Alosa és un duet format per Giulietta Vidal i Irene Romo. Toquen i canten cançons tradicionals catalanes, amb tanta gràcia que els seus vídeos a Instagram acumulen milions de visualitzacions. El 10 d'abril toquen a Paral·lel 62.
¿Canteu sobre el que us passa, o us imagineu vides que no heu viscut?
I: El fet de compondre en parella t'obliga a no parlar només de tu. Has de trobar alguna cosa compartida, que parli d'Alosa. També ens agrada imaginar històries per tractar segons quins temes; però, inevitablement, parlem de nosaltres.
Nenes de ciutat i Flors i violes semblen autobiogràfiques. Els nois del Baix Empordà que estudien jazz, ¿existeixen?
I: Flors i violes va de la nostra experiència de ser de Barcelona i sortir amb dos nois del Baix Empordà. Ens va passar alhora, a més. Vam tenir la mateixa experiència.
G: Durant una època, les dues teníem nòvio i els dos eren músics de jazz i duien bigoti. Els havíem conegut en l'ambient de jazz de Barcelona. Això era així. Ara ja no.
En canvi, El forner és la continuació de la cançó tradicional catalana Sota de l'om, que també versioneu. Tracta d'una dona que posa les banyes al seu marit amb el forner.
I: Li vam posar picades d'ullet a la història de Sota de l'om. Diem "quan canti l'alosa ja tornaré", perquè l'alosa és el primer ocell que canta al matí. A Romeu i Julieta, Shakespeare utilitza l'alosa per indicar que els amants s’han de separar.
En debeu saber moltes coses, d'aquest ocell.
G: Ens n'hem informat molt per si ens en pregunten coses. No pots saber-ne tu més que nosaltres: quedaríem molt malament.
Teniu 24 i 25 anys. Sou de Gràcia i d'El Fort Pienc. En canvi, per les vostres cançons sembla que sigueu dels Pirineus.
G: Ens ha passat des que vam començar: pel tipus de cançons que cantem, la gent es pensa que som de poble.
¿D'on neix, aquest interès pel camp?
G: L'interès és acadèmic. No té gens de vincle amb allò que hem cantat i escoltat a casa. Estudiant música, ens vam adonar que ens interessaven un tipus de cançons, les tradicionals, molt diferents de les que estàvem aprenent a fer, de jazz.
És la cançó tradicional la que us porta a l’imaginari del camp.
I: Exacte.
I l'interès per la música tradicional, ¿d'on neix?
G: Jo sabia de més noies, com les Marala, que havien estudiat cant al Taller de Músics i que després havien fet música tradicional. I quan vaig poder, vaig decidir que volia preparar una cançó tradicional.
I: La Giulietta em va proposar de fer Sota de l'Om.
G: I tocant-la juntes, ens va començar a agradar molt. Crec que allà ens vam adonar que les nostres veus sonaven bé juntes.
I: I que volíem passar estona juntes.
¿El grup el vau fer perquè us agradava com sonàveu, o perquè us ho passàveu bé l'una amb l'altra?
G: Tocant juntes vam connectar molt, ens vam fer molt amigues, i llavors vam decidir fer Alosa. Però la connexió va venir també perquè ens enteníem molt tocant juntes. És difícil diferenciar l'amistat de la feina.
¿Com ho porteu, això?
G: En part és molt guai, perquè tot és com una festa i tot és quedar amb la teva millor amiga per anar a fer coses, però alhora costa diferenciar si en un moment estem treballant o no estem treballant i toca parlar d'altres coses.
Si una cosa li fa més il·lusió a l'una que a l'altra, ¿com decidiu què fer?
G: Justament vam tenir aquesta conversa ahir. Al principi tot ens feia molta il·lusió, i era tot molt compartit, i dèiem que sí a tot. I ara ha començat a passar que a la Irene li fa més il·lusió una cosa i a mi una altra, però les coses les hem de fer juntes. Ens comuniquem molt. Com que som tan amigues, si la Irene veu que una cosa em fa molta il·lusió fa el sacrifici d'intentar-ho, i a la inversa. Ens diem "per mi seria increïble fer això, ¿ho podem provar?", i ens ho acceptem. Després, si és que no, les dues veiem molt clar que és que no, i si és que sí, és que sí. Ens entenem.
