Quedo amb l'editor Aniol Rafel (Barcelona, 1977) quan no ha passat ni un dia de la notícia: Grup 62, és a dir, Planeta, ha comprat Periscopi. Ens trobem en una sala de l'Ateneu Barcelonès, ell busca un endoll: "He hagut de carregar tres cops el mòbil, avui, és una bogeria".
¿Com estàs?
Aguanto. El mòbil està a punt d'explotar, però ja és això.
¿Com et sents?
Una mica paint, per bé i per mal, tot el que envolta una notícia d'aquest tipus.
¿Què ha passat?
A Periscopi, des de fa un temps, teníem clar que estàvem en una posició intermèdia. Les editorials sobreviuen perquè o bé són molt petites i tenen unes despeses molt petites –que és el que ens passava al principi i el que passa a moltes editorials que estan sortint ara–, o bé són molt grans i poden aguantar perquè tenen un múscul fort. I llavors hi ha les que estan en un punt entremig, que no és que no puguin sobreviure, però hi ha una incertesa. Periscopi hauria pogut sobreviure un temps amb tranquil·litat, però vèiem que o bé en els propers anys les coses anirien bé i podríem mantenir tot l'equip i les previsions de llibres, o bé hauríem de replegar veles. És el mateix dilema que estan tenint moltes editorials d'una mida semblant.
¿Quanta gent teniu en nòmina?
Sis. Ara hauríem pogut aguantar, no és una decisió de dir: o fem això o tanquem. De fet, estem en un bon moment, portem dos anys bons, però sí que hi havia la perspectiva de dir: si enganxem tres anys dolents, ¿què passarà?
¿O sigui que és una por cap al futur?
Sí, però una por que ve de mirar enrere i saber que hem tingut anys bons i dolents. I que els dolents els hem aguantat perquè teníem un històric bo. Però si no l'haguéssim tingut, hauríem hagut de reduir personal o prendre decisions més dràstiques. Ho he fet per evitar que en un futur ens passi això. Perquè no saps què passarà demà: tot pot anar a millor, pot quedar-se com està o pot empitjorar.
¿Què és el que et feia por?
Hi ha una part de por, una altra d'esgotament. Però em feia por que, tenint l'estructura que tenim ara, no poguéssim mantenir-nos. Ara estàvem en un moment inestable en què o bé havíem de créixer o bé havíem de reduir. Anar cap avall volia dir publicar menys títols, tenir menys treballadors. Créixer volia dir tenir una injecció econòmica que ens permetés mantenir l'estructura. A més, hi ha la incertesa de què passarà en el mercat editorial: ¿la gent seguirà llegint? ¿seguirà llegint en català? ¿seguirà tenint diners per gastar-se en llibres? Tenim la inflació, els temes geopolítics. Tot això genera una preocupació. El 2020 de cop va venir una pandèmia, tots estàvem espantats i resulta que es van vendre més llibres que mai. Després va passar la pandèmia i el llibre va deixar d'estar al centre de les nostres vides. Aquesta fluctuació, quan no tens un múscul fort al darrere, és difícil d'aguantar.
I l'esgotament, ¿per què? Vas començar Periscopi quan tenies 35 anys, en faràs 48: ¿és un cansament d'haver de remar per cada llibre?
Editar llibres i buscar manuscrits no m'esgota, em sembla una feina meravellosa. El que em cansa és la gestió econòmica de l'empresa, saber que acabaràs tenint uns bons números però que durant uns mesos no tindràs tresoreria. Que has de parlar amb no sé qui per endarrerir factures i assegurar-te que ningú patirà per cobrar la nòmina o les factures quan toca.
¿T'has cremat?
Anava camí de cremar-me. Hi havia un cansament que, parlant amb els editors de la meva edat, és bastant comú. La part de fer llibres és molt xula, però la gestió econòmica és esgotadora: no cobraré això fins d'aquí a 120 dies, hauré de pagar allò altre a 60 dies, i en aquest temps que tinc entremig sé que tindré els diners, però ara no els tinc.
