint aquest llibre.¿T’has sentit, mentre l’escrivies, com si trepitgessis un camp de mines?
Sí, em sentia ben bé en un camp de mines. És exactament això que dius. I vaig trigar tants anys a acabar-lo perquè tenia una certa por. Parlar de Rodoreda és exposar-se força. Primer, perquè, en el meu cas, era parlar de La mort..., i segon, perquè de Mercè Rodoreda se n’ha parlat molt, tot i que penso que no prou. D'una banda, tenim grans especialistes en Rodoreda al país que han obert camins molt importants per estudiar la seva obra, com ara: Mercè Ibarz, Carme Arnau, Maria Campillo, Margarida Casacuberta, Neus Carbonell, Anna Maria Saludes, Marta Pessarrodona, Neus Real, Marina Gustà, Rosa Cabré, i tu mateixa, Marta Nadal, i un llarg etcètera; i també estudioses a l'estranger i que comencen ara, que han fet estudis acadèmics seriosos. Pel que fa a les novetats editorials no acadèmiques sobre Rodoreda, més enllà dels sempre enlluernadors assajos de Mercè Ibarz, trobo a faltar més veus d’estudis crítics importants, que interpretin l’obra literària de l’escriptora, en comptes de voler reconstruir aspectes de la seva vida com sembla que està de moda fer ara. Tot i que ha estat difícil i en moments molt dur per a mi escriure aquest llibre sobre La mort i la primavera, he de dir que m’ha procurat grans plaers; un d’ells ha estat escriure les conclusions, quan em fico dins dels personatges; aquest jugar i passar-m’ho bé ha estat la manera de sentir-m’hi en pau. Per a mi, el més important que s’ha d’emprendre amb l’obra de Rodoreda no és realitzar adaptacions teatrals de les seves novel·les, ni convertir en cançons Viatges i flors; tot això és postliteratura. El mes important és fer critica literària. I això és el que he pogut i he volgut fer amb el meu assaig.
Ets la comissària de l’exposició “Rodoreda, un bosc”, que s’inaugurarà al CCCB el proper mes de desembre. ¿Què hi veurem?
Per a mi suposa un gran repte, aquesta exposició, precisament perquè no deixa de ser també una mena d'adaptació postliterària al museu. Però he acceptat l'encàrrec perquè és una exposició que vol reivindicar la literatura de Rodoreda, el seu projecte intel·lectual que ens és ben contemporani.
La idea és traduir espacialment i visualment la poètica de l’escriptora sense centrar-se excessivament en cap obra en concret o en la seva trajectòria vital, tot i que s’hi trobaran alguns apunts biogràfics. Serà un recorregut que farà endinsar el visitant en l’imaginari de Rodoreda com a creadora, des d’una mirada contemporània, on obres de l’actualitat dialogaran amb la seva creació literària i pictòrica.
Fam als ulls, ciment a la boca
© Neus Penalba
© Edicions 3i4, 2024
"Converses literàries" és una secció de Marta Nadal en què entrevista dones del món de la cultura.