I: I ens respectem molt.
G: Ole.
L'amistat pot sumar molt, al projecte professional.
G: Jo crec que ens suma més que ens resta. I quan ens resta és perquè hi ha un nivell d'intensitat tan alt que una s'angoixa, i diu, bé, necessito parar un moment, perquè, si no, la meva vida és només tu. Però neix de l'emoció, de voler compartir-ho tot, i que tot sigui increïble per a les dues.
Tot ho componeu juntes?
G: La majoria de vegades, sí. El disc El primer cant del matí ha sigut pràcticament tot mà a mà.
I: De fet, me'n recordo de la creació de cada cançó. I se'm fa molt tendre.
Reinterpretant les cançons tradicionals catalanes, també les reivindiqueu, d'alguna manera.
I: El principal és que connectem molt amb aquestes cançons. I clar que ens agrada també fer-los aquest homenatge, i reivindicar-les, però perquè va de la mà.
G: Hi ha una part de la població que s'avergonyeix de les arrels catalanes. Que veu la catalanor com una cosa carca o l'associa a una manera de ser i pensar concreta. Ens agrada pensar que, sent dues noies joves de Barcelona i fent música tradicional perquè ens agrada, sense abanderar-nos de res, estem trencant una mica amb això. L'únic que ens preocuparia és que semblés una folklorització. No volem que sembli una caricatura, o una disfressa, volem que quedi naturalitzat.
Rosalía i Bad Bunny han reivindicat sons tradicionals (andalusos i porto-riquenys) i han irromput a l'escena musical mundial. ¿Pot creuar fronteres, la música catalana i en català?
I: Sí. Les Tarta Relena canten en molts idiomes que no entenem i ens encanten. I elles mateixes canten en català arreu del món, i han fet un Tiny Desk.
G: Tenim ganes que traspassi fronteres. Nosaltres no ens veiem com un grup de l'escena tradicional. Ens veiem a tipus d'escenaris diferents i en països diferents. Tothom canta cançons en anglès. Jo amb cinc anys cantava cançons en anglès i no sabia el que estava dient. I en algun concert ens ha vingut gent de fora que ens ha dit "no en tinc ni idea de català, però em vau sortir a Instagram, i ara m'he après les vostres cançons".
La música, i tota forma de comunicació, té un component polític. ¿Quin eix us interessa més, a l'hora de fer política?
I: Intentem que a les cançons no hi hagi gènere perquè ho pugui cantar qui vulgui, de la manera que vulgui. I amb el Si el riu ens vam apropar molt a aquesta idea de no destrossar el món on vivim, perquè si no, no sabem què ens quedarà. I el fet de cantar en català ja és un acte polític, realment. També tenim aquest debat de si volem posicionar-nos més i com ho volem fer. Havíem decidit no penjar res a les nostres xarxes socials que no fos de música però amb Palestina vam trencar-ho. I també ens hem posicionat no fent algun bolo. No se sap, però no hem volgut fer segons quins concerts.
¿Quins?
I: No hem tingut la necessitat d'explicar-ho, però no hem volgut actuar en esdeveniments que tenien darrere uns interessos econòmics o polítics que no compartim, que potser implicaven molta contaminació marítima, per exemple.
G: I que implicaven un tipus de consum de la ciutat amb el qual nosaltres no estem d'acord.
I: Una massificació turística exagerada. Un esdeveniment pensat perquè, de sobte, tot de gent vingui a Barcelona, la destrossi i marxi.
G: Tenim les nostres opinions. No surten literalment a les lletres de les cançons, però creiem que es llegeixen entre línies.
I: I ser dones ja és una reivindicació com a tal, perquè hem de batallar cada dia per demostrar que en sabem, de música, que en sabem, de micròfons, i que sabem parlar.
Fa uns anys, al panorama musical català hi havia espai per un grup format per dones. I ara, almenys, sembla que hi ha una mica més d'espai perquè hi hagi diversos grups de dones. Des de dins, ¿quina sensació teniu?