¿Què més has tingut en compte?
Són moltes coses: el cansament, la por del futur. I saber que amb l'estructura actual és molt difícil trencar el sostre. Editors que publiquen en castellà em deien: "No et preocupis, el dia que tinguis el teu primer 100.000, ja veuràs com et canvia tot". Es mouen en un model de mercat en què vendre 100.000 exemplars és factible. Al mercat català els seus 100.000 són els meus 25.000. I per tant, en el mercat català tenir un coixí que et doni una xarxa de seguretat és molt complicat. A Catalunya, en els millors dels casos, llegeix en català una de cada tres persones, i en canvi els costos de fer un llibre són els mateixos que en castellà. Seguir com estàvem ens portava a perpetuar una precarietat per a tot l'equip, des dels treballadors fins als escriptors.
De la teva envergadura, ¿quines editorials independents hi ha ara?
Si ho mires per facturació: Club Editor, l'Altra, potser Angle, 1984 un pèl menys.
¿I reduir l'equip? ¿Vas descartar la possibilitat de fer fora persones i mantenir-te amb menys despeses?
Ens va arribar aquesta oportunitat de Grup 62, vam valorar pros i contres i vaig dir: prefereixo assegurar el futur, que vol dir evitar fer fora gent i fer menys llibres. I si el peatge per mantenir l'esperit del projecte i no acabar fent fora gent és formar part d'un grup gran, ho trio.
¿Pagaran ells les nòmines?
Les nòmines sortiran de Periscopi, però Periscopi ja no serà meu, serà seu. El neguit que teníem, de què passarà si tenim quatre anys dolents, s'ha acabat: ara sabem que ja no haurem de tancar la paradeta. A més, veníem de dos anys bons. Posats a negociar, era molt millor negociar-ho ara que ens anava tot bé, que no pas negociar en un moment de crisi en què ens haguessin hagut de venir a rescatar. Primer, perquè una editorial que està en un mal moment no sé si interessaria. En canvi, en el moment en què som una editorial d'èxit, comprar-la és molt més llaminer per a algú que té la capacitat econòmica per fer-ho.
¿Hi ha moltes editorials que pengen d'un fil i que potser ningú anirà a salvar-les?
Clar. Si hem aprofitat aquesta oportunitat que se'ns ha posat al davant és perquè, potser, si més endavant estiguéssim en un moment delicat, no tindríem ningú que s'interessés per nosaltres. No és tan evident que un grup gran pugui interessar-se per una editorial que està en un moment delicat. Si jo hagués de decidir des d'un grup gran quina editorial puc incorporar, abans miraria una que funcionés que una que no.
¿La injecció de diners vol dir que podreu fer avançaments més alts per als autors?
A l'hora de fer avançaments ens podrem plantejar el que no podíem fins ara. Haurem de fer que els números surtin, però podrem fer operacions de promoció que no fèiem i contractacions que no ens podíem plantejar.
Però no deixa de sobtar que prefereixis vendre-ho en un moment que et va bé.
Al revés: en el fons, és millor vendre Periscopi ara que estem bé que quan estiguem malament. Perquè saps que quan estàs malament les condicions no seran les que tu vulguis, sinó les que vulguin ells. Ara hem pogut pactar unes condicions que són molt bones per a l'equip i per a tot plegat. En un moment dolent, has d'acceptar el que hi ha, en cas que vulguin negociar amb tu. No pots marcar m'agradaria això i allò, tens molt menys poder de decisió.
¿Has pogut exigir el que volies?
He marcat línies vermelles.
¿Quines?
Mantenir la distribució amb la distribuïdora actual, mantenir l'equip actual, que no hi hagi interferències en els títols que entren al catàleg. Ha estat molt senzill perquè quan ens han vingut a buscar ens han dit que el que volen és que seguim fent el que fèiem, perquè veuen que és una editorial que funciona i no volen tocar res.
¿Us exigeixen resultats?
Que l'empresa segueixi funcionant, però no és allò de "heu de fer això". Per això et deia que hi ha una xarxa de seguretat. Quan estàvem sols, estàvem a la intempèrie: si les coses no anaven bé, hauria hagut de tancar la paradeta. Ara, si les coses no van bé, seguirem fent el que volem fer.
He estat mirant reaccions: ¿per què la gent està desolada?
No sé si tothom està desolat.
He vist escriptors que estaven afectats per la notícia i pel que representava.
Però també he rebut trucades de gent de fora de l'entorn de 62 que estava molt contenta, ens felicitava, ens deia que anirà molt bé. He rebut les dues reaccions. Entenc que hi ha un neguit, perquè som una editorial que hem tingut l'etiqueta de ser un dels referents de l'edició independent, i de cop passem a dependre del grup més gran. Entenc que això generi un neguit, perquè en l'històric d'adquisicions per part de grans grups hi ha hagut moltes editorials que s'han desdibuixat i que han passat de ser editorials amb una personalitat molt forta a tenir una identitat molt diluïda, i, simplement, són un nom més. Ho puc entendre. La nostra feina serà demostrar que seguim fent els llibres com els faríem si això no hagués passat.
¿Fent aquest pas es perd alguna cosa?
La nostra feina serà demostrar que no, el temps ens ho dirà. Hem intentat que l'acord contempli totes les vessants per tal que no hi hagi cap fuita possible. Però quan ens han vingut a buscar ens han dit que no hem de perdre la nostra identitat, perquè és el que els interessa. Estem tranquils perquè ens ho han deixat claríssim i està signat. D'altra banda, s'ha venut el relat que les editorials independents pel sol fet de ser-ho fan llibres bons i això –no és que ho digui ara, ho he defensat sempre– no és així: hi ha editorials independents boníssimes que fan una feina extraordinària, però n'hi ha d'altres que no. I en canvi, a les editorials grans se'ls ha penjat l'etiqueta que publiquen qualsevol llibre amb un criteri literari dubtós. I veus el catàleg i tenen llibres extraordinaris editats per professionals de primer nivell. Hi ha un punt d'injustícia. ¿Què passa? Que teníem una etiqueta i ara passem a tenir l'altra.
Em fa l'efecte que molts ho entenen com una pèrdua simbòlica, com una derrota.
Puc entendre que algú arribi a aquesta conclusió, i per això dic que la nostra feina serà convèncer la gent perquè vegi que seguim publicant els mateixos llibres. Fa uns anys hi va haver una editorial, no cal dir noms, en què l'editor que la portava tothom el tenia molt ben considerat. Quan va morir, tenia contractats títols a anys vista, i la gent deia: "Es nota que ja no ho porta ell, els títols ja no són els mateixos", quan eren els que ell havia contractat! Però com que ja no n'era la cara visible, la gent deia: ara són més dolents.
¿És un dels riscos d'ara? ¿Que el prestigi i la feinada es dilueixin?
Haurem de lluitar contra això. Haurem d'intentar que la gent vegi que els llibres són igual de bons o millors que els que fèiem fins ara.
Godall Edicions deia: "És cada cop més difícil continuar pensant que els únics futurs que ens esperen a les editorials independents no són o plegar o deixar-nos absorbir per Planeta". ¿Quin és el futur de les editorials independents?