I: La relació que tenim nosaltres amb altres grups de dones és molt diferent a la relació que tenen entre homes. Perquè a part que n'hi ha molts més, se'ls tracta diferent. No estan en constant comparació; no els analitzen constantment la imatge, ni la manera de fer; simplement s'accepta que existeixin. I de dones n'hi ha més que abans, i és perfecte, però ens col·loquen sempre en llocs molt estranys.
G: I de grups de noies n'hi pot haver un de tradicional, un de rock, un de pop... ¿Però un segon de tradicional? Impossible. O unes o les altres. I, sense voler-ho, estàs en competició amb les altres. Al principi ens passava molt amb Tarta Relena. Ens deien "que vigilin les Tarta Relena". També per això vam proposar-los de fer la col·laboració, per deixar clar que no hi havia cap rivalitat. Hi segueix havent pocs grups de dones. La gent també té moltes ganes que en surti algun per aferrar-se a això i que ja no calgui res més.
I: Com que ara nosaltres fem vídeos cantant, si ara dues altres noies volen fer-ho els diran "però ja ho fan les Alosa". I si un grup de música de nois vol fer-ho, perquè s'ha emmirallat de la mateixa manera, els diran "que guai, triomfareu".
Al món mediàtic, les dones sovint van en parelles, o en grup, allà on els homes van en solitari. Com si haguessin de compensar en número el fet de ser dones.
I: En el món musical potser és diferent. De fet, hi ha moltes dones que són cantautores, elles soles. En canvi, no es promou gaire això de fer grup amb les teves amigues. M'emociona quan venen nenes petites al·lucinades que toquem i cantem alhora; normalment, la dona només canta. Els dic "ho pots fer, tu també!". I que guai ser referents, però, hòstia, molaria que no haguéssim de ser un referent. I que poguéssim ser músics i punt. Tant de bo que arribi el moment en què simplement siguem persones que estem treballant, i no haver de tenir tanta responsabilitat. Que no calgui reinvindicar res, ¿no? Igual que amb el català.
Heu parlat de molts eixos: feminisme, defensa de la llengua, lluita contra el canvi climàtic... No n'heu triat un.
G: La justícia social. El bé comú.
I: Creiem en la col·lectivitat. L'individualisme no ens ressona.
G: Ens interessa tot el que permeti que la gent estigui tranquil·la i visqui en pau.
¿Sou ambicioses?
I: A mi se'm fa una mica difícil projectar. Hi ha molta gent que diu "d'aquí cinc anys hauré fet això, i d'aquí deu hauré fet això". Nosaltres no ho sabem fer. Ara tenim moltes ganes de posar-hi energia i de seguir, i acabem de treure el disc, i estem fent la gira, i això ens encanta. Fins aquí, segur. Després, ja vindrà.
No heu projectat un camí concret que us agradaria seguir, amb Alosa.
G: Les coses ens han funcionat més quan no les hem planificat. Hi ha vegades que planifiquem moltíssim un vídeo i funciona normal. En canvi, l'inici del grup va ser penjar un vídeo a l'Instagram d'Alosa, que havíem creat feia temps i al qual ens seguien els nostres amics, per compartir-lo amb ells, i que el veiessin mig milió de persones. No hi havia cap ambició que això corrés i a tothom li agradés. I ens ha passat amb altres cançons. El que ens ha sortit de manera natural i genuïna, en el nostre cas, ha funcionat.
No té per què ser així.
G: A vegades ens ho pregunten. A Instagram, ¿com ho feu? ¿Ho pengeu aquest dia o aquest altre? Mira... Nosaltres vam penjar un vídeo i ens va anar bé. No et diré que facis el mateix, perquè potser a tu no et funciona.
I: A la meva mare, l'altre dia, li va fer gràcia veure com ens despertàvem i, amb cara d'adormides, gravàvem un vídeo. I ara ha corregut una mica, i em veig amb aquella cara d'adormida i penso "mare de déu, renta't la cara"!
G: No som conscients de la gent que veu les nostres cares. De què vol dir cinc-centes mil persones.
Fins que et trobes amb una persona que te'n parla i te n'adones que cadascuna d'aquelles cinc-centes mil és tan real com la que tens al davant.
G: Te n'adones el dia que et reconeixen pel carrer per primera vegada.
I: És molt fort. A nosaltres ens va sorprendre molt. Em va passar l'altre dia, dinant amb la meva mare. He citat ja la meva mare dos cops.