Moltes editorials tenen un problema. Tots comencem amb molta vocació i il·lusió, i això pot fer que caiguem en una autoexplotació molt bèstia. Aleshores, ¿fins a quin punt estem disposats a allargar aquesta precarització? Estàs disposat a dir: puc cobrar molt poc o viure en la misèria però, com que estic fent una feina que m'apassiona, ja em compensa. Si ets una persona que estima la literatura, fer d'editor és una feina que et fa sentir molt afortunat. Però cada final de mes has de pagar el lloguer, la hipoteca: pots aguantar un any, cinc o cinquanta, depèn de cadascú. Moltes d'aquestes editorials quan són petites aguanten perquè viuen d'altres feines i s'hi dediquen en el temps lliure, sense professionalitzar-se o bé amb una precarització molt considerable. L'altra opció és que t'hi dediquis perquè tens la vida solucionada o perquè tens un soci o un mecenes que t'injecta diners i, per tant, encara que vagis perdent-ne, no has de patir. I hi ha les editorials que poden anar fent, però sabent que sempre tindràs el precipici al davant: i el vertigen pot fer que en qualsevol moment et maregis i caiguis avall.
Hi ha moltes editorials i es publica molt.
D'una banda, això dona una riquesa molt bona: com a lector trobes una varietat que fa anys no trobaves. Però la contrapartida és que el que cobren els autors, traductors, maquetistes, dissenyadors, il·lustradors és una part molt petita. I quan, entre tants llibres que es publiquen, has de sobreviure amb una part tan petita, t'aboques a la misèria.
La desolació suposo que també és perquè tot plegat indica que les independents es van esborrant. ¿Què diries als qui diuen "s'ha venut"?
Depèn de qui ho digui i com ho digui. ¿Què vol dir "m'he venut"? ¿M'he venut les participacions de l'empresa? Sí, clar. Ara, ¿aquesta decisió ha estat la millor per a mi, per a l'equip, per a Periscopi? Sí. El noranta-cinc per cent dels editors amb qui he parlat les últimes vint-i-quatre hores m'han dit: en la teva situació hauria fet el mateix; ànims, endavant i enhorabona. Els qui coneixen les interioritats del sector a fons entenen perfectament la decisió. Després hi ha altres consideracions: ¿què vol dir ser una editorial independent? Se n'ha anat transmetent una idea tramposa.
¿Quina?
¿Què vol dir una editorial independent? Que no depens de ningú. ¿Quina editorial no depèn de ningú? Hi ha els qui depenen de tornar un crèdit al banc, llavors ja no ets independent: depens del banc. ¿Cent per cent independents, quines editorials ho són? Però n'hi ha moltes que les posem a la bossa d'editorials independents i no sé si totes ho són.
Ho diuen en el sentit de dependre de Planeta.
Però clar, hi ha molts altres grans grups que no són Planeta, que han comprat altres editorials i tenim la idea que operen amb plena llibertat.
¿Planeta et fa por?
Les persones amb qui he estat parlant aquest temps, no. Planeta en si no ho sé. No em fa por en el sentit que l'acord que hem signat ens permet estar molt tranquils.
Un altre tema és la descatalanització i l'espanyolització que implica.
Periscopi no es descatalanitzarà ni molt ni poc, perquè farem el mateix. Posem l'etiqueta Planeta amb tot el que això implica, però després penses: ¿Edicions 62 quin catàleg té? ¿I Proa? ¿Empúries? ¿Columna? Tenen un fons que és cabdal per a la literatura catalana. Estem parlant d'una cosa que és més complexa de la que és.
De l'amo espanyol.
Bé, ja. Però hi ha altres grups que tenen un amo alemany o un amo italià. Al final és, dins del marge que tens, cap a on decideixes tirar. Els autors catalans que volem publicar els seguirem publicant. Seguirem cuidant, com sempre, la llengua. Els autors internacionals els traduirem amb la màxima cura. El que ens permetrà tot plegat és fer-ho fins i tot d'una manera més professional que fins ara.
¿Llavors creus que hi ha massa manies?
No m'atreviria a dir això, perquè són consideracions que venen d'històrics. El que puc dir és que un dels nostres principis bàsics és enfortir la literatura i la llengua catalanes.
Pensava: si per exemple algú amb molts diners comprés Catorze, econòmicament estaríem més tranquils. Però, ¿aquesta seguretat té el perill que perdis una mena de nervi, de frescor, de risc?
O a la inversa: un equilibrista s'atrevirà a fer piruetes més arriscades quan sap que a sota té una xarxa que, si cau, evitarà que es faci mal. Ara podrem assumir un risc més elevat.
Rosa Rey o Josep Cots em van dir que el problema és que no hi ha prou lectors.
És que aquesta és la mare dels ous: a Catalunya llegeix poca gent, i un vint-i-cinc dels pocs que llegeixen ho fan en català. Si la gent llegís més i, sobretot, en català, tot seria diferent.
Sempre diuen que el gran enemic són les editorials grans. ¿Quin diries que és en veritat?
El gran problema és que es llegeix poc en català. Si es llegís molt més, ja no hauríem de parlar de si publiquen molt o poc les editorials grans o les petites. Però hi ha un gran desequilibri: es publiquen molts llibres en un mercat en què hi ha pocs lectors.
A nivell de país, ¿què cal millorar?
M'agradaria que el llibre en català estigués al centre, però la literatura i la lectura són molt residuals. La nostra competència no són les altres editorials: la nostra competència són les altres formes amb què la gent ara passa el temps. I la posició social que té el català no és bona. Veus els nanos a les escoles i no el fan servir. Si les generacions que han de llegir en català no el fan servir, ¿qui llegirà en català demà?
Un altre comentari de Twitter, de Blanca Llum Vidal: "Quan els peixos grans s’empassen els peixos més petits no és per fer cap simbiosi ni aliança ni per mantenir la diversitat d’espècies dins seu, sinó per devorar-los, digerir-los i fer-se encara més grans".
Al final, i no ho dic per ella, és molt fàcil opinar des de fora. En aquestes vint-i-quatre hores tampoc he volgut entrar gaire a les xarxes, però he vist segons quina cosa... I penses: és molt fàcil dir això des de lluny, posa-t'hi tu i digue'm què hauries fet exactament en el meu lloc.
¿Què et sap greu de tot això?
La incomprensió. Des de lluny, és molt fàcil dir: hauries d'haver fet això, no hauries hagut d'anar cap aquí. Crec que la gent que s'hagués trobat en el meu lloc, en un noranta-molt per cent dels casos, hauria fet el mateix. No soc tan ingenu de no entendre per què fan aquests comentaris: ho entenc i per això ni m'hi enfado, ni em sap greu, ni m'hi tiro pedres. Però al final sé que tots els qui es posen les mans al cap, si haguessin estat al meu costat i haguessin vist el meu dia a dia en els últims mesos, haurien entès el perquè de tot plegat.
¿Hi ha massa prejudicis?
Entenc que la gent, durant tots aquests anys, ha anat llegint-nos no perquè abanderàvem l'edició independent, sinó perquè els llibres que fèiem els interessaven. Si és així, als lectors els seguirà interessant Periscopi perquè farem el mateix. I si ens deixen de llegir perquè tenim una etiqueta diferent, voldrà dir que hi ha alguna cosa que no estem comunicant bé. Som els mateixos. Intentarem que el lector, ens identifiqui o no amb Grup 62 o Planeta, ens segueixi relacionant amb un tipus de literatura que li ha aportat satisfacció. Ja tenim contractat tot el 2027, som els que érem i així seguirem.
¿Demanes comprensió?
Sí, suposo que sí. Ja sabem com funciona el país i quan ho vam anunciar ja ens vam imaginar que hi hauria aquestes reaccions, forma part del joc. També em fa la sensació que Periscopi ara ja té dotze anys, no sempre l'hem encertat, però molts cops, sí. Crec que ens hem guanyat un marge de confiança perquè la gent vegi que el que hem decidit ho hem fet sempre pensant en la literatura. A dia d'avui, crec que hem pres una bona decisió. D'aquí a uns anys, si vols, en tornem a parlar i a veurem on som.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