G: Em va passar un cop amb el meu nòvio, i es va sorprendre molt. Tampoc és que ens passi gaire.
Els músics que no s'han fet famosos a cop de vídeos d'Instagram no s'hi deuen haver trobat tant. Potser el seu públic no sap ni quina cara fan fins que els van anar a veure en un concert.
G: Un dia fèiem un cafè a la cafeteria de Sant Andreu on vaig sempre, i una dona ens va dir "vosaltres sou les d'Instagram!". I vaig pensar "bé, suposo que sí". I deia "sí, sí, que em vau sortir cantant una cançó". Ella no sabia ni el nom del grup, ni qui som, ni què fem, ni res. Simplement li havíem sortit a Instagram.
¿Us agradaria centrar-vos en una única cosa, i ser-ne expertes, o preferiríeu canviar cada setmana d'enfocament?
I: He estudiat violoncel tota la vida. I ara que he acabat la carrera, em veig fent classes de piano, de guitarra, de percussió, de cant. Però no em passa pel cap fer un màster de violoncel.
G: Tampoc ens quedarem necessàriament en la cançó tradicional. No som expertes en cançons tradicionals. I no passa res. No ens fa gens de vergonya. Hi ha molta gent que en sap molt més.
Els instruments que feu servir no són de música tradicional catalana.
G: El pandero quadrat i la pandereta que toquem no són instruments tradicionals catalans. I el resultat té aquesta gràcia que sona tradicional, però no és del tot tradicional català. És una barreja.
I: Ens hem inspirat en la instrumentació de Coetus, un col·lectiu de percussió que ha fet molta recerca sobre la tradició musical en la península ibèrica. Fan servir patrons i instruments de Castella, per exemple, i de Portugal.
G: Les nostres versions tenen una visió molt personal. No ve esbiaixada de saber que aquesta cançó s'ha de cantar d'aquesta manera i amb aquests instruments. Ens agrada la lletra o la melodia i nosaltres fem el que volem, amb això. No hem tingut formació en música tradicional, i aquesta és una mica la gràcia.
¿El nínxol de la música tradicional catalana agraeix que la feu popular?
G: Com que no utilitzem els instruments tradicionals adequats, hi ha una branca de gent a qui no li sembla que fem música tradicional. No ho hem parlat mai obertament perquè tampoc volem entrar en debats, cadascú que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ens agraeix molt que estiguem divulgant i fent arribar aquestes cançons a un públic més general, i hi ha gent que li agradaria que ho féssim d'una altra manera. Però... Nosaltres ho fem a la nostra manera. I benvingut sigui el bé que podem generar. En tenim prou amb això.
¿Us agradaria més tenir un públic petit però molt fidel, o un públic molt ampli, de milions de persones, però menys entregat?
I: La segona, perquè aquesta cosa del nínxol em fa una mica de por. Jo vaig formar part d'una moda social d'adolescents que consistia en impostar perroflautisme, anar a concerts de músics catalanets i anar tots vestits igual. Em faria una mica de por que això passés amb Alosa. Però tampoc m'agradaria estar en una llista random de Spotify i que ningú sàpiga qui soc, clar.
Dieu que no acostumeu a projectar. ¿Fem una excepció? ¿On us agradaria molt veure Alosa d'aquí a deu anys?
G: A mi m'encantaria tocar al Palau de la Música. És un somni vital. I crec que Alosa quedaria molt bé amb cor i orquestra. Poder fer Alosa en un format molt gran sense haver-nos d'encarregar de muntar-ho. Que hi hagués una orquestra que volgués fer una col·laboració amb nosaltres i ens digués "ei, volem arranjar els vostres temes per orquestra i ho farem al Palau de la Música". Això m'encantaria.
I: Uau!
G: Jo ja ho he dit.
I: Ho has sentenciat.
G: M'agradaria molt.
I: A mi també.
G: No, però digues alguna cosa pròpia!
I: A mi m'agradaria molt tocar per La Mercè al Teatre Grec. Tocar a la festa de la nostra ciutat, en un espai com el Grec, m'agradaria molt.
G: Molt bé. També m'agrada això. M'agradaria fer aquest somni amb tu.
I: ¿Veus? Coincidim.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
